XXII

L’afany de ’n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los obstacles que s’interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d’ella!… la veya en lo ball del cassino tan guapa! ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!… Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!… y al carrer, quan ab sa mare anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li esqueya!… se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al sortir!… Oh! si, la simpatía que ’n Lluis ressentía per ella anava creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava ’l cor…

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per un negoci important. Son pare li deya: será cosa d’alguns mesos; aviat podrás tornar… mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit; liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y Montevideo, lo feren restar tres anys… tres sigles! Per fí pogué embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada… nó, la troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas derramadas!… y ell, si bé indirectament, devant la opinió, ’n té la culpa com son pare!… son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo patrimoni Noradell… aixís se diu en l’Empordá… son ells que reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!…

Oh! nó, aixó no pot ésser!… jo ’t juro, Mercé, per lo sant amor que radía dins mon cor que aixó no será!… Mes… y ella?… quina presumpció!… ¿m’estima?… ¿se recorda de mi?… ¿quinas provas li he donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m’ha sabut inspirar?… si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la dels seus pares!… Mes; que m’importa!… jo faré quant podré pera salvarla!… si no m’estima mereixeré d’ella agrahiment, y me restará la satisfacció de haver cumplert un deber.

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á ‘n Lluiset, encara que no li podém donar gran mérit ja qu’ eran influhits per son primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix l’ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits d’alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per l’aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats per l’escalf d’un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s’entén, no que no fos bon tirador, mes si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués ferit, no podia véurer sa agonía, no ’s veya ab ánima d’acabarla de matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al portalas al seu amo, de lo que ’n Lluis se ’n alegrava. Una perdiu ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del sarró; per xó ’l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab lo salt que feu, conegué qu’ era tocada. En efecte lo gos corré cap á ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á mitj kilómetre de distancia, al peu d’una tanca d’espinas, trobá lo Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

–Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca d’espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m’hi ha alsat més d’una vegada.

–¿Es vosté l’amo del camp?

–No senyor; es de ca ’n Noradell, allá, aquell casal… senyalant á un tir de bala.

–¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?

–Si senyor.

–¿Es vosté de la casa?

–Dependent, si senyor.

–Donchs m’ha de fer un favor.

–Digui.

–De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense tenir son permis; de dret li toca.

–Eixa teoría es nova pera mi: m’apar que la llebra es de vosté, ben bé de vosté.

–No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.

Vaya quin original pensá en Francesch.

–Ja ho veurá…

–Que hi ha? Francesch… digueren duas senyoras qui comparegueren al cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en Lluis encara més qu’ ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat, expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar, que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

–Lo senyor s’empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del camp.

–No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de vosté que del amo del camp… y mirántsel de fit: no necessita vosté permís pera cassar en eixas terras… en tot cas, lo pot demanar al pare de vosté…

Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al casal.

La Teresa digué tot seguit á sa filla:

–M’apar que conech aquest jove… no ’m recorda ahont l’he vist.

–Vosté l’ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor Maresch quí ha tornat d’América.

–Ah! ja ’m recorda! jove molt amable, molt obsequiós… llástima que sia fill de son pare!

–Si mamá, te molta rahó: l’educació se coneix desseguida.

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s’ompliren de llágrimas. –Ah! si ella sabés!… es molt natural, molt conforme que m’haja parlat aixís!… ¿qué so jo per ella?… Quina simpatía li puch inspirar?… si no repulsió!… ¿no so pel cas fill de mon pare?…

Y en Lluis s’assentá sobre ’l marge, l’escopeta entrecamas; s’apretava lo cap ab sas mans, desesperantse… mentres lo gos llepava la llebra estirada als seus peus.

En Francesch, de l’altra part de la tanca, afanyat en estisorar la espinadella, ’s mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da. Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida, un dolor agut com d’un ferro ruhent… si será lo fill del senyor Maresch tornat d’América…

Lo dubte l’atormentava; mes no s’atreví á enrahonar ab ell; se sentía aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar, totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y las posá entre dos fulls de son cartipás… era la rosa molsosa que li havia donat la Mercé.

En Lluis s’alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d’alegría del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d’ovirar lo casal Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa… si será una ilusió, un engany dels seus sentits!… nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s’amagá darrera un clap d’alsinas per no ésser vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa, absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué está sola á la galería?… A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull, tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava sola á la galería era per ell… com si sa estada á la galería no fos casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s’ho creu, deixémli créurer… qui sab, potser nosaltres hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no s’explican.

La Mercé ’s retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la vegés encara.

Lo perdiguer s’havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al peu del sarró del seu amo.

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s’aixecá, enviá ab la má un bes amorós envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.