XVI

Lo judici que s’havia format en Francesch del senyor Pau no era equivocat.

L’home qui, de pobre y miserable, s’ha sabut guanyar una fortuna, travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!… ¡que ‘n té de magia aquest nom! ¡quín motor més poderós!… ¡Qué val la palanca d’Arquimedes al costat d’aquesta!… es l’alsaprém qu’ aixeca ’l mon.

Lo diner es l’ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus l’humanitat agenollada.

¿Quín es lo poeta qu’ ha dit:

Lo diner… sens ell tot es esteril La virtut sens diner es un moble inútil, Lo diner sol al palau pot fer un magistrat. Lo diner d’un home honrat ne fa gran malvat.

Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que ’l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius, afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, struggle for life, com diu Darwin, es la lley fatal que ’n aquest món terrenal domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als malaventurats, als deixats de la fortuna… Ditxosos los pobres per qui s’obrirán las portas del Cel!…

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l’assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se presentá de nou en Francesch, li digué:

–Pot dir al senyor Noradell qu’ accepto lo proposat baix lo pacte següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal firmat pel registrador, se ‘n puja á qüaranta mil duros; donchs lo senyor Noradell m’otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab l’interés del sis per cent; li volia exigir ’l set, més per ara me contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l’hipoteca de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu’ es primera, passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

–¡Cóm!… ¿Vosté aumenta ’l deute de tres mil duros?

–Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal, entre ’l baix preu que ’s traurá de las fincas en venda, y gastos de perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne ara lo vuyt y ’l nou y potser més.

Vostés son amos d’acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions irrevocables: si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que ’s recordi que li he donat espera fins per tot l’Octubre vinent, y que, si no cumpleix, seré ’l primer en rompre ’l foch.

–Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca, passat l’any, lo capital ’l dia menos pensat?

–No hi ha dubte qu’ es risch á que ’l senyor Noradell estará exposat, puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir es que si paga ’ls interessos cap temor ha de tenir.

Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de guanyar ab las fincas de Rabós y d’Espolla, sortiría gananciós ab la heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat definitiu havía d’ésser una venda general, se quedaría ell ab lo patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d’Espolla y Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá, Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría ’l reddit.

En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu’ era inútil d’insistir, que rés obtindría. Alashoras s’alsá, saludá, y lo mateix negre l’acompanyá fins á la porta del pis.

Se ’n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D. Marsal.

¡Quin desespero l’hereu Noradell al saber las exigencias del senyor Maresch!

–¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!… Aquest home ’m vol acabar d’escanyar!…

Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap entre mans, lo mocador als ulls. –¡Quina desgracia, Deu meu!… oh! ma posició es horrorosa!…

Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers ell inquieta, asustada:

–Marsal!… qué tens?… qué ’t passa?

–Teresa! Teresa meva!… no ho vulgas saber!… estich desesperat!… y li contá las condicions y l’ultimatum del senyor Maresch… Hi ha homes que no son homes!… son tigres!… aquest es assedegat de nostra sanch!… la xuclará tota fins que no ’ns quedi una gota!… Oh! no vuy pensarhi!… mon cap s’obra!…

La Teresa s’assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá dins las séuas, y ab molta tendresa:

–Marsal! marit meu!… per l’amor de Deu, assosségat!… perqué tanta desesperació!… ets cristiá!… tingas coratge; confiém ab la divina Providencia, y nos ajudará!… Si lo que proposa lo senyor Maresch te perjudica, no acceptarho.

–Com ho dius!… no acceptarho!… Més sabs que aquest home ‘ns té lo peu al coll!… qu’ es primera y principal hipoteca!… que nostra sort está en la seva má!

–¿No ’t diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres?

–Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?… y eixos interessos? d’hont los traurém?… No veus l’estat llastimós de nostre patrimoni!

–Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que ’t dongui bon acert. Si per forsa has d’acceptar lo proposat pel senyor Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar los interessos.

–Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que vivím!

–Mira: á tu ’t toca la economía rural: travalladors, feynas del camp las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica… ¿No es veritat, filla meva?… la Mercé acabava d’entrar portant á son pare la petaca que s’havía deixat damunt la taula del menjador.

–Sí, mamá… la economía doméstica… tant com voldrá; ja hi estich feta; y ab molt gust.

–¿Veus, Marsal?… Mercé digas á ton pare que no volém qu’ estiga trist.

La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:

–Papá, sab?… no vuy aqueixa cara mal humorada… ó si no m’enfadaré y no li faré cap més caricia… papá meu!… no estigui trist… la Mare de Deu ’ns ajudará… Oh! la prego tant cada dia!…

–Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d’aquesta llar!… ¡Qué seria de mi si no us tingués!… s’alsá y apretá las duas sobre son cor, los ulls enterbolits de llágrimas… Ah! l’amor de la familia!… que bó es!… ja pot venir la desgracia, la pobresa!… lligats per lo sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!

–¡Aixís m’agradas, Marsal; aixís vuy que ’t revesteixis de valor pera lluytar contra l’adversitat, no desconfiant de l’ajuda del Senyor! Ja veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon no ’s pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer; mes, si ’t deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém nosaltres.

Entrá Da. Catarina, apoyada ab son bastonet:

–Qué feu tots en eixa cambra?… fa més de mitja hora que m’heu deixat sola… ¿de qué enrahoneu?

–Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d’ésser sorda… rés ha de saber… Parlavam del sant de la Mercé.

–De la Mercé?… qué?… qué?… qué ’m dius?

La Mercé cridant prop de sa orella: –Padrina, parlavam del meu sant. Qué ’m regalará?

–Ay, pobre de mi! que vols que ’t regali!… res tinch si no mas oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.

–Ah! si, padrina ¡que grata ’m será! Per la Mare de Deu de la Mercé li faré recordar.

Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan, traucá ’l cap á la porta de la cambra: –si están servits, lo sopar es á taula.

La familia passá al menjador; tots s’assentáren. La taula era parada com en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense ocupar. En Marsal digué á la Mercé:

Ves al despaig de ’n Francesch; dígasli que ’l demano.

Se presenta en Francesch.

–¿Que se li ofereix? Don Marsal.

–Francesch, sentat aquí.

–Oh! Don Marsal… tanta bondat!…

–Aquest es y será sempre ton cubert… tú ets de la familia ¿veritat, Mercé?

–Si, papá, te rahó.

Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que ’ls entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n’havía escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.

Tots sopáren ab gana, puig no ’n tenian gayre la costúm.