XVII

Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre ’l coixinet de la barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.

Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era dolenta. L’any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y escorrencant los camins que feyan llástima; ningú ’s cuydava d’adobarlos.

Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las floretas dels camps, de l’herba redallada de prats y closas, dels rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de bous que ’s dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos, guiats per l’agullada del boher apoyada sobre ’l jou.

Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu’ aixecan las eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l’era, com en circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne caure ’l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa, espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca la palla als peus de las eugas.

Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora ’l camí, ’ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan… ¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d’esmorzar; se veyan rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d’un oliu, alsant lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo timbarro de pá que sucan dins l’enciam de ceba, pebrots y tomátechs!… Quants n’hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut de ferro, la bona humor y sobretot la gana d’aquells pagesos!

La Tuyas qu’ espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella, blauets y rosellas, l’ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la Marió.

–Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient.

–Li darás l’enhorabona de part meva… sents, Tuyas?… y tú que fassis aviat com ella.

–Si ’m sabéu casador, Joan, aviseu… vaja, adeusiau! tinguin felís camí.

–Adeu, Tuyas… y que fassis bondat.

Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.

La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas del Empordá y de las més antigas.

Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s’hi entra per una portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual s’hi llegeix en grossas lletras: “Notaría;” al obrirla per’ entrar se té que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que ’s tanca de cop, no pera evitar corrents d’ayre, si, pera que la veu quedés ben ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l’orella desde ’l páti.

Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats, esculpits com banchs d’obrers d’iglesia, y de lleixas que tocan al sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur tasca; pilots d’escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de 0’60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia en pany de paret.

Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.

Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s’entra á una saleta més reduhida: lo sanctus sanctorum, l’estudi particular, com qui diria lo confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata, casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del deber.

Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser, taula cuberta d’un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant, de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats, de l’antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d’una lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals… es la inevitable Crónica d’Espanya –lo notari també s’hi ha deixat caurer.– Tan en eixa saleta com en l’altra s’hi respira aquell baf peculiar que ’s desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la vellura.

La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres d’altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may, llum interceptada tot lo dia per l’ombra dels murs negres y macisos de la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d’un dia rufol d’hivern. Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més alegres de la vida.

Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d’edat; home de bé, molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu’ estudía lo Dret á Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.

Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont travallavan enfeynats los escribents. Sobre ’ls banchs, al entorn una familia pagesa sentada, esperant que li toqui ’l torn d’entrar. s’hi veu ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas arracadas d’or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats, badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols… ditxosos d’ells!…

Un dels escribents s’aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig particular del senyor notari.

Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós, fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la senyoreta Mercé.

D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari de las tias Manelas, y en llur casa s’hi havian trobat de visita.

Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la escriptura de debitori fos autorisada per ell. A ‘n Marsal li era indiferent puig sabía qu’ era un home de be, la prova, que li doná la grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en Marsal li donaren las gracias.

Prompte arribaren los acreedors que prengueren assento.

S’enviá un recado al senyor Maresch qui comparegué al cap de mitj’ hora.

L’escriptura de debitori estava ja redactada, se ’n doná lectura, se firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de ’n Marsal, ab l’interés del sis per cent, pagat per anticipat, que ’s detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts, sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras.

Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari; saludaren als assistents y ’s dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren per dinar, á Masarách.