XIII

L’hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no tornar mes á Madrit. No s’atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació del seu patrimoni.

Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants al partit.

Altres mals de cap tenia lo diputat empordanés.

Los seus acreedors, al veurer l’estat fatal de las vinyas del patrimoni Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats prestadas, demanavan la devolució de llur capital.

Si bé los masos d’Espolla y de Rabós eran posats en venda, no ’s presentava cap comprador; ¡que ’s cas de presentarse! qui confia sos capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan sobre d’ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de llet que ’ls ha d’alimentar; ¡be ’ls estiran y expremeixen aquellas llanguidas mamellas!… pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no ragin será lo dia de finis Hispaniae; més, poch se ’ls ne dona; podrán dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!…

En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s’hi ficava lo Tribunal no n’hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures la heretat de Masarách molt compromesa.

Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de sortir d’aquest apuro.

Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab fervor á la Verge Santíssima que no ’ls desamparés.

Sols Da. Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.

En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots ne tenian gran sentiment.

L’hereu Noradell que ’s veya apretat per acreedors impacients, atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa dignitat y l’incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir, encargarlos á una sola má.

Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que feya ’s pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d’aquí prop, potser l’any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.

Si encara lo bestiar, l’oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo cas: l’oli qu’ avans los tractats de comers ’s venia á onze y dotze pessetas mallal, ara ’s venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos pessetas, y avuy tot lo més si ’n trauria tretze de cada hú; y encara no tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc.. Aquest era ’l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la nostra.

Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no volía perdre lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós diputat catalá.

¡Que n’es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s’ha insinuat en sas venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!

Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en que ’s trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. n’era dels Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se senyalavan ab lo dit.

Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur negoci de sempre.

Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era un d’aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de Rabós y d’Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre d’ellas.

Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu’ es pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d’altres; quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen arribar de totas parts los tiburons que ’s tiran sobre llur desgraciada víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres; prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen part, tots van per acabarlo d’escanyar.

En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets per nostres gobernants de Madrit, la crisis industrial y agrícola se fará cada dia més aguda.

Lo propietari té d’acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels fruyts de la terra, l’abaratura del bestiar… quan se desperta ja no hi es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma esglayador de sa ruina… l’home religiós que te fé sab resignarse no desesperant de la Providencia; l’home que no té creencias se desespera, se torna boig y se clava un tiro.

La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada, tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en aquesta part, per tristesas y sobressalts.

En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras, quan no ’n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.

En Francesch era l’home sempre disposat pera servir la familia, ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera, lo que repugnava á la dignitat d’en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia d’aquells homes que negocian ab lo diner.