XXVII

La resposta de ’n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: “D. Marsal y Da. Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada, ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més intimament al que ha d’esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d’aquesta llur casa.”

En Lluís anava tots los dias á ca ’l notari, impacient de saber la resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía sufert aquella familia, ’s temía que algun obstácle impossibilités son ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de ’n Marsal, se ’n aná joyós á enterarne son pare.

–Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador y també ’l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

–Y jo, pare, demá iré á Masarach, á visitar la familia Noradell.

La Mercé no deixá passar gayres dias pera donarli ’l sí.

Lo senyor Pau y sa esposa feren també llur visita als Noradells.

Lo casament fou fixat á primers de Maig, mes de las flors y dels amors.

La nova corregué per tot l’Empordá; amichs parents y coneguts d’abduas familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D. Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells amichs que giravan l’esquena á ’n Marsal; ara tot eran agasajos y oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d’ells s’atreví á proposarli; veyan que l’hereu Noradell, si bé era feble y delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d’aquell contagi madrileny que de poch li corrohe ’ls ossos.

L’oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuy carniceras que obtingué ’ls honors del dinar de casament.

¿Y en Francesch?… ¡Pobre Francesch!… Mentres Mossen Esteva donava als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que li tanqués la nafra de son cor!… ¡Pobre amor seu! mentres la alegría se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l’ánima, que ’s ressent no més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!… Pobre Francesch!… si es tan bó!… té tan bon cor que la ditxa de la Mercé era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d’anar á la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns anys ab una fortuneta.

Un dia de Juny, á la tarde, que ’ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d’una tarde plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit; cada color del espectre solar ressortía d’una manera admirable. Describía en lo cel un arch inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara, apoyat sobre ’l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista, melancólica aquell arch espléndit.

–Qué n’es d’hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre nostra casa.

–Sí, filla… es l’arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant… ¡Qué ’n feya de temps que no l’havía vist!… y alsant los ulls al cel… es Deu que nos l’envia… veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se tiraren dins sos brassos… los apretá fortament contra son cor.