XI

Eran á primers d’Abril. La naturalesa s’extremía al rebrer l’alenada de la primavera.

Los capolls dels sálzers son los primers que comensan á esbadarse; l’arbreda prén un tó groguench que cada dia ’s va apropant á verdós.

L’herbám y floretas dels marges y pradas tráucan lo cap en mitj de la fullaraca del ivern cayguda dels arbres. L’humil viola boscana ja ha perdut son aroma desde la Mare de Déu de Mars. La blanca margaridoya espelleix per tot arréu.

La naturalesa comensa á vestirse de sas ricas joyas, de sa tendra verdor. ¡Qu’ hermosas son las matinadas! ¡quin refilar ’ls aucells! Ja van arribant las aurenetas; son las mateixas del any passat que nian al casal, sota la teulada y als sostres dels graners. Los reytóns y los tórts han fugit; ja ’s vehuen pinsáns y lluhers; ja ’s sent al horta y per las bardissas de la riera la veu del rossinyol, veu un poch apagada perqué las nits son encara fredas; mes prompte comensará á fer son niu, y alashoras, ab quins refilets celebrará sa lluna de mel!

Un matí, la Teresa y la Mercé, acompanyadas per en Francesch dirigiren llur passejada envers la vinya de la Riera, mes propeta del más. Trobáren en Joan sentat á sobre un marge, lo bigós entre camas, trist, pensatiu. Al veurer venir sas senyoras mestressas s’aixecá, aná envers ellas, traguentse la barretina, saludantlas:

–Bons dias tingan… son un poch matineras.

–Bon dia, Joan… sembla que estéu tot capficat ¿qué hi ha de nou?

–¡Ay! ¡mi senyora! ¡no veu com tenim las vinyas! ja haurian de tenir un pam de brot, y per ara no ’s veu cap senyal; los brots que surten son escanyolits, y la major part dels ceps podats del any passat no brotan… ¡dolenta malura haurán agafat!

–Totas las vinyas del terme son aixís, digué ‘n Francesch; dihuen qu’ es la filoxera.

–¿La filoxera?… ¡Déu nos ‘n guart! respongué ’n Joan. Dihuen qu’ allá hont passa, la vinya queda com cremada, morta tot arréu.

–Joan, m’ho temo molt… Déu vulga que no sia.

–Vosté, Francesch, ¿ha vist vinyas filoxeradas?

–Si senyora, en lo terme de Mollet y Sant Climent.

–¿Y en nostras vinyas de Rabós y Espolla?

–També son malaltas; ’s diu si son filoxeradas. Vosté sab que fá pochs dias lo Gobern ha instituit á Figueras una junta de defensa; si li está bé, demá iré á donarli part.

La Teresa no li respongué sumida qu’ estava per las reflexions que s’apilotavan en son esperit.

Continuaren llur passeig, pensatius, silenciosos; mirant, examinant detingudament los ceps, vegent lo raquitisme de las brotadas.

Al tornarsen al casal, la Teresa, sempre absorvida per lo mateix pensament, digué:

–Vol dir, Francesch, qu’ eixa malura es la filoxera?

–Senyora, aixís ho dihuen: lo senyor Mateu, d’Espolla, me feu veurer l’altre dia un’ arrel ab lo microscopi, que n’era rublerta.

–Francesch, se ’n ha de ben assegurar: vagi demá á Figueras per avisar la junta de defensa. Si es la filoxera farém fer tots los remeys indicats per la ciencia pera atacarla y destruhirla.

Pochs dias després d’haver anat en Francesch avisar la Junta de defensa, vingué á Masarách una colla de peons manats y dirigits per un senyor desconegut al pais qui, contentanse sols de fer avisar, per l’alcalde, lo propietari de la vinya, y sense cap mirament, feya arrancar de sol arrel y xeringar á alta dosis de súlfur de carbono los ceps per a matarlos més aviat. ¡Quin dol! ¡quina tristor los pagesos! En Joan s’arrancava ‘ls pochs cabells blanchs que té al clatell, al veurer que aquells sayóns destruhian sens pietat la vinya de la Riera, la nina del seu ull, qu’ ell havia plantat dels ceps mellors que feyan uns rahims tant dolsos!… Corré al casal: ¡senyora! ¡senyora! la vinya de la Riera es tota arrancada y cremadas arrels y rabassas… fan seguir las vinyas tot arréu… ¡quina calamitat!… ¡aixó no ’s pot permetrer!

Bé prou ho veya la Teresa; mes rés hi podia fer: aquella gent obravan per orde del delegat del Gobern.

Los pagessos al veurer destruhir llurs vinyas malehian gobern y autoritats que feyan fer aytal desgavell. Un búm búm tempestuós, rabiós, recorregué los pobles. Vinyaters y jornalers enfurismats anaban á trobar llurs alcaldes: –¿qui ha donat aytals ordes? deya un –’l que s’atreveixi á entrar á la meua vinya, deya un altre, ¡li aixafo ’l cap! –m’han arrancat la meva hont malgrat la malura podia encara donarme mitja cullita! etc., etc.. Tot eran clams y amenassas… Anavan en tropell á demanar al delegat castellá que, per l’amor de Déu y dels sants, desistís de fer fer tan solemne disbarat. Aquest responia que no feya mes que cumplir las ordes formals del gobernador y junta de defensa.

–¿Qui m’indemnisará? deya un.

–¿D’ hont vindrán las missas? deya un altre.

–Eso ya se arreglará despues.

–¡Cá! aixó son qüentos… ¡vosté ’ns enganya!

La gent enrabiada s’armá de garrots y escopetas; los arrancayres, xeringayres y aquell senyor particular hagueren de fugir.

La Teresa escrigué al seu marit enterantlo de tot: “las vinyas, lo principal réddit del patrimoni s’anavan á morir víctimas de la filoxera!… ¡que será del patrimoni Noradell!… Nó; Marsal, nó: en lloch d’anar nosaltras á Madrit, ets tú qu’ has de venir. Deixaho tot; lo perill es gran; los propietaris del Empordá están tots alarmats; dihuen que si ‘l mal no ’s pot deturar tením vinyas tot lo més per un any. Te posarás al front dels viticultors del pais; cercaréu un remey… ¡Déu vulga que ’l trobéu!… Considera, Marsal, que si ’ns falta ’l vi tindrém que reduhir molt y molt los gastos, concretantse á viurer assí ab molta economía. ¡Déu meu! Marsal, ¡qu’ estich jo trista!… ¡no sé perqué ho veig tot de color negra!… ¡desde qu’ estás fora qu’ ha fugit per mí l’alegria! ¡quan ’m trobo sola las llágrimas humitejan los meus ulls!… ¡mos pensaments, mos recorts atravessan l’espay volant envers tú!… ¡Deixat, Marsal, de política, de Madrit; vina prop de ta mare, de ta filla, de ta esposa que tant t’estiman!”

Eixa carta arribá en mans de ’n Marsal á las deu de la nit, en mitj d’un brillant convit que donava á sos amichs diputats pera celebrar lo triomf que havia obtingut, lo dia anterior, en un eloqüent discurs que pronunciá al Congrés contra la política lliure cambista del ministeri. Lo sopar fou expléndit. Los convidats, uns quatorze, tots amichs polítichs de ’n Marsal. La conversa fou casi sempre de política.

Al sortir del menjador passáren al saló (il·luminat á giorno). Prés lo café, savorejant richs cigarros, entráren al saló de joch; ’s jogá al trenta y quaranta fins á las quatre del matí. En Marsal perdé aquella nit més de quatre mil duros.

Los convidats s’havian retirat. Al trobarse sol, l’hereu Noradell, entrá en sa cambra; lo seu cap bullia; sas mans cremavan. Obrí ‘l balcó per’ aspirar l’oreig del matí.

La claror del alba dona als núvols un tó rogench pálit que insensiblement ’s torna vermell més encés. Desde ’l balcó veu, negada de foscor, en líneas y massas confússas, tota la llargária del ampla carrer d’Alcalá, descubrint un tros d’arbrat del passeig de la Castellana.

Los fanals del gas ’s van apagant successivament. Carros d’hortelans, ab llur fanalet encara encés fan retrunyer lo carrer de llur pesat trontoll. Traballadors y manobres passan, en grupos, depressa, anant á llur feyna; molts d’ells ’s deturan á la cantonada, devant d’una taula hont crema un llumet; hi menjan una rosquilla y vehuen llur copeta d’ayguardent.

En Marsal tancá ’l balcó, ’s sentá en una butaca, posá la lámpara damunt la taula, obrí la carta de la Teresa y llegí.

La soptada invasió filoxérica en las vinyas del seu patrimoni lo deixá espalmat. Estava molt ben enterat dels progressos que feya la filoxera en las provincias del Mitjdia de Fransa y en lo vehí Rosselló. Com molts, creya que ’ls Pyrineus serian una barrera que no la deixarian passar. Coneixia lo impotent dels esforsos y remeys que s’havian fet fins ara en los paisos invadits. Vegé sas vinyas tant ufanas mortas, corsecadas. ¡Quin desengany més amarch!… Las reflexions de sa esposa, lo porvenir, las obligacions que havia contret, sas pérduas de Bolsa y de joch… ¡Oh! ¡no!… ¡es imposible tanta desgracia! ¡lo meu cap s’obra!… segut, recolsat, damunt sa taula d’escriurer, lo comprimia ab sas mans convulsivas. May lo quadro de sa trista posició se li havia presentat ab tanta realitat.

Se ficá al llit sense poguer conseguir la són. –¿Qué fer?… ¿anarhi tot seguit?… sí, ho cal… mes no es tanta la premura… ademés que res hi podria fer; lo mal ha de seguir son curs. Escriuré á ’n Francesch que fassi lo que fan los demés propietaris, que combati la filoxera ab bon tractament cultural, y acabada la llegislatura hi aniré y ’m faré cárrech de lo que hi ha.

L’hereu Noradell engolfat en la vida madrilenya, cercava á enganyarse á sí mateix. Ben cert que son primer intent y desitj fou d’anar tot seguit á Masarách, seguint los saludables consells de sa esposa; mes, ¡com deixar los amichs! ¡sas novas costúms! ¡lo seu partit! ¡las Corts! ¡la política!… ¡Com despedirse dels seus acreedors! ¡quina opinió tindrian d’ell si se ’n anava sense haver fet encara honor á sos deutes de joch y demés obligacions contretas en la Bolsa y casa de banch de Madrit!

¡Pobre Marsal! ¡com ha sigut absorvit per la vida madrilenya! ¿Qu’ha fet del seu catalanisme? ¿del odi que tenia pels partits castelláns? ¿de sa enteresa catalana?… ¡Oh! sí, Roma veduta fede perduta… ¿no es veritat?… Ara es castellá, ficat al partit conservador, obehint al capitóst, parlant á las Corts ab eloqüencia, sí, pero sense aquell bon sentit práctich, sense aquell bon criteri catalá que tant lo distingia al principi; ha sigut contagiat per lo brillant floreig de nostres homes d’Estat. Ja no escriu mes en catalá, parla y escriu en castellá als seus electors empordanesos… ¡Que li importan la ruina, la filoxera! ¡si puja son partit al poder acás no trobará un bon destino á Cuba ó Filipinas hont en poch temps se fará la barba d’or!…

¡Pobre pátria meva! Qué ’n tens de fills ingrats que ’t renegan, que t’abandonan, que no ’t volen més coneixer! Mes, ¡ah! ¡no ploris, nó!… som un estól aplegats al voltant teu que no ’t deixarém may, que t’estimém de tot nostre cor, ab deliri!…

Las vinyas del patrimoni Noradell, com las de tota aquella comarca, feyan llástima de mirar. Los ceps que havian sigut injectats de sulfur de carbono á alta dosis eran morts. Mes, allá hont la filoxera havia fet mes estragos era en las vinyas dels terrenos magres, serrats, y falda dels Pyrineus; havian donat una brotada raquítica sense cap rahim.

En las vinyas del plá la vegetació ’s conservava encara; mes de rahims pochs, y tot era que arribessen á be.

Era al mes de Maig, quan la vegetació es més ufanosa; las fullas de las vinyas que en los demés anys tenien un vert fosch, senyal de vigor y vida, prenian unas tintas de vert groguench. La taca filoxérica era ben caracterisada y ‘s distingia de molt lluny; formava un rotllo de color groch al centre de la taca, color desmayat com de canari, que s’extenia en color vert mes pujat á la circonferencia. La comparació que ’s fa de la taca d’oli es exactíssima. Al arrancar aquells ceps ’s veyan las arrels podridas, sense cap pugó; ja s’havian menjat llur substancia; pera trobarlo s’ tenian d’arrancar los ceps de la vora del rotllo, més ufanosos; llurs arrels n’eran ruplertas.

Ja que las plantas tenen vida, naixen, ’s nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, ’s propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y ’s moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s’assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa; entre ’l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

Avans l’invasió, lo cep, molt arrogant, llensa sos sarments al seu entorn; s’allargan, s’estiran, s’obran pás atravessant lo fullám frondós; atrevits, s’emparran per las parets, pels arbres, no paran fins arribar á traucar ‘l cap al cim de las brancas, enviant un bés al sol hermós; la bonica rahimada penja del seu toriám; sas arrels orgullosas s’estenen sota terra; si troban una penya, una d’ellas, probablement la més intel·ligenta, cerca un full, forguinya, s’hi fica, obra ’l camí á las demés que la segueixen, se n’hi introduheix un grapat, forman un tascó qu’ esberla la penya, l’atravessan y surten per d’allá en busca d’un nou obstacle. Quan senten frescada ó farúm de bona terragada, encara que sian á dos metres lluny, totas s’hi dirigeixen. De sopte ‘s topan ab l’invasió filoxérica; mils y mils pugóns afamats s’apoderan d’ellas é hi clavan llur fiblada; als arrels se ’n rihuen, desprécian aquells polls microscópichs, no ’n fan cas; mes, creix lo perill; ¡l’enemich es tant nombrós!… algunas ja ’s corsecan… ¡sí!… vinga á posarne de novas… son com tentáculs de pops subjectats per rosaris de cranchs… lo cep fá esforsos coratjosos, desplega tot son vigor… s’ sent á mancar las fonts de vida… lluyta ab desesperació, fins que ja no pot més… alashoras, rendit, extenuat, s’entrega á la voracitat de sos nombrosos enemichs; sas fullas groguejan, s’ reblincan, ‘s ressecan, cauhen mústigas enlayradas pel vent geliu; com á nosaltres la mort comensa á invadirlo per los extréms, per los sarments, y acaba ab lo cor, ab la soca. Lo cor del cep com ’l nostre es l’ultimum moriens.

Al veurer l’extensió de ceps morts, per la planura y serraladas, y al recordar llur vigorosa ufana, un se sent prés de tristesa y de recansa. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suhor, tant travall, la única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre li havia donat pá á ell y á sa familia!… hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, ’s mira cep per cep, ’ls veu malalts, ’ls hi porta fems pera refelse, pera férloshi recobrar llurs forsas perdudas; los cuyda ab carinyo; tot son cor se ’n hi va; sos ulls s’omplen de llágrimas al veurer que res pot… allavors entreveu lo trist pervenir, la negra miseria que l’obligará á expatriarse ell y sa familia, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al gobern que la fará vendrer sens pietat pera cobrarne la contribució!…