III

Al pujar, en Joan, á la sala del casal, trobá los séus amos molt afligits.

D. Jaume no s’havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las forsas y s’ restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que, encara que d’edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s’ recordava que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt sala avall fins qu’ era ben dia; allavors se ’n anava á fora ab lo bestiar, los jornalers, al horta arregar l’hortalissa, feyna que s’ho prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li portavan de Cadaqués. A las vuit se ’n tornava á casa per esmorsar ab lo porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un got d’aygua fresca debilitava. Acabat d’esmorsar tornava á sortir fins al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent sopat, se ’n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas ferradas y d’esclops al hivern, en temps d’humitats…, may s’havía vist home tant ferreny.

La familia assustada parlá d’anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de Masarách.

A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en sa cambra.

–Pare, li digué son fill, si li está bé farém venir lo metje.

–¡No estich per metjes! may cap m’ha polsat… ¡Que vinga lo senyor Pere com amich, mes com á metje, de cap manera!

Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta, prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia.

Ans d’entrar en la cambra del malalt, demaná explicacions á n’ Marsal.

–¿Que té?

–Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat… y quant s’está al llit, ja pot ben creurer que ’s troba aixafat. No sé si ’s fa cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es amich de metjes; donchs, vosté mateix.

Entráren en sa cambra.

–¿Y aixó? Don Jaume ¿també ’s vol tornar presós de no volguerse aixecar?

–Senyor Pere, tinch á la ratlla de vuitanta; ha arribat la meva hora.

Lo metje se’l mirà y vegé á sa cara senyals que no li agradáren.

–¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per’ arribar á noranta.

–Senyor Pere, no ’m faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja estich preparat; só cristiá y no la temo.

Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, ’s retirá de la cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d’estarse al llit… dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat?

–Será lo que Deu voldrá.

Al ser á la sala, digué á n’ Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa es com la máquina d’un rellotje del tot usada de massa servir, los ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se ’n adoni. Fássinlo sagramentar.

–¡Pobre pare! digué ’n Marsal, ¡quina resignació!

Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar lo senyor rector pels sagraments.

Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab caputxa negra y una candeleta á la má per’ acompanyar Nostr’Amo. L’escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí envers lo casal Noradell.

A mitj camí tots los servents de la masía, ab llur candeleta á la má, seguíren la professó, mentres l’escolanet tocava per moments la campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y granotas de la riera. Lo cel ennublat; no ’s veya cap estrella; envers Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums; sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada, sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que donava una claror esmortuhida.

Llampegava á Ponent; se sentian los ronchs fondos de la tronada.

Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren; Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm, administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit.

Lo combregar s’entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix acompanyament de donas endoladas y servents de la masía.

Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l’espona del llit.

En Marsal las llágrimas als ulls s’assentá.

–¿Que vol? pare.

–Apropat, fill meu!… més… més… se m’acaban las forsas!… aviat no podré parlar!… Me’n vaig d’aquest mon… ja hi he cumplert ma missió… espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni que m’han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació… Te deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé, segueix mon exemple y ’l dels teus passats… Sías caritatiu, afavoreix al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa… Donáume beure… tinch la boca aixuta… En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer un tros de sucre dins un got d’aygua, y li’n doná una cullerada… Marsal, ja no puch més!

–Pare, no enrahoni, si l’ha de cansar.

–Déu me donará coratje per’ acabar.

Féu un esfors y continuá ab veu apagada.

–Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi trobarás pau y ben estar… Encara que ta posició te permeti viurer á ciutat, no segueixis l’exemple de tantas familias del Empordá que s’han arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors llurs hisendas… Recordat que en aquest món l’home que té quartos es saludat y ben vist per tothom y ’l que ’s torna pobre per sa culpa es despreciat y ningú ’n fa cas… Recordat de la hombría de bé dels Noradells; segueix llur exemple…

Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Da. Catarina, molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má amagrida sobre d’ells donántloshi sa benedicció.

No tardá á entrar en l’agonía; á las tres de la matinada finá, volant la seva ánima cristiana envers son Criador.

D. Jaume Noradell era un d’aquells homes de la lley vella, plé d’honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía contenir la gent que hi assistía, puig n’havía vingut de mitj Empordá.

Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici, son pare, mort lo sigle passat.

Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume hagués mort carregat d’anys, la separació l’hi fou molt sensible.

Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de la masía, durant sis mesos.