X

Vingué ’l Mars. Després d’haver despedit en Marsal envers Madrit, ab los plors y singlots de costúm, la familia comensá sos preparatius pera tornar al casal. Se despediren de la tertulia, de las tias Manelas, de la Bibiana, fins al hivern vinent, si á Deu plau. La Mercé estrenyé en sos brassos á sa amiga Emilia, fentli prometrer de venir al estiu, ab sa mare, á passar una temporada al casal.

Un dilluns vingué en Joan ab la tartana, y la familia Noradell se ’n torná á Masarách, reprenent sa vida acostumada.

La Mercé corré tot seguit al jardí pera reveurer sas flors y arbrissons, sos aucellets; aclamá la virám donantli una faldada de grá; pujá al colomar fent volar ’ls coloms que sortian esparverats, emprenguent la volada, remolinantse enlayre, pels encontorns del mas, describint corbas ayrosas, tirantse enventats com fletxas sobre ’l teulat del casal, hont los mascles, de collar irisat, presumits, porrupant, perseguían las femellas pera ferlas tornar al niu.

La Margarida li ensenya una pollada recent-nascuda, y tres llocas posadas quals pollets eran á punt de naixer, n’hi havia que ja picavan la closca.

¿Y la tórtora?… ¿hont era la tórtora? la Mercé la cridá; mes ella no vingué.

–Francesch, ¿qué s’ha fet?

–Que vol que li diga, Mercé; suara volatejava per l’horta.

–Ja ho deya jo que s’havia tornat esquerpa… De prompte vingué d’una volada, posantse sobre sa espatlla; la prengué en sas mans: ¡dolenta! ¡mes que dolenta!… ¡no t’estimo!… y la patonejava, cariciantla.

La Teresa reprengué sas ocupacions de mestressa de casa, inspeccionant ’ls armaris de la roba blanca, fent endressar, bogadejar, deixantho tot ben ordenat. L’oratori espolsat; la Mercé hi portá un ram de flors de rica flayra.

Da. Catarina reprengué sa cadira de brassos enconxada, posantse canó de broca y ulleras, comensant un parell de mitjas d’estám.

Lo casal tant trist y solitari en los dias frets y rúfols del ivernada, que donavan tant neguit y melancolia á ’n Francesch, renaix á la vida, desencantat per las duas fadas, la Teresa y la Mercé.

La naturalesa s’espolsa sa tristor del ivern, preparantse á vestirse de sas hermosas galas de la primavera. Una verda catifa s’estén sobre camps y closas; lo blau del cel es mes pur; la cordillera pyrinaica menos boyrosa ’s perfila ab més claredat. Las aurenetas no han arribat encara; tampoch los rossinyols, pinsáns y lluhés; mes, no poden trigar.

Eixa vida animada del casal Noradell era entristida per l’absencia de ’n Marsal. La Teresa sobretot no podia ferse á viurer separada del seu marit; estava presa altra vegada de inquietut; se sentia invadida de tristesa; cada vegada que ’l correo li portava carta de ’n Marsal, tenia un sobresalt com quan se pressent una desgracia. Tremolava per son estimat espós… saberlo tant lluny, sol en aquella gran capital, vivint á la fonda, separat de sas costúms, del carinyós cuydado de sa familia!… ell, tant mimat, tant ben servit, tant acostumat á las caricias de sa filla, al afecte entranyable de sa Teresa, al ben estar de casa, del seu home, com dihuen los inglesos!… si cau malalt ¿qui ’l cuydará?… Reflexions totas que ’ns fan coneixer los sentiments bondadosos de la Teresa y son gran afecte pel seu marit.

Ella no ’s feya cárrech de las exigencias, dels debers que imposa la honra de representar ’l pais en las Corts de Madrit. Son espós no li havia de donar tants cuydados, ni cap motiu de tristesa; ja no era á planyer; puig que ja comensava á ferse á la vida madrilenya; ja hi era encarrilat.

En Marsal feya un mes qu’ era á Madrit; se havia fet amichs; fou presentat en los salons de alt tó, seduhit per las costúms elegants, la distingida franquesa de la alta societat. Insensiblement perdé sa rigidés, sa enteresa catalana, y sense adonarsen entrá de plé en las costúms madrilenyas y ’s trobá afiliat al partit conservador, atret per los afalachs dels caps d’aquell partit.

L’hereu Noradell tenía talent; ’s feu coneixer prenguent la paraula al Congrés pera defensar ab lógica y eloqüencia las questions económicas y agrícolas que afectavan á Catalunya. Rebé indistinctament felicitacions de molts diputats y, desde aquell dia, adquirí en las Corts una importancia merescuda.

En Marsal ’s feu molts amichs, quins, com en lo Empordá, explotavan son carácter generós y desinteressat. De sa vida havia posat los peus á la Bolsa; hi aná primer per curiositat; probá alguna jugada que li surtí bé; hi prengué afició; lo mateix que en lo Bacarrá y Trenta y quaranta que ’s jugava cada nit en son Cassino. Lo resultat fou que perdé sumas importants.

Entonat de la consideració que gosava en la alta societat madrilenya, deixá la fonda hont vivia y llogá un primer pis en lo carrer de Alcalá (un dels carrers més luxosos y més céntrich de Madrit), de estancias espayosas: lo feu moblar ab molt gust y riquesa; comprá una hermosa carretela y tres caballs de preu; prengué cuyner, criat, lacayo y cotxero.

Los seus salons foren lo punt de reunió de sos amichs y correligionaris del partit conservador, á qui donava opíparos y luxosos convits que s’acabavan en lo saló de joch, fins que l’alba clarejava.

Un dematí que la Teresa y sa filla ’s passejavan al jardí, cullint flors per l’altar de la iglesia de Mararách, lo carter ’ls hi portá una carta de ’n Marsal, que feu ressentir á la Teresa una conmoció involuntaria.

–Ay, mamá, ¡una carta del papá!… ¿perqué no l’obra?

¿Com s’explica eixa dolorosa impressió que ’s ressent al rebrer una carta, un telégrama, que fa pressentir una mala nova? Sembla que ’s desprén d’ella un fluit que dimana del sér estimat. s’obra la carta, tremolant, y raras vegadas ’l pressentiment nos enganya.

La Teresa, en lloch d’obrir la carta, entrá dins sa cambra pera comprimir los glatits del seu cor. May cap carta de ’n Marsal li havia produhit aytal impressió. –Vés, digué á sa filla, ves al oratori á pregar la Verge; jo vindré d’aquí un rato… tancá la porta de la cambra, s’agenollá sobre ’l reclinatori, alsá ’ls ulls com per implorar l’auxili del Cel, obrí la carta y llegí:

“Estimada esposa: ha arribat l’hora de cumplir la promesa que us vaig fer de venir á Madrit… li contava son cambi de vida, la casa que habitava, lo luxo dels seus salons, de son servey… Aquí trobarás un palau digne de tú y de ma filla… reberéu las visitas de las familias ricas y aristocráticas que m’honran ab llur amistat. No vuy que siguéu enterradas en vida en aquest recó de món de Masarách… Ma mare es prou ferrenya pera empendrer lo viatge… Nostra renda ’ns permet de viure á Madrit gran part del any, fins que ’s tanquin las Corts… Deixa á ’n Francesch lo cuydar ’l patrimoni; feu vostres preparatius; fixam lo dia de la marxa; feus acompanyar per en Francesch fins á Barcelona, y després d’alguns dias de descáns (en la ciutat comtal), seguirém junts cap á Madrit.”

¡Quina carta més freda! ¡quín cambi!… que s’ha fet aquell carinyo tant afectuós de ’n Marsal per sa mare, sa esposa y sa filla que tant rebossava en sas cartas!… ¡aquella anyoransa de la vida de familia!… Ara ’s veu que una idea sols ’l domina, idea d’orgull, de vanitat, de volguer figurar. Se coneix que ’l seu cor, al contacte d’aquella societat de que parla, se li ha mitj glassat.

Llegida la carta, la Teresa exhalá un sospir, sospir de resignació á la voluntat del seu marit y de congoixa, de temor com si pressentís un perill, una desgracia que ’ls rodejava… ¡Deu meu! ¡Deu meu! ¡ampareulo! ¡y amparéunos!

Aixugats sos ulls, entrá al oratori. La Mercé orava; ella se postrá al costat seu. Moment després sortiren las dos.

–Té, llegeix.

–¡Mamá!… ¡quina sorpresa!… ¡anirém á Madrit!… ¡ay! ¡que contenta!… y vosté… ¿perqué es trista?… ¡vosté ha plorat!… ¡mamá meva!… ¿que té?… y l’abrassá ab tendresa.

Res, filla meva: farém lo que ordena ton pare. Aném ho dir á ta padrina.

Da. Catarina sentada en sa cadira de brassos, á prop de la xemeneya del menjador, feya las minvadas de la puntera de sa mitja; tenia sos peus apoyats sobre un coixí, y al costat seu, damunt una cadira, dormia un gat angorá, l’estimat de la padrina.

–Mare, miris que diu en Marsal… qu’ hem d’anar tots á Madrit.

–Y vosté també ha de venir, digué la Mercé.

La padrina ’s tragué las ulleras de sobre ’l nas que ficá ab calma dins llur estoig; posá la mitja damunt sa falda; alsá ’l cap y los ulls envers sa nora y fillola:

–¿Qué?… ¿que ’m dihéu de Madrit?… ¿que no está bó, en Marsal?

Allavors la Teresa li repetí, alsant mes la veu, á cau d’orella.

–¡Jo!… ¡á Madrit!… ¡á la meva edat!… ¡corre ’l mon!… ¡nó!… ¡nó!…

Deixaume acabar mos dias aquí ab en Joan y la Margarida… ¡lo deixar eixa terra seria ma mort!… Sembla que mon fill ha perdut ’l seny de volguer feros anar á Madrit, á la Cort!… Ay, ¡pobre casa!… ni vostres avis ni vostres passats han abandonat may eixa llar; perxó la casa Noradell ha pogut sempre portar lo cap alt. ¡Nó!… ¡nó! Teresa, no comptéu ab mí… y ab lo mocador s’aixugá una llágrima que li lliscava galta avall.

¡Que ‘n tenia de rahó, Da. Catarina!… ¡Oh! sí, la Teresa pensava com ella; coneixia á son marit, lo veya del tot ficat en una vida de luxo, volguent posarse al nivell de la gent de alta fortuna; lo veya víctima de son desprendiment, de sa generositat… ¿Qu’ era ’l patrimoni Noradell pera lluytar ab lo luxo y la riquesa d’aquells magnats de la Cort?… ¡Un patrimoni empordanés volguer ’ls hi fer cara!… ¡quin atreviment!… lo topí de terra contre lo topí de ferro de la faula… s’havia d’estrellar en cinch mil trossos!

Per xó la Teresa, d’una part, desitjava anar á Madrit pera guiar en Marsal y detenirlo en lo camí relliscós que havia prés, en risch de comprometrer seriament lo seu patrimoni.