XIV

En Francesch cumplí l’encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á Castelló per informarse de la familia Maresch.

Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que ’s troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns anomenats d’Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l’extensa badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá lo cap de Mont-Grís que s’enfonsá dins l’abisme, deixant en fora restos de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres separa las illas Medas del continent.

Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l’enfonsament de la Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel cap de Mont-Grís havia d’ésser un port de refugi gens despreciable per los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l’Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors que viuhen de la pesca.

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens pis, per sostre ’l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas, rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo tot arrambat al entorn, prou desordenat; s’hi respira aquell baf peculiar, de salobra y quitrá que ’s desprén dels arreus de pesca. Duas cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos rublerts d’algas marinas ressecadas. De cuyna no n’hi ha: un fogó portátil que ’s treu á fora quan fa bó, que s’entra al pas de la porta forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca; mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l’ull viu, ben resolt á guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa carcanada.

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d’hivern aná á Rosas; se llogá de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas. D’ eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s’hi atipava. Als sis mesos d’estarhi, digué al seu amo que aquella vida casulana no s’avenía ab la seva activitat; qu’ era jove, tenia bona salut y que volia probar d’enginyarse pera guanyar quartos. L’amo de la fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea, traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo seu afany y constancia al travall que per fí ’s vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part d’aquells munts de pells que ’s veyan á la riba del moll de Barcelona, eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d’anyoransa, del gran desitg de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y amichs que hi ha deixat.

Se ’n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per Maresch and son, y á Barcelona per Maresch y fill. Arribá al Empordá carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l’Estartit; ningú lo va coneixer; feya quaranta anys que n’era fora. Sa caseta de la platja existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y enterrats. Hi vivía l’únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l’encarrilá á guanyarse bé la vida.

Volgué que l’Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d’aquell temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de Perelada, y s’establí á Castelló, fentse construhir una casa com un palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l’extensa plana del Empordá y sobretot la mar.

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d’ells son de la costa, aixó ’s comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s’han may separat, té per ells l’atractiu que tenen las altas montanyas pel montanyés. Tenen l’anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur existencia y s’embriagan ab las emanacions salitrosas que ’ls hi porta la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han nascut; y si algun d’ells s’interna en població un poch lluny del litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que un vapor al passar deixa estés al horisont.

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d’espatllas, ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d’un sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d’esclop, lo mateix color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó; ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan está mal humorat; llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de raurer ab negres.

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l’esclava somesa que tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada, acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una santa dona víctima d’aquell despótich tirá, consolantse ab l’amor entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu’ es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d’amor, casi un idili. En mitj de la vida atormentada de ’n Pau, al retorn d’un viatge profitós á Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d’un associat negrer; fou cuydat ab tanta sol·licitut y carinyo per la filla del seu amich, la Rosa, que l’estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en aquell erm pedregós, germiná la flor d’amor que tot fill d’Adam porta en sí, per ell flor efimera que s’espigá y graná als pochs dias d’ésser flayrada; fou sols una guspira que l’instint brutal apagá; y no podía ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro; aquell cor arronsat y endurit no estava per filar als peus de sa aymada, com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant, tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions de sa cara; de regular estatura, fesomía intel·ligenta, barba rossa, sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt instruhit, parlant be l’inglés y ’l francés, maneras afables, carácter franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S’havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis, aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l’hivern anterior aprofitá de las diversions que li ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no havia sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas, galantejant, flirtejant, sense pararse en cap d’ellas. La simpática Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia apartar d’ella sas miradas; sa imatge ’l seguía per tot.

Hem de créurer que ’ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l’havía vist, á la primavera següent no ’s pogué estar d’encarregar al pobre Francesch de pendrer informes d’ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d’anar á la Habana hont sa casa lo reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s’estranyava de no veurel á la porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs, pera saludar las senyoras conegudas.