XXIV

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi anava ab l’escopeta, ’s feya ensellar un cavall que deixava á un más seu més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes lo que temía era l’indiferencia, l’odi pot ser que sentiría la Mercé per ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía seguit per tot. Mes, com fer!… y si la Mercé despres de tres anys ja lo hagués oblidat… si son cor glatís per un altre… oh! eixa idea l’atormentava. Ademés l’entristía la persistencia tossuda del seu pare; coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia… mes, per ell eran entrebanchs segonaris: –Oh! sols l’amor de la Mercé!… si m’estima tot ho venceré!… y si no m’estima!… si,… si no m’estima!… quina idea mes lúgubre!… no! no! no vuy pensarhi!… Ah! dubte crudel!…

Se torturava l’enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró després de reflecxionar, trobava que totas eran absurdas. Se dirigía envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava avansar; ’s sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se ’n tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l’enrahonada parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l’iglesieta de Masarach, de las degoteras que ningú ’s cuydava de fer adobar, de la miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

–Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias necessitosas! Ara desde la filoxera no ‘s veuhen si no corrúas de pobres que van á captar pels masos. Avans, jo ’ls podía socórrer; mes ara faig lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu’ ha sigut una calamitat pels pobres de la comarca, es la desgracia qu’ ha caygut sobre la familia Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!… Deu n’ho havía de permetrer; mes hem d’acatar sos designis, puig que si ho ha permés há d’ésser per llur bé.

En Lluis se posá trist, pensatiu.

–Si, es cert… digué… molt la deuhen trobar á faltar, ja qu’ hi ha tanta miseria.

–L’altre dia encara, malgrat llur pobresa, Da. Teresa y sa filla me feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda ab criaturas qu’ estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá compte: Da. Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

En Lluis conmogut li respongué:

–Mossen Esteva, jo visch lluny d’aquesta parroquia, ignoro sas necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la familia Noradell. Vosté será l’encarregat de fer eixas caritats; lo donador s’ ha de ignorar… y traguentse la cartera… permétim per comensar d’entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros, total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la conversa.

–Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de separarse d’ell, li digué:

–Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d’aquí ¿veu aquella caseta al peu del turonet plantat d’oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

–Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.

Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu’ escombrava l’escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que tots los dias assetiavan la rectoría… mes d’aquí endevant, gracias á Deu serán més socorreguts… y li contá la conversa del fill Maresch ab Mossen Esteva.

–Vaja! aquest senyoret ha obrat bé… uns americans tant y tant richs que no saben com gastar la plata!… al fer las caritats en nom de la familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que ’ls hi han prés llur patrimoni.

–No ’ls hi han prés encara… pero no deixa d’ésser una fina atenció lo fer las caritats en nom dels Noradells.

–Podria ser també un principi de remordiment… sía lo que vulla, Deu ’ls hi pach.

La Margarida ’s despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á Da. Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s’aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera impressió, mes de sopte sa cara ’s torná séria, un pensament acabava d’atravessar son esperit: –¿perque fer l’almoyna en nom de la familia Noradell?… perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo precepte de caritat: la almoyna que ’s fa secreta es accepta y molt perfecta… ¿Baix quin impuls ha obrat?… y ’s topavan en son sí una munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé, perqué anava barrejat d’un pensament dominant los demés, inspirat per sa dignitat y altivesa. Atesa la manera d’obrar dels Mareschs envers sa familia, atribuhí lo moviment generós de ’n Lluis al orgull, malgrat la veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

L’endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers Masarách per fer l’almoyna recomenada per Mossen Esteva… aquella almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no sols per l’amor de Deu mes també per l’amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la comarca en nom d’ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d’ésser sens dubte atretas, amparadas sota las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava brasas per’ avivar la flama; pochs mobles, tots d’aspecte miserable; damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu’ era un metge enviat per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove, tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra… Oh! sorpresa!… l’angel del consol, la Mercé, era á l’espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir, sabent l’estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la vista: ’ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que ’ls feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata. –“Me permetrá, senyora, d’afegir la meva almoyna á la de vosté.” s’incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:

–Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!… Si vol acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

–Sí, bona dona, un got d’aygua fresca.

–Vaig á buscarla á la font.

La malalta s’havia adormit; sortí la Mercé de puntetas de la cambra, entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la altura del cor, la deturá, suplicantla:

–Oh!… Mercé!… perdó!… perdó per mon pare!… perdonim si la he ofesa!… en nom de la santa caritat!

Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:

–Si, ja sé qu’ es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part… y l’almoyna que acaba de fer no deixa d’ésser molt casual.

–Oh! Mercé!… no!… no ho cregui!… si hagués sabut que la meua presencia en aquesta casa l’havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li juro que ignorava que vosté hi fos!… Mes ara beneheixo eixa benhaurada casualitat que ’m permet d’expressar tot lo respecte, la simpatía, lo desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia… res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d’ella… tres anys que lo dols recort de vosté m’ha seguit per tot desde que tingué la ditxa de conéixerla!… Díguim, Mercé, que no está irada contra de mi!… Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!… eix cor que batega sols per vosté!… Permétim, Mercé, de dirli que l’estimo; que li ofereixo mon cor, ma vida, tot lo que tinch!…

Entrá la vella ab l’aygua fresca; posá ’l poal damunt la taula:

–La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels encontorns!… vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel ventrell y per mal de maragassa.

–Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per manera que la malalta siga ben aconduhida.

–Ara ray! res li faltará.

La Mercé vegé venir la Margarida desde ’l pas de la porta de la casa; se girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l’ayre que hi respirava li dilatava ’l cor; no se ’n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

–Mare no ’m pregunti fins que se me ’n vagi ’l tap que tinch aquí,… senyalant lo cor… ve del pare.

–Ja li passará; no desesperis.

Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.