V

En Marsal, al deixar l’administració del patrimoni á sa esposa, nombrá no obstant un procurador de confiansa pera mellor direcció dels travalls y comptabilitat agrícols, recomenat per Mossen Esteva, lo rector de Masarách.

Se diu Francesch Saqué. Havía estudiat per capellá; mes morí son benefactor y no pogué seguir la carrera per falta de recursos.

Es fill d’un mas dels voltants de Garriguella; orfe de pare y mare. ’S trobava sol, desamparat, quan fou recullit pel senyor rector de Garriguella que ne feu son escolá y comensá á li donar los primers elements d’instrucció.

Al veurer sa aplicació y bonas disposicions, l’enviá á Gerona aprop d’un seu amich, canonge á la Seu. Los pochs parents que li quedavan eran pagesos pobres com ell.

Es un jove de uns 23 anys, de bons sentiments, molt honrat, intel·ligent, prou instruhit, pero molt tímit y vergonyós per causa de sa pobresa y humilitat.

Coneix lo patrimoni Noradell per haverlo en Marsal empleat algunas vegadas á la cobransa dels censos y tersos dels enfitéutas. Vivía en un más prop de Masarách, ajudant á las feynas del camp, del bestiar, guanyant poca soldada, contentantse de menjar pá y vestirse, aprofitant las horas que podía fora del travall per’ alimentar sa intel·ligencia, repassar y estudiar ‘ls llibres seus y los que li deixava Mossen Esteva qui l’apreciava molt per lo bon minyó qu’ era.

Rebé las instruccions y recomenacions per tot lo referent al patrimoni. Fou allotjat en lo casal.

Com ja era conegut de la familia, la Teresa y la Mercé ne tingueren una vera satisfacció. Sólas, sense ’n Marsal, ’s haguessen trobat massa aisladas.

En Francesch tenía sa cambra junt á son despaig, independent de las demés estancias de la familia.

Acompanyat de ’n Cabreta, recorregué tot lo patrimoni de Masarách, Rabós y Espolla, posantse al corrent de tots los travalls agrícols iniciats per en Marsal; fou presentat als masobers, servents, y travalladors de las masías.

La Teresa y la Mercé reprengueren llur vida acostumada y feynas de la casa.

Eran á primers de Setembre. Quan la calor del dia havía minvat sortían á la tarda á passeig, á voltas acompanyadas de ‘n Francesch, la Mercé ab vestit curt, barret de palla d’amplas alas, riallera, esvelta, lleugera, cullint floretas, perseguint papallonas. s’havía fet un filat de gassa blava ab bossa, posat al cap d’una canya, per’ agafarlas al vol; no pera picarlas ab agulla en planxeta de suro… ¡quin horror!… mes sols pera contemplarlas de mes aprop, admirant los hermosos colors de llurs alas vellutadas y finura de llurs antenas, fentlas voleyar dins sa cambra, jugant ab ellas; després obría la finestra per donalshi llibertat, seguint ab sa mirada llur vol capritxós á través dels camps assoleyats.

Aquella tarda dirigiren llur passejada envers la vinya de la riera, mes propeta del más; seguiren un viarany dins l’arbreda que voreja la riera y closas, encatifat d’herbám y margaridoyas. Entráren en lo molí Noradell, sobre la mateixa riera, ombrejat d’olms; molí d’hivern primavera y fi de tardor, d’una sola mola, de bassadas, puig que no porta la riera prou aygua pera moldrer á rech corrent.

Sortí á la porta del molí, lo moliner, la cara y vestidura enfarinada, barretina en má, saludantlos:

–Bonas tardas tingan… ¿volen descansar?… ¡Tomasa! ¡porta cadiras!

Vingué la Tomasa, una jovenassa robusta, de amplas caderas y abultada pitrada, seguida de duas criaturas bessonas arrapadas á sas faldillas, rossas com un fil d’or. La Mercé volgué acariciarlas posántselas á sa falda; mes feren lo peterrell, esclatant en plors, estirant llurs brassets envers llur mare qui las hagué d’abrassar y petonejar pera ferlas callar.

La Tomasa que acabava de treurer lo pa del forn, regalá á sas mestressas una coca de farina de mastall que la Mercé posá dins son cistellet pera brenar.

Continuáren llur passeig pujant un turó hont per d’allá ’s troba la vinya.

La tarda es hermosa, lo cel seré. A ponent la posta de sol cobreix de calitja tota la cordillera pyrinaica: d’amunt d’ella, á gran altura, una aglomeració de cirrus esclatants, amuntonats, franjats de flonja neu enlluhernadora, deixan passar, á claps, nimbas de fletxas d’or que encenen mitj cel. Al orient, al cap d’allá de la extensa planura, á través dels pins y olivars, al horisont, una pinzellada soptada d’un blau de cobalt, es lo golf de Rosas, clapejat de velas llatinas dauradas pel sol ponent.

Al arribar á la vinya, la Mercé triá un cep de picapollas, s’assentá á terra aprop del cep, tragué la coca del cistellet, ab un petit ganivet ne tallá tres llescas y espiocá los grans de rahims, del cep estant, com una perdiu.

–Mamá, ¿que no vol brenar?… portantli coca y un grapat de rahims…

¿Y vosté? Francesch… son dolsos com mel… tasti.

–Ab molt gust, senyoreta.

Los tres passaren lo rosari desgranant las picapollas mostosas cullidas per la Mercé.

Havent brenat se passejáren per la vinya. Los despampolayres dirigits per en Joan, encorvats á llur tasca, ’ls hi mostravan l’hermoseig de la rahimada que penjava dels ceps.

–Aquest any. Joan, si no ve cap pedregada. omplirém botas y tinas, digué ’n Francesch.

–Sí, te rahó; tenim una anyada com may s’havía vist, li respongué ’n Joan; mes ¿ha observat quina singularitat? moltas tórias se quedan verdas y algunas tornan á brotar, mentres altras no han fet lo creixent dels demés anys. So vell y may ho havía vist.

La vinya aquella ab las demés del terme ’s trobava baix la influencia de la primera invasió filoxérica.

En totas las vinyas dels termes d’Espolla, Rabós, Pau, Palau, Vilajuiga y Culera, ’s notaren ’ls mateixos fenómenos, qual explicació generalment admesa es la següent:

Lo primer aixám filoxérich, al invadir las arrels y fer en ellas, ab llur picada, una ferida, eixa ferida produhía una sangría favorable en llur forsa vegetativa y excés de saba. Ja se sab que per fer portar fruyt á un arbre, se li ratlla la soca fins al derme pera castigarlo, es á dir, pera facilitar la sortida del seu excés de saba que dona massa vida al branqueig y fullám en detriment del fruyt. Donchs la picada del insecte en las arrels, produhí á las vinyas lo mateix efecte. Lo primer any d’invasió filoxérica may ‘s havian vist tants rahims, may s’havia fet tant vi. ’S comprén qu’ eixa benéfica sangría, quan es repetida, ’s torni ferida mortal. Per xó l’any següent, la vinya cansada de lluytar, dessangrada, anémica, ja no pot mes resistir; la mort la corseca de sopte com una ferida de llamp.

–Y donchs, Joan, qué penseu d’aqueix rebrot de las vinyas? li preguntá la Teresa.

–Que vol que li diga… cal viurer pera veurer estranyesas. Lo que hi ha de cert es que los rahims son molt bonichs y la brema abundantíssima per tot, ¡alabat sia Deu!

La Teresa pensá: donaré eixa bona nova á ’n Marsal que ’l fará content. Prou ánsia deu passar de lo de casa.

Al retornar al casal passáren devant la rectoría de Masarách; trobáren Mossen Esteva que anava á tocar la oració. Entráren ab ell un rato á la iglesia pera pregar.

La llum crepuscular penetrava pel rosetó de damunt la portalada, clapejant de pálida claror lo coronament del retaule del altar major; lo demés de la iglesia era negat dins la foscor; res se distingía; sols al fons de la nau ’s veya un llumet blavench, de flama vacil·lant, débil, sens resplandor: la llántia del Santíssim.

Després de resar sortíren. Lo senyor rector tancá la porta ferrada, macissa, tota clavetejada de ferraduras y claus de cabota cónica quadrangular, fent correr un feixuch forrellat de ferro en forma de serp escatosa, boca badada, que llensá un ganyit estrident.

–Vuy que púgin á descansar.

–Mossen Esteva, será un altra dia; ho tenim tart y arribarém á casa de nit.

Mes fou tant lo que insistí que per no ferli pena feren un puja y baixa á la rectoría.

Pujáren l’escala; entraren á la saleta; vingué la majordona á rebrels. Pelava trumfas tirant las pelas dins un parolet que tenia al seu costat; s’aixecá, saludantlos, molt obsequiosa; una dona vella poch ó molt de la mateixa edat que Mossen Esteva, de uns 65 anys.

De seguit pará taula per ferlos brenar.

–Pendrán xacolata.

–¡Mes, santa dona! no veu qu’ es tart y som lluny de casa… No ’s molesti; ja hem brenat á la vinya.

Tant sí com nó, hagueren de fer la xuclamolla ab melindros y vi ranci.

Per l’aspecte de la sala ’s coneixía que la majordona era amiga d’orde y de netedat.

La rectoría de Masarách es pobre; prou ’s veya ab lo moblatge d’aquella estancia, y la sotana lluhenta, apadassada, que portava Mossen Esteva, qual color negre ’s havia tornat verdós.

La gent del camp té massa salut; los enterros y funerals no son gayres, y com la paga del gobern es poca y ve quan Deu vol, vivían ell y sa majordona ab molta economía, menjant cols y trumfas, pobrets y alegrets, puig que Mossen Esteva encara que vell no pert may son carácter jovial. Alt, magre, fisonomía de bondat, es estimat per sos feligresos ab qui comparteix sa pobresa.

La Teresa, sa filla y en Francesch ’s despediren de Mossen Esteva qui los volgué acompanyar un tros enllá. Arribáren al casal que ja fosquejava.

L’endemá la Teresa escrigué al seu marit pera donarli la bona nova de la verema abundant que ’s preparava.