IX

La casa dels Noradells á Figueras es en un carrer céntrich, prop la Rambla. Casa antiga, d’estancias espayosas ben mobladas. Los baixos son arrendats á botiguers; la familia ocupa lo primer pis; lo segon pis es arrendat á una senyora, viuda d’un coronel retirat, que hi viu ab sa filla.

Los Noradells portan una vida molt retirada. En Marsal va al cassino á fer lo tresillo; sol anar de quan en quan á Masarách á donar una ullada al patrimoni. La Teresa y la Mercé fan y reban visitas pocas; van á missa cada dia y assisteixen á las funcions religiosas que ’s celebran sovint á la iglesia de Sant Pere; son fillas de Maria, de societats de beneficencia, y de la devoció á Sant Joseph.

Da. Catarina, los dias de mal temps ’s fa portar á la iglesia ab carruatge ben tancat per resguardarse dels ayres.

La Mercé havia cumplert sos 19 anys; ja era hora que ’ls seus pares pensessin en son pervenir. Vivint á Figueras sempre al costat de sa mare, passant la major part del any á llur casal de Masarách, no coneixia del món si no la hermosa naturalesa, las funcions religiosas y los tertuliáns que venian á passar la vetllada los diumenges; no havia estat may en cap reunió ni molt menos al teatre. Los dias de festa á las tardas la familia anava á donar un vol pels camps als voltants de la vila. Pujavan sovint á la carretera del Castell, fins al peu de las murallas, pera admirar lo grandiós panorama que ’s descobre desde aquella altura: tota la extensa planura del Empordá enclosa dins lo círcol de la cordillera pyrinaica, limitada al horizont per lo golf de Rosas y massiu montanyós de Bagú, dels Angels y Rocacorba.

Solian anar raras vegadas á passar la vetlla á casa de las tias Manelas, tres germanas solteras de prou edat, parentas dels Noradells; més com Da. Catarina se havía de restar á casa pels ayres frets de la nit, per no deixarla sola, la tertulia dels dias festius se feya á ca ’ls Noradells. Hi venian las tias Manelas, algunas amigas més, acompanyadas de llurs marits; y mentres ’ls homes jugavan al tresillo ó á la manilla, las senyoras, després d’haver molt enrahonat de flochs, puntas, funcions d’iglesia, del Jesuita que predicaría lo novenari d’ánimas, acabavan la vetllada fent la lotería á céntim lo cartró.

També hi venian las senyoras del segon pis: Da. Bibiana, la viuda del coronel retirat, que te no mes per viurer sa paga de viudedat, y sa filla Emilia, amiga de la Mercé; son poch ó molt de la mateixa edat. Pobre noya! es poch afavorida de la naturalesa; se sembla á son pare, lo coronel; te més faccions masculinas que femeninas. Més á 19 anys, per lletja que sia una noya, té, com se sol dir, la hermosura del diable, qu’ es la tendror de la primavera de la vida.

Pobre Emilia! es guerxa!… defecte capital que ’s perdona al home, mes nó á la dona per jove que sia. Los ulls son l’espill del ánima; en ells se reflexan los sentiments, las impressions més fondas del cor: una mirada diu tot, mes una mirada guerxa no diu res, causa pena y un aparta instinctivament la vista d’aquella aberració.

Eix defecte físich era compensat per las sevas qualitats morals, de bon cor, bons sentiments, carácter amable, molt sensible, talent natural, dotada de molta intel·ligencia.

Mentres las mamás y tias Manelas parlavan de lilaynas, de flochs, capritxos de la moda, de la reunió tal ó qual, las duas, apartadas de la tertulia, se refugiavan dins la cambra de la Mercé pera poder conversar á solas; conversa íntima de duas joves cándidas, senzillas en la qual no obstant se podia endevinar lo carácter d’abduas.

Parlavan dels balls y reunions que ’s preparavan pel Carnaval en las que la Mercé havia d’anar per primera vegada.

–Que cosas tindrás pera contarme!… jo ja so resignada! li deya la Emilia, los ulls negats de llágrimas.

Quina resignació més dolorosa!… á 19 anys!… en plena florida de sos ideals, de sos somnits daurats, de sos sentiments rebossant de tendresa!… de sas ilusions que s’enlayran envers lo cel blau, com los fils ténues de la Verge, impel·lits per lo ventijol de primavera, que joguinejan en un raig de sol… un ánima adolorida que cerca una altra ánima pera oferirli los tresors de son cor verginal… y al mirar la Mercé… –tu ets guapa, rica… no ’t faltarán partits que podrás triar… mes jo, pobre de mí! qui m’estimará!… Deu meu!… Deu meu!… y las llágrimas lliscavan sobre sas galtas.

–Emilia, amiga meva!… no ’t desesperis! tas hermosas qualitats morals seran un dia apreciadas; trobarás un ser digne de tú ab quí serás ditxosa… t’ho desitjo de tot cor!… y abrassava sa amiga ab tendresa, aixugant ab son mocador de batista sos ulls plorosos. Vuy que vinguis al ball ab mi… ja n’hem parlat ab la mamá… ja está decidit… vuy que ’n sias ben convensuda… y entrant al saló, se recolsá, molt carinyosa, sobre la butaca de Da. Bibiana:

–Veritat que la Emilia vindrá al ball ab mi, y que vosté també l’acompanyará?

–Oh! si, digué la Teresa, han de venir; ho demano pera la Emilia… Bibiana, vosté no m’ho pot refusar… sortirém de casa junts.

–Havia decidit que no; més ja que tant s’hi empenyan…

¿Qué ’n dius, Emilia?

–Ay! mamá, que sí! que sí!… y l’abrassá, tota joyosa, fentli dos petons.

Aquell any lo Carnaval á Figueras fou molt lluhit. Los oficials del batalló de Cassadors de guarnició del Castell, ab los joves de bonas familias de la mellor societat, donáren balls, reunions, cabalcadas lluhidíssims.

Feya dias que ’s parlava del ball del Cassino, ball de gran etiqueta donat pels joves á la bona societat figuerenca.

Molts dias avans, las duas amigas ja estavan atrafegadas ab llurs preparatius, no deixant la modista en repós; no dormian de contentas. La nit del ball ni gana tingueren per sopar; lo que feu enfadar Da. Catarina que deya que lo jovent del dia no valia ’l de son temps:

–Ets una llepa fils!… jo á la teva edat quan havia d’anar á sarau, m’atipava bé pera tenir coratge y fer flaquejar los balladors.

–La mare te rahó, Mercé.

–Mamá no puch fer més… es com si tingués un tap á la gola que res deixa passar.

A las nou entráren las tias Manelas pera assistir á la toileta de llur nevoda; totas se ficaren dins la cambra de la Mercé, ajudant á vestirla. Pobres tias! lo cor se ’ls hi n’anava! hi ressentiren lo contre colp de las emocions de la Mercé, que no havian may conegut en llur joventut perduda; eran de las flors que no granan!…

A las 10 entráren la Emilia y sa mare; era convingut anar junts al ball. Qu’ eleganteta es la Emilia ja vestida! que be li escau lo vestit de gassa blau de cel ab la camelia blanca clavada al costat del monyo! Quin cos més bufonet! Las tias la felicitaren, trobant qu’ estava molt bé y que feya goig. Ella somrient, aná á abrassar á son amiga ja també vestida.

Per fí arribá l’hora d’anar al ball; Da. Catarina que se ’n anava al llit, desde sa cambra, las volgué veurer vestidas… entraren las dos fentli una reverencia ceremoniosa de princesa; y al donarli la Mercé lo bes de la bona nit –que tal padrina? –Be, molt be!… sou guapissimas… sobretot no us canséu… ¿sents, Teresa? fes que no surtin suhadas y no prenguin cap ayre… anéu! anéu! y divertius bé!

Se posáren llurs abrichs de pelfa y pujáren, ab llurs mamás y en Marsal, al carruatge que las portá á la porta del cassino.

Pujaren al primer pis per l’ampla escala encatifada, adornada de gerros de flors; al arribar al replá, los joves de la comissió d’obsequis, las desembrassaren de llurs abrichs y oferíntlashi lo bras, entraren ab ellas al saló de ball, ja omplert de senyoras.

Eixas duas jovenetas que feyan llur entrada al món elegant, cridáren l’atenció; la Mercé sobretot feu sensació. Sentada al costat de sa mare, son trajo de gassa blanca clapejat de poncellas de rosa molsosa, un pomet de rosas al pit, un altre al cap ayrosament posat, sense cap joya, alta, esvelta, sos brassos núsus lleugerament coberts de gassa diáfana, grassets, rodons, d’un blanch nacrat, guantats fins al colze, peus bufonets calsats de sabatetas de satí blanch, sa cara animada, expressiva, ab adorable somrís… era guapíssima.

Tots aquells joves (de la joventut daurada) del cassino estavan en admiració.

–¿Qui es aquella bella senyoreta?

–Es la senyoreta Noradell… lo mellor del pais… rica pubilla.

–¿No té relacions?

–Cá! es una flor boscana que no ha sigut may olorada.

–¿Y l’altra senyoreta?

–Es la filla d’un coronel retirat.

–Es prou guapeta… llástima que sia guerxa!

La Mercé se veya rodejada de richs hereus; tenía tots los balls promesos; notava en son carnet de marfil los noms de sos balladors, se ’n veya un embull. Un d’ells en particular molt obsequiós, lo jove Lluis Maresch, insistía pera ballar ab ella; semblava que se la bebía ab sa mirada.

–Senyoreta Mercé, la próxima americana es pera mi.

–Ay!… esperis… m’apar que la tinch promesa… y mirantse ’l carnet… si, veu?… li deya somrient… li daré lo primer vals.

–Aixó no ’m satisfá: voldria ’l vals y la americana.

–Ho sento molt, ja veu que no pot ésser.

La orquesta tocá la Americana; tot seguit ’s presentá lo seu ballador, jove oficial d’artilleria; ella s’alsá, posant son vano á la falda de sa mare, y lleugera, graciosa, s’entregá ab languidesa als brassos del seu ballador; ’ls dos se barrejaren en lo torbellí de las demés parellas, seguits per la mirada envejosa, plena de recansa, del jove Lluis.

La Emilia ballá també; mes coneixia que ’ls obsequis dels joves eran per ella sols un deber de galanteria.

¡Quina reunió mes distingida! los joves ab frach y corbata blanca, las senyoretas ab trajos elegantissims, las mamás escotadas, lluhint llurs joyas de boda, sentadas en duas rengleras de cadiras que voltan lo saló; lluminaria expléndida, flors per tot ab profusió, gelats, refrescos oferts ab galanteria pels joves del cassino. Los papás son al saló del tresillo. Un grupo presidit per en Marsal hi parla de política, de Madrit, tractats de comers, de la miseria en que está postergada l’agricultura…

Lo ball s’acabá á las cinch del matí.

Al sortir la Mercé y la Emilia, ab llurs mamás, ’s precipitá lo jove Maresch al vestidor, donántlashi llurs abrichs ab molta finura.

¿Quinas impressions produhí lo ball á las duas amigas? m’apar seria una indiscreció d’escoltar las confidencias que ’s feren; mes per la alegria y bona humor de la Mercé y la tristesa resignada de la Emilia, hem de creurer que produhí á la primera gran satisfacció y á la segona indiferencia.

Aixís ho notaren las tias Manelas en la tertulia del endemá del ball; puig al veurer la Mercé tant ajogassada y joyosa li feyan broma diguentli que sens dubte havia conquistat un rich hereu; mes ella responia ab una rialla, tornantse roja.

La Mercé en mitj de las diversions no oblidava lo casal, sas floretas abrigadas dins l’invernader, sos pobres, sa tórtora: No ’n passis ánsia, li deya sa mare, en Francesch se ’n cuyda –quan tornarém á Masarách la tórtora s’haurá tornat esquerpa y no ’m voldrá coneixer; estimará més á ’n Francesch que á mí… si fos aixís á fé ’m sabria greu.

Ha passat lo Carnaval. Fa dias que s’ha entrat á la Qüaresma; á las diversions mondanas han seguit las funcions religiosas; en la iglesia de Sant Pere son molt lluhidas y concorregudas; s’hi celebra ’l novenari d’ánimas anyal. L’altar major endolat; s’hi veu una decoració de bona perspectiva, ab graduació de lluminaria ben entesa que representa lo Purgatori, d’hont surten, en mitj de flamas vermellas, caps mes ó menos enfonsats de reys coronats, frares, bisbes, generals, criaturas, donas; fins s’hi veu un pápa.

Lo que crida més l’atenció en la decoració de la iglesia de Sant Pere, pel novenari d’ánimas, son las pinturas que ’s vehuen enqüadradas en marchs de fusta, pintadas al oli sobre tela, en los panys de paret, entre cada altar lateral; son personatges del tamany natural com reys, generals, princessas, damas y senyors elegants, drets, vestits ab magnificencia, de la centuria passada, cadascú ab la vestidura que li correspón: lo rey ab manto reyal folrat d’ermí, ceptre á la má; lo general ab l’espasa, tricorn ab plomall, creus de condecoracions arrengleradas sobre ’l pit; la princessa jove y guapa vestida ab elegancia y riquesa com nostra gegantessa de Corpus, etc.. s’hi veu també un coracer del any vuit, ab xarreteras, corassa, casco de llautó ab pom y cúa de caball; fa molt respecte ab son ayre guerrer y mostatxut. Donchs bé, ara tirin una línea vertical que divideixi eixas figuras en dos parts ben exactes, desde al cap als peus, y tindrán mitj cos calavera y l’altre mitj natural, es á dir carnal ab sa vestidura corresponent.

Verament han de causar á la gent y sobretot á pagesos, donas y criaturas horrorosa impressió… ¡la mort juntada ab la vida!… mitj cos carnal y sa mitja carcanada… un ull expressiu, mitja boca somrienta, una galta rosada y del altre… ¡quin horror!… may ’s havia trobat imatge mes esglayadora de las paraulas terroríficas de: ¡Memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris!

Passada la Qüaresma y las festas de Pascuas floridas, en Marsal no pogué prescindir més d’anar á Madrit; puig feya dias que las Corts eran obertas. Com á diputat, no podia deixar de cumplir lo mandat que li havia donat lo pais.

Se separá ben á contrecor de sa familia, de son patrimoni y dels seus amichs del Empordá, puig li repugnava lo tornar á Madrit.

Descoratjat, aburrit, son primer intent, després de tancada la llegislatura, havia sigut de demetrer son cárrech de diputat, malgrat los prechs dels seus electors. En una reunió d’amichs, propietaris y electors que convocá á Figueras pera participals son intent, responent á molts que li deyan: ¡home! D. Marsal, no fassi aquest disbarat, respongué: –pero, senyors, la meva representació no serveix pera res. Jo no só de cap partit polítich; só catalá, catalá de cor. Vostés saben que aquells homes de Madrit que ’ns governan, no fan cas de nosaltres; per tant que demaném ab justicia, no ’ns escoltan per res… En veritat ’ls hi dich; ’s podria aplicar á la capital castellana alló de ¡Roma veduta fede perduta!… y per no perdrer la fé de la pátria catalana ’s necessita possehirla en alt grau. Desgraciat ’l que ’s troba barrejat en mitj d’aquells partits heterógeneos guiats sols per l’ambició del poder!… Com á catalanista vostés saben que mas ideas son incompatibles ab las de partits y goberns castellans en lo que atany nostra estimada Catalunya. Y permetim que ’ls hi diga ¿que hi aném á fer los diputats independents cataláns á las Corts de Madrit? res hi podém obtenir; ’ns aborreixen y es natural: entre castellans y nosaltres, á més dels dolorosos recorts histórichs, hi ha é hi haurá sempre l’antipatia de rassa que fa incompatible la diferencia de carácter, de pensar, de costúms, de llenguatge. Per xó nostras aspiracions, no á la separació, mes sí, á una autonomía relativa, son llegítimas: primer Catalunya, després nostra pátria de tots: Espanya. Per aixó vindrá un dia –nostra generació no ’l veurá encara– en qué, lo regionalisme s’imposará per la forsa del dret, per necessitat y per las revindicacions llegítimas de eixa aglomeració heterógenea que forma Espanya.

No tots participavan de las ideas de ’n Marsal; deyan que ’s feya ilusions, que son regionalisme era irrealisable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que las nacionalitats separadas tenian tendencia á juntarse pera formar un centre poderós com Italia, Fransa y Alemania; que la unió fá la forsa: que lo regionalisme ó federació ’ns faria tornar tres sigles enrera, com en la Edat Mitjana.

Se comprén que hi hage molts cataláns que pensin aixís. Fa prop de dos sigles que som tant fets á viurer baix la unitat de goberns centralisadors y despótichs que ’ns sembla natural de viurer aixís: ’ns trobém com los aucells engaviats que han perdut l’us de llurs alas y que, si se ’ls treu de la gabia, hi tornan entrar d’ells mateixos.