VIII

La brema era acabada; lo trontoll del bull escumós de la tina havia parat; la masía havia tornat á rependrer la calma y travalls de costúm fins al colar lo ví.

La tardor s’apropava á llarchs passos. Ja las nits y matinadas son fredas. Las aurenetas han fugit, ja han arrivat los tórts y reytóns; las alosas s’aplegan á vols, tirantse pels gorets dels camps llaurats á punt de sembrar.

Fa un sol hermós que la familia Noradell aprofita pera sortir á passeig.

Una tarda, la Teresa y sa filla, acompanyadas de ’n Francesch, dirigiren llur passejada envers una casa aislada dels voltants de Masarách. Hi vivia un matrimoni ab quatre criaturas; ell, malaltís, passava dias sense travallar; ella, feya lo que podia pera donar un tros de pá á sos fillets espallifats, mitj despullats, que ’s veyan prop de la casa, xopejant dins un toll fangós. La Mercé portava un farcellet de roba que doná á la mare, com també un grapat de moneda pera comprar lo que necessitavan.

–¡Ay! ¡Donya Teresa, Donya Mercé!… ¡Deu ’ls hi pagui la caritat!… y las llágrimas als ulls, besá la má á sas benefactoras.

La Mercé acostumava á fer eixas visitas caritativas. Quan sa mare no la podia acompanyar, se feya acompanyar per son pare ó per en Francesch. També ¡qu’ estimada! ¡que benehida pels pobres malalts necessitosos! y ella, que contenta després d’haver fet una bona obra! Semblava que la caritat realsava més la dolsa expressió de sa mirada. Son carácter bondadós, sa fesomía simpática, expressiva, reflexavan la puresa de son cor.

Tenia un afecte particular pera una tórtora que havia criat treta de niu. A la primavera passada lo rabadá li havia portat lo niu, desniat de la branca d’un olm de la riera; hi havia dos aucellets, dos tórtoras de pel moixí que badavan la boca de gana.

La Mercé entendrida al veurer aquells aucellets del bon Deu, orfes, destinats á morirse de fam, ’ls ampará criantlos.

Una de las tórtoras fou víctima dels gats de la Margarida; l’altra no tingué cap percás; la Mercé la criá ab tant cuydado y carinyo que, quan li creixeren los alas, la deixava anar pels encontorns del casal; al volguerli donar menjar, la cridava y ella venia d’una volada á posarse sobre sa má.

La Mercé cuydava del altar major de la iglesia de Masarách. Dia per altre las flors del altar eran renovadas; triava las més hermosas del jardí; Mossen Esteva deya la missa embalsamat de llur fragancia; llur flayra barrejada ab l’olor d’encéns espargía per tota l’iglesia un aroma suáu y agradable.

Los dias de festa, lo senyor rector no comensava may l’ofici que no hagués entrat la familia Noradell. Quan estava sentada al seu banch, sols allavors sortia de la Sagristia ab los dos escolanets. Eixa deferencia era merescuda per lo bé que feya á tota la comarca.

Lo banch dels Noradells es una prenda arqueológica de roure; lo dosser es esculpit de branchs y fullám en mitj dels quals sobresurten dos caras d’angels que portan l’escut de la casa crehuat d’una torra enmarletada, una má ab punyal, tres arbres y la mar; per cimbori un casco ab visera calada y tres plomalls.

Eix banch porta la data de 1527. Llástima que sia tant rosegat pel corch, y socorrat per las candeletas d’anar á oferir pegadas, los dias d’enterro y funerals, als brassos y dosser del banch, per las donas endoladas.

Los antepassats dels Noradells havian sigut senyors de Masarách, feudataris del comte de Vilarnadal, qual castell mitj enderrocat domina lo poble que porta ‘l mateix nom. Lo pare de Don Jaume Noradell, Don Maurici, avi de ’n Marsal, era ciutadá honrat de Barcelona; y la familia conserva encara com prehuat recort la espasa ab puny d’argent que portava y lo jonch ab borla y puny d’or, qu’ era lo distinctiu de la noblesa.

Los honors y privilegis d’aquell temps han sigut escombrats per l’uracá nivellador del sigle actual; mes la Iglesia, amiga de lo passat, los ha volgut amparar y los conserva religiosament en sas costúms y cerimonias del cult. Mossen Esteva ’s feya un plaher d’esperar, los diumenges, la familia Noradell pera comensar la missa; y en las festas solemnes, á més de portar la primera barra del tálam, després de benehit lo pá beneyt, l’escolá lo portava á n’en Marsal que ’n prenia lo primer trosset.

La tardor se passá á la masía en feynas agrícolas, en la sembra dels blats y ordis. Donava gust veurer sortir de las corts los parells de bous junyits pel jou, grassos, forts, gurmelluts, lo morro babós, caminant d’un pás maymó y pesat, guiats per l’agullada del boher… ¡Ah! ¡ah!… ¡passa Moreu! ¡ah! ¡ah! ¡passa Mascaró!… dirigintse al camp hont lo sembrador los espera. ¡Ab quina forsa obran fons goret! l’arada talla la terra, girant arrels y terrossas, cavant ratlla dreta com una I. Las cueretas segueixen lo llaurador, cercant per los solchs de la terra frescal los cuchs terrers, mentres las alosas esporuguidas, s’enlayran á vols, voltant los camps assoleyats.

Per tota la extensa plana de Castellò s’ veuhen, fins á perdua de vista, negats en calitja boyrosa, parells de bous que llauran, y darrera d’ells, lo moviment automátich del bras del sembrador que llensa la sémen á punyats, confiant á la terra lo qu’ ha d’esser nostre pá de cada dia.

L’oncle Paulí, feta la brema y lo ví, ja anyora la canya. En lo plá de Peralada, en los rechs de molí de la Muga sol pescar anguilas ab botiró. A voltas la Teresa y la Mercé l’acompanyan; es diversió que ’ls hi agrada, sobretot á la Mercé qui també es aficionada á pescar ab canya, aprofitant de las llissons que li dona l’oncle Paulí.

Quan hi ha terbolina y que las anguilas s’escauhen á picar, la pesca ab botiró es molt divertida.

La llinya es un cordillet lligat ab una canya curta; per esqué una bala de plom foradada, abrigada d’un enfilall de cuchs terrers que ’s tiran á fons d’aygua sobre ’l fanch. Las anguilas, al sentir la farúm, surten del llot y pegan mossegada als rosaris de cuchs, trobantse momentaneament enclavadas ab llurs punxagudas incisivas. Al sentir l’estrebada ’s tira lo botiró depressa; conté sovint un penjoll de fins duas y tres anguilas, quinas, al caurer d’allá del marge, ’s desclavan, corren anguilejant pera tornarsen al aygua; pera evitarho ’s tiran dins un paraygua obert girat que ’l pescador té á vora seva, y aixís no poden fugir.

A mitj Novembre l’oncle Paulí parlá de tornarsen á la Escala. ¡Quin disbarat!… ¡ja s’ho podia treurer del cap!… ¡hont vol anar sant home qu’ estiga mellor!… Mes ell, al casal, trobava á faltar la marinada, las emanacions salitrosas que ’s desprenen de las algas y molsas encastadas al rocám, aquella fressa monótona, dormidora, de la saga y rassaga de las onas que s’estrellan contra penyas y esculls.

–Home, oncle no se ’n vagi, li deya en Marsal; vindrá ab nosaltres á passar l’hivern á Figueras; veurá las festas de Carnestoltes, las funcions de la setmana santa.

–Sí… y tú á lo mellor ’m deixarás per anar á xerrar ab los madrilenys á las Corts… no estich per carnavaladas y professons; á la meva edat, á caseta… ¿no es veritat, Martina?… aquesta endressava per la sala.

–¡Ay! Don Paulí, no l’aprobo… fa tants anys que no he vist las professons de la setmana santa!

–Donchs, si ets bona minyona, te prometo que ’t deixaré anarlas veurer á Rupiá hont hi llueixen los estaferms més bonichs, que ni á Barcelona.

–Miri que li faré recordar.

–¿Qué dich may cosa per altra, per ventura?

–Sab, oncle, qu’ es vosté ben poch agradós, digué la Mercé ¡tant plaher que ’ns faria!

–Noya, no insisteixis; ma resolutió es presa… á la meva edat: qui surt de casa pert lo seny y l’ase… ¿ho entents?

Fou tant lo que insistí que, al cap de pochs dias, ell y la Martina, després d’haverse despedit de tots, pujaren á la tartana y en Joan ’ls acompanyá fins á llur casa.

Pochs dias després tota la familia aná á Figueras pera passarhi l’hivern, com cada any, quedantse al casal en Francesch, en Joan y la Margarida; ab lo servey de la masia.

Al hivern son pocas las feynas del camp que consisteixen solament en llauradas de fons goret pera estobar la terra, batuda y replega de las olivas y desfer l’oli al trull.

En Francesch, fora en Marsal, dirigia ’ls travalls d’hivern del patrimoni. Al trobarse sol en lo espayós casal, suara tant animat per la familia Noradell, y ara tant solitari, fou prés d’una tristesa singular que no ’s podia explicar; allavors comprengué lo gran afecte que havia posat á la familia de son benefactor, ja que la separació li causava tanta pena.

Passava los dias á fora, recorrent los camps, anant ab lo bestiar, vigilant las prempsadas del trull, hont hi trobava sovint en Rafel y en Joan que xucavan una torradeta; mes, quan se venia al vespre, y que ’s posava á taula pera sopar, no tenia gana. La Margarida qué ’l servia li deya: ¿senyoret, que no está bó? ¡lo jovent ha de menjar!… mes ell, apenas li responia.

Los dias de mal temps se ’n anava ab en Joan á passar las tardas y las vetlladas á ca ’ls masobers, sentat al escón, vora la llar, conversant ab ells, per distraurers. Sols lo travall intel·lectual li era un alivi. Passava llargas horas en son estudi escribint los seus pensaments íntims, sas impressions, los recorts de sa tendra jovenesa al costat del seu benefactor, canonge de la Seu de Gerona. Veya en son esperit las funcions explendents de la catedral negada en boyra d’encéns, en mitj dels acorts harmoniosos del orga, dels cants de la pregaria, del fervorós reculliment dels fidels… Ab quina devoció pregava oferint á Deu tota la seva ánima, son porvenir, sa vida! demanantli de tot son cor que li fes la gracia de poguerlo un dia servir en lo sant Temple, revestit del sagrat ministeri… ¡ah! ¡que ’n seria de felís! alsava sos ulls al cel y sa ardenta pregaria s’enlayrava, ab las volutas d’encéns, envers los finestrals de sants y santas encesos per nimbos de colors esclatants… Mes Deu no ho volgué: la inexorable mort li robá son benefaetor… ’s tornava trobar orfe, desamparat, demanant al travall de la terra lo pá de sa subsistencia… quan la Providencia li enviá la honrada familia Noradell. També ¡que ’n estava d’agrahit! ¡Oh! sí, era gran l’afecte, l’estimació que tenia per ella!… Passava nits d’insomni; la seva ánima volava pels espays, en las altas regions del cel blau portada per un torbellí de bolbas d’or… se despertava conmogut, frissós. La pálida claror del alba lo trobava sovint despert.

Una tarda de fí de Novembre, en Francesch baixá al jardí; no hi havia cap flor; las geladas de la nit havian mustigadas las pocas qu’ estavan á recés; sols en un recó del terraplé, sota un pilot de fullaraca arremolinada pel vent geliu, vegé traucar qualcuna viola de rica fragancia; ne feu un ramet, lo portá dins la cambra de la Mercé, lo olorá ab frenesí, lo posá ab aygua en un jerro de porcellana damunt lo tocador. Mentres se retirava, al volguer tancar la porta, la tórtora, vegent oberta la finestra de la cambra de sa mestressa estimada, entrá d’una volada, parantse sobre ‘l mateix tocador. En Francesch, atendrit, conmogut, la volgué cariciar; més ella no ’s volgué deixar agafar; doná una volta per la cambra y fugí per la finestra oberta… allavors s’assentá sobre ’l canapé, lo cor oprimit, prés de fonda tristesa, ’s tapá la cara ab sas mans y sos ulls s’ompliren de llágrimas!… ¡Oh! sí, era gran l’afecte que ’n Francesch ressentia per la familia Noradell!… ¡ha fet tant per ell!… per xó s’explicava sa melancolia, son neguit… Mes ¿anava acertat? ¿era ben cert que las séuas llágrimas provinguessen del afecte que tenia per la familia Noradell? Ell, aixís ho volia creurer; mes no s’adonava que eix afecte que tant l’entendria era dominat per un altre sentiment nascut de sopte en lo fons del seu cor qu’ ell no s’explicava: era ferit per la guspira del amor… eixa guspira psicológica que conmou las fibras mes fondas del ánima, que fa extremeixer tot nostre ser, com s’extremeix l’humil flor montanyesa quan obra son cálzer als raigs hermosos del sol d’Abril.

En Francesch era tant apreciat per la familia Noradell, era tanta la confiansa que per ell tenia en Marsal, que no tingué cap reparo á entregarli la direcció y administració del seu patrimoni, durant sa ausencia del casal. La familia lo considerava com de casa; tots l’estimavan, amos y servey.

Lo seu carácter ’s ressentia de la educació rebuda al costat del senyor Canonge; los principis religiosos havian arrelat fondament en ell. Havia arribat á 23 anys sens que la pau del seu cor hagués sigut turbada per cap sentiment profá tan inherent á la jovenesa. Era possehit d’un sentiment perfumat de poesia mística.

De regular estatura, cara lleugerament gravada de pigota que havia tingut á quinze anys, mirada intel·ligenta; se notava en sa fisonomia un no sé qué de simpátich, de bondat, que accentuava més sa barba sempre afeytada, sens dubte en recort de la carrera sagrada en qué devia entrar.

Anava cada dia á missa matinal que Mossen Esteva deya á las sis. Acabat de practicar sos debers religiosos, anava á sa feyna, sia ab los trevalladors, sia á son despaig; portava la comptabilitat del patrimoni.

Quan hi es la familia dina sol després dels seus amos. Quan va entrar al casal, en Marsal, sempre tant franch, l’ho volia admetrer á sa taula; mes sa esposa li feu entendrer que, com á dependent de la casa, no convenia eixa familiaritat, ademés que en Francesch seria mes lliure. En efecte, del contrari, ben segur que aquell jove, ab sa humilitat y timidesa, hauria sigut ’l primer de trobar que no estava en son lloch.