XVIII

Las economias que efectúa en Marsal á son patrimoni foren extremadas.

La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d’Espolla y Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li ’n pagavan una miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís.

Lo servey de la casa ’s compón de la Margarida y de ’n Joan, dos vellets que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de la familia!

La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre ho haguessen fet.

Una economía, un’ orde admirable regna en lo menjar y vestir.

En Marsal, l’ex-diputat de Figueras –puig feya temps qu’ havia dimitit– avans tant elegant, tant ben acostumat, l’home de món, de bona societat, que ’s presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l’home dels somptuosos salons de son palau del carrer d’Alcalá, l’orador aplaudit del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit conservador… ¡Quin cambi!… ¡quina cayguda!… ara s’havia tornat ver pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d’un mosso, empunyava l’arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia pas de nou, puig que en l’Escola d’Agricultura havia practicat tots los travalls agrícols.

En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s’havian tornat colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son las flors del travall.

Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian tingut de fer com ell. Aixís es que quan se ’l veya ab l’arada ó la dalla, dingú se ’n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa. També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s’havia tornat! ¡ab quina afició ’s menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu ’ns dó, guanyat per sa suhor!

La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l’ajuda del travall, las greus obligacions que s’havian imposat.

Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d’ells; á més que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan los seus amichs á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants, lo veyan venir, giravan l’esquena, trencant per un altre carrer, per no toparse ab ell; per altra part no ’s deixava tampoch gayre veurer d’avergonyit.

Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l’Emilia ab la Mercé. No eran iguals, ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel torbellí, desapareixent en l’espay com las fullas que lo vent de la tardor arremolina y enlayra?…

“Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría pera tenir la téua ditxa! Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de nosaltres!… desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir fá més crudel!… ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un raig de sól de nostra jovenesa!… ¡qué us heu fet!… ¿Te recordas d’aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!… Las flors, l’armonia, la tébia atmósfera impregnada d’olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del vals, enllassadas en los brassos d’aquells joves elegants que murmuravan á nostres oídos dolsas paraulas d’amor!… ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja no tornaréu més!… ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur cor!… ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!”

“Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per’ apretarte sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare ’ns váreu fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m’atreveixo… ¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria egoisme de part meva lo insistir en fervos recordar vostra promesa. Deu ’ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m’ho diu!…”

Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar estava ben aconduhit; al atravessar l’era, trobava la Mercé rodejada de virám que venia d’aclamar.

Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch entr’ obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava… se ’n veya un embull.

–¡Ala, tú, presumit! –deya al gall… ¡enrera!… ¡vosaltras, ocas, me la pagaréu!… ¡demá no n’hauréu!… ¡hont s’ha vist aytal atreviment!…

–¿Vol que l’ajudi? Mercé.

–Es pas feyna d’homes; cuydis del bestiar, li deya rihent.

Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: ’ls hi donava un brassat de palla, ’s sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna, un trosset del seu cor, sols un bocí per l’amor de Deu… ¡Que ’n sería de felís! ¡com lo tindría recatat!… s’alsá, ’s dirigí envers lo finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te ’n so d’agrahit! ¡has fet que la puga estimar sens reparo!… ¿no som ara iguals?… ¿no puch dirli ara lo sant amor que m’inspira?… ¡Oh! ¡sí, m’escoltará!… ¡’l cor m’ho diu!… y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las podía mourer de tant que li flaquejavan.

Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé, sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò d’altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á planyer perque coneixía que may tindría prou coratje per dirli que l’estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l’acariciava, la besava, com si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil! ¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que l’estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis, rodejada d’un’ aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!… y l’aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa mestressa estimada… ¡Pobre Francesch!

Era pel Novembre; feya un d’aquells dias tristos, frets, bromosos que precedeixen l’hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar l’hivern ab sas neus y glassadas, ans d’entregarse á sa llarga dormida, es presa de tristesa, de recansa; ’ns diu un adeu dolorós que trenca ’l cor, que ’ns ompla de melancolía.

Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá ’l parell de bous y los maná pasturar als marges de la riera, no lluny del mas.

Mentres pastoravan ’s sentá al peu d’un roure, ’s tragué de la butxaca un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions, pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida. Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d’ell, detrás del roure, ’s deturá, y molt curiosa s’incliná pera poguer llegir lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, ’s gira; al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son cartipás. Mes prompte torná en sí, s’aixecá y saludant á sa jove mestressa:

–¡Ay! dispensi, Mercé; ignorava que vosté fos aquí.

–Francesch ¿qu’ es vosté poeta?

–¿Perqué m’ho demana? Mercé.

–M’apar que lo qu’ escribía son versos.

–En efecte, son versos d’un mal poeta que no valen la pena…

–Dispensi ma indiscreció, Francesch, ¿me ’ls vol deixar llegir?

–No, Mercé, no! no ‘ls vulga llegir… son los suspirs, los planys d’un’ ánima que pena!… ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!… ¡que plora!… ¡que ’s desespera!…

La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de ’n Francesch y llegí.

“Al ángel de mos amors…”

…Poesía plena de tendresa, d’inspiració, de sentiment lo més pur, omplert de desesperansa y de llágrimas.

La Mercé conmoguda, li digué:

–¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!… ¡que ditxós ha d’esser aquest ángel per haverli sabut inspirar tant gran amor!

–No, Mercé, no es ditxós.

–¿Y perqué?

–Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!… Que li importa al lliri hermós l’afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra, que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!

–¡Oh! ¡qu’ es vosté poétich! Francesch.

–No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel m’inspira, que brollan de mon cor!… ¡aquest ángel que veig en mas pregarias radiant, hermós!… pero que no digna baixar sa mirada envers l’humil viola que vegeta á sos peus!… ¡Oh! sí, sols una mirada seva sería l’escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!… Y ’s mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.

La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas galtas; son cor glatí ab més violencia.

Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor sentiments per ells fins ara desconeguts.

Pochs moments després, la Mercé se despedí d’en Francesch, alsant sos hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!… se dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l’oratori, posá als peus de la Mare de Deu una corona d’eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y pregá.

En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos genolls.

Feya temps que la Mercé havía endevinat l’amor que ’n Francesch ressentía per ella.

A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo sentiment que l’inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no adornarsen.

Més may la Mercé hauría cregut qu’ eix amor fos tant gran, tant sublim. Ab l’orgull que ’n ressentí s’hi barrejá un sentiment de conmiseració planyivol que li donava fonda pena. Estimava á ’n Francesch per sas bellas qualitats morals, per l’afecte que demonstrava á sa familia, per sa bondat y abnegació; l’estimava com á un amich verdader. Lo sufriment de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya malalt, y com á bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida, volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.

La Mercé no podía correspondrer al amor de ’n Francesch; lo seu cor glatía per un altre… amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de sos ideals, rodejada d’adulacions que dona la riquesa, lo prestigi d’esser la pubilla Noradell… Ara se li presentava la trista realitat, la crudel pobresa, l’aflicció de sos pares… sas ilusions havian caygut com las fullas mústigas que cauhen de l’arbreda y que lo vent gelat de la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l’amor, en lo cor de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons de la nau: vacila pero no s’apaga.

La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós, de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.

A voltas y sense adonarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía, era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay hont veya l’imatge trista, afligida de ’n Francesch, que ’s dissolvía insensiblement y prenía la fesomía noble, altiva, de mirada expressiva y penetrant d’aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d’amor… ¿hont era?… ¿qué s’havía fet? –¡Ah! sí, allavors era jo la rica pubilla y ara so pobre!… ¡es per causa de ma pobresa que s’ha allunyat de mí!… ¡Oh! ¡l’aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!… y la fesomía trista, compassiva, de ’n Francesch, ab aquella mirada llánguida de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son cor rodejats d’un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor nafrat y dongués consól á sos pares.