XXI

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona anunciantli que s’esperava d’un dia al altra l’arribada del vapor Ciudad de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y fet escala á Cadiz.

Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l’arribada del barco.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li tardava d’abrassarlo.

Sa muller, la senyora Rosa, boja d’alegría volia acompanyarlo.

–Pau, deiximhi anar… que me ’n farias de contenta!… tres anys que no l’he vist!

–Las donas á casa!… ja ’l veurás aquí.

–Donchs ¿per qué hi vas, tu?

–Perque ’m don la gana… y prou explicacions. Fesme la maleta.

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y senyor.

L’endemá lo senyor Pau ’s dirigí á la estació de Figueras, prengué un bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse ’n á peu á la fonda d’Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia, savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se ’n torná á la fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt atent, li ’n doná, continuant son camí; mes prompte s’adoná que son rich veguero s’havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la cadena, Del veguero n’havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li sabia greu… un cronómetre d’or comprat á New-York que li costava doscents pesos!…

L’endemá s’aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y ’s dirigí al plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S’esperava ’l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

L’egoisme, l’avaricia, l’afany del diner, dels negocis, poden fins á cert punt assecá ‘l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas fibras mes fondas se desperta, s’hi obra pás, dominant las malas passions: es l’amor paternal. Y encara ¿qu’ es l’amor paternal, comparat ab lo maternal? la veu de la sanch? l’instinch natural? l’afecte que l’animal ressent per sa progenitura?… nó; lo primer no ‘s pot comparar ab lo segón qu’ es inmens, com l’espay; es la guspira que escalfa y fon lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo mateix home; ja no era ell, era un pare.

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la tarde, després de dinar á Figueras.

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home, alt, guapo, colrat pel sol d’Ultramar! Lo contemplava com á un sant, mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona musculatura… en Lluiset era fort y ossat com l’seu pare; la malaltía no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus pares per los parents y amichs de Cuba.

–Vosté mare, no s’ha fet gens vella… Com passa ‘l temps!… sembla qu’ era ahir que ’ls vaig deixar!… Que content estich de reveurer mon estimat Empordá!… tres anys que n’estaba fora!… m’apar impossible! ¿que ’m contan? quinas novas desde ma llarga absencia?…

Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia Noradell; no obstant res sabía.

Hem d’atribuhir aixó á un efecte psicológich que no ’s pot gayre explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

No tingué espera; l’endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus amichs.

Després d’abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa absencia, de la mort de ’n Pere, de ’n Pau, del casament de fulano, de sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina dels propietaris del Empordá.

–A propósit… digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat… dins pochs dias ’s procedeix pel Tribunal á la venda de tot ’l patrimoni Noradell, de Masarách.

–Com!… digué ’n Lluis… ¿la venda del patrimoni Noradell?

–Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

–Qué ’m dius ara!… ¿lo patrimoni Noradell es á terra?

–Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.

–Com!… ¿de quina manera?

–Es ton pare que ‘l fa vendrer com á únich acreedor qu’ es.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la Mercé… ¡si sería casada!… Per fi no pogué aguantar més, feu un esfors:

–¿Y la familia Noradell?

–Oh! desgraciadissima… amenassada de la mes crudel miseria, travallant pera guanyar sa subsistencia.

Oh! aixó es horrorós… ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en aquell ball del cassino, tant admiravam?

–Sempre guapa, arrogant mossa… áduch que s’haja tornat pageseta; sa fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m’ho deya l’altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant d’aquella desditxada familia; puig fa temps que no l’hem vista á Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s’alsá despedintse de sos amichs, y se ’n torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de lo que acabava d’ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y al preguntarli sa mare que tenia:

–Rés… migranya.

–Tú, migranya!

–No insisteixi, mare; li diré un altra día.

–Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare, t’ho suplico!

–Si, mare, estich bó… no s’inquieti… li prometo dirli, mes no encara.

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit, esperant ab dalé que fos dia.

L’endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l’advocat y procurador del seu pare; s’enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita qu’ ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren rebuts.

–No ‘s crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu’ es la senyoreta Noradell sab de qué se las héu… oy! si n’es d’avispada!

–Com s’entén!… expliquis?

–Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se sab qu’ es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s’incomodá ab rahó, y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté s’incomodá de tal manera que may l’havia vist tant enfadat, fent amenassas contra aquella familia.

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á ’n Lluis al ferli aytal relació, ben cert que se ’n hauría prou guardat; no sabia lo qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa emoció no escapá al senyor Benet.

–Mon pare sempre n’ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n’hi ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los miraments que se ‘ls hi deu; y vosté, com administrador qu’ es dels bens del patrimoni Noradell, vull que tinga per’ aqueixa familia totas las consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

No s’escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d’espasa lo que ’l fill vol amansir!…

–Está molt bé, senyoret; ’s fará lo que desitja.

–Li ’n quedaré agrahit.