XIX

Aquell any lo patrimoni Noradell que donava ans de la filoxera més de dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví flach que s’hagué de realsar ab alcohol… aquell famós alcohol alemany que ja llavors comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en particular los empordanesos faltats de ví.

La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia, barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l’hereu Noradell havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.

Ja no ’s senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj d’aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas, l’alegre xerrich del ví novell… ara lo silenci y la soledat han reemplassat la joyosa animació de la brema… una negror lúgubre de ceps morts cobreix l’extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas y ufanosas… semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que embarga los amos del patrimoni Noradell.

En Joan, l’anciá servidor fidel de la familia, qui ’ls ha vist naixer; al presenciar á la fí de sa vida tanta ruina; al veurer sos amos estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de tristesa, se posá malalt.

Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l’espinada encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer ‘s, es que ja no pot més, es que la mort no es lluny, ja ’l rodeja, entr’ obre la porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y ’l crida ab veu ronca y profunda.

¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra la mort tant que podía.

A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer, més ell no se l’escoltava; li semblava impossible que son cos tant robust ja no fos bo pel travall: –aixó no será res… dos dias de repós y prou… ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu’ hi ha tanta feyna!… ¡posarse malalt!… ¡aixó no val!… se volía alsar y no podía.

La Teresa s’hagué d’enfadar per ferlo anar al llit.

–Joan, heu de creurer… vos ho mano… ¡ho vuy!

–¡Ay, mi senyora! ¡no s’enfadi!… ja que m’ho mana… hi vaig… y ajudat per en Francesch, ’s ficá al llit.

Son amo que tant l’estimava li feya conversa.

–No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de procurar es de vostra salut.

–¿Vol dir? senyor amo.

–¡Es clar! Deu vos ajudará.

Entrava la Margarida ab una escudelleta y cullera.

–Vaja, Joan, heu de pendrer aixó.

–¿Que ’m portas? Margarida.

–Es caldo de gallina.

–¡Ay! ¡María Santíssima!… ¡jo, caldo de gallina!… ¡de ma vida l’he tastat!… Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu’ es lo caldo dels vells.

–¡Vaja! prenéu lo que vos donan y no insistíu.

L’endemá vingué lo senyor Pere, lo metge.

–Joan, ¿y aixó?

–Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit… faig ’l presós, ’l senyor… ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!

–Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de dit de ví generós.

–¡Aixó prou!… ¡Quína vida, Deu meu!…, ¡si no fos tant vell, com m’engreixería!

¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. s’aixecava, se ’n anava al terradet ajudat pel seu amo y en Francesch, s’assentava en cadira de brassos en un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada enterbolida cercava l’espay, l’arbreda, los camps que havía tant llaurat y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la vacada… Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la terra, arregant las terrossas ab la seva suhor… y ara, á la fí de sos dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!…

Rebé los sagraments; morí en los brassos de ’n Marsal, rodejat de tota la familia entristida.

En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.

Los servidors com en Joan s’acaban en nostra terra catalana. Las modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d’igualtat bufa per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota ’ns portan Deu sab hont.