VI

Feya quatre mesos que l’hereu Noradell era á Madrit. La vida que portava era ben diferenta de la vida quieta y pacífica de Masarách, en mitj del carinyo de sa familia, dels seus travalladors y feynas del camp. Vivía á la fonda d’Embaixadors del carrer de sant Geroni, prop del Congrés, sol, aislat, freqüentant poch lo gran món; aprofitant sa estada pera estudiar tot lo que ofereix de remarcable la capital, sos museos, sas iglesias, sos passeigs, sas bibliotecas. Passava llargas horas al museo del Prado admirant las obras mestres de la Escola espanyola, extasiantse devant los quadros de Murillo, Velazquez, Ribera, y sobretot del pintor aragonés Goya tant hábil y original.

Recorría los carrers y mercats de Madrit, estudiant las costúms populars tan diferentas de nostras costúms catalanas; observant, notant sas impressions.

En lo Congrés prengué seti á la dreta, escoltant, analisant, votant segons son criteri, sempre en bé del pais.

No s’atreví á pendrer la paraula; volia avans coneixer lo terreno que trepitxava, estudiant á fons las qüestions económicas ab son clar é intel·ligent criteri catalá; se reservá per la segona llegislatura. Mes prompte comprengué la política madrilenya. Sos nobles sentiments no ’s podian avenir ab l’engany y l’astucia d’aquells homes de partit que sacrifican la nació á llur interés. Sa honradés, son carácter franch, catalá, topava ab aquellas costúms de xatxarra y fingiment que caracterisan los pobles decadents. Comparava los discursos eloqüents, sí, mes buyts, de nostres oradors, ab los discursos sensats, práctichs dels diputats inglesos que havia tingut ocasió d’ohir varias vegadas durant sa estada en Inglaterra.

Admès en los salons de la bona societat madrilenya, fou seduhit per l’amabilitat, la finura, aquell parlar atractiu, superficial pel qual la llengua castellana sembla feta exprés, de gent que viuhen de dia al dia, que no tenen mals de cap, segurs que no ’ls hi faltará la pluja d’or que las provincias expremidas abocan á llur capital.

Ell, home del camp, agricultor, amant de la naturalesa, de sa riquesa, de sos productes, recorría los voltants de Madrit; sos ulls seguian á perdua de vista las onas d’aquellas serraladas áridas, cremadas pel sol, sense cap matoll, sense verdor… un inmens desert sense oasis…

Prompte fou prés de spleen, d’anyoransa… Cap catalá de cor ’s pot fer á viurer en aquella terra hont tot li fa recordar l’absencia de sa patria estimada.

Se tancaren las Corts, y lo diputat empordanés ’s dirigí á la Estació del Nort, pujá al vagó, sacudint avans de sos peus la pols de la coronada vila.

Com se li dilatá ’l cor al entrar á Catalunya, al ohir en la estació d’Almacellas tothom parlar en catalá!… Si hagués gosat hauría besat la terra de sa pátria!…

Quina alegria al casal Noradell al saber lo retorn de ’n Marsal!

La Teresa y sa filla l’anáren esperar á la estació de Figueras; aquella estació de trist recort de plors, de desesperació de la despedida, dels crudels adeus, ab aquella campana lúgubre que senyalá la separació! ab aquell xiulet estrident de la locomotora qu’ esqueixa ’l cor, emportantse lo ser estimat… Ara la campana te un toch joyós, argentí; lo plomall vaporós del tren que arriba ’s veu corre á glopadas per la planura, á través d’olivars y arbredas; lo xiulet de la máquina ja no es estrident, al contrari, s’ha tornat sonorós, suau… conmóu y aumenta los glatits del cor… Ah!… reveurer lo ser que tant s’estima després de tant temps de separació!… quinas abrassadas! quina alegria!… En Joan entendrit, los ulls humitejats, ab sa má tremolosa estrenyé la má del seu amo. L’anden era plé d’amichs y coneguts que havian vingut á rebrel… abrassadas, apretadas de má á uns y altres… se ’n veya un embull.

Per fi pujáren á la tartana, y cap á Masarách. La mula semblava participar de la alegria de sos amos, emprengué lo trot, lo cap alt, fent drincar sa joyosa cascabellada.

A la creu del terme trobáren en Francesch, en Cabreta, la Margarida, masobers, ab tots los servents del casal y masía que lo vingueren á rebrer; á tots tocá la má; donya Catarina al abrassarlo, plorava de alegria; ben cert que se rejovení de cinch anys.

Ab la presencia de ’n Marsal, la masía recobrá sa animació; la alegría torná en lo cor oprimit de la Teresa.