XXVI

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit als funerals del aniversari anyal de la mort de Da. Catarina. Després de despedir los convidats á la porta de l’iglesia, ’s dirigiren á llur casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de camí; puig feya alguns dias que ’n Marsal li donava inquietut; á voltas sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou havían ellas notat un cambi en lo estat de ’n Marsal; més l’atribuhían á las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L’hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara ’s sentía aixafat, disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que no ’l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia. s’encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de cor.

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per’ animarlo; mes era envá, Veyan que s’aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que no sentían, fent esforsos pera distraure ’l, somrihent devant d’ell d’aquell somriure dolorós que trenca ’l cor. Puig llur aflicció igualava la de ’n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs oracions á la Reyna del Cel.

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; ‘s pot dir que pera ella sufrir es sa norma; Deu l’ha creada per’ aixó; la seua vida es tota de sufriment; los dias de bonansa per’ ella son ben comptats. Parlo de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

¿Y en Francesch?… ¡pobre Francesch!… al veurer lo sufriment moral tant crudel d’aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa; puig veya que no hi havía consol per’ ella ni salvació; sabía que lo dia menos pensat, vindría un nou amo que ’ls trauría de llur casa payral. ¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!… ab quin entussiasme y alegría l’hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pena amarga que l’oprimía.

Avans d’arribar al casal, lo senyor Pere ‘s despedí per’ anar á visitar un malalt que tenía en un más per’ allá prop.

–¡Coratge! D. Marsal; no ’s deixi abatrer, anímis; després del mal temps surt l’arch de Sant Martí.

–¡Ah! senyor doctor, las alegrías d’aquest mon son acabadas pera mí! ¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra ’l trist pervenir que se ’ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral, pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per la difunta y demés passats de la casa.

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d’anar á Garriguella, á veure lo segrestador, per un assunto de ’n Marsal.

Després de resar ‘s sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d’oli bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per’ ells cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix frugal dinar ab gana; més, aixó nó!… dinar trist, silenciós.

La Mercé s’esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous vinent: solament set dias ’ls hi restava pera saber l’hora fatal d’esser despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!… ¡Com podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa. Ne baixá un senyor d’edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, ’s refé del sobresalt; més la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera comprimir sas palpitacions.

–¡Es vosté D. Joseph!… ¿Quín bon vent lo porta?… y encaixaren amistosament.

–¿Com están Da. Teresa y la senyoreta Mercé?

–Bé, molt bé.. fassi ’l favor de pujar… Entráren á la sala… ¡Teresa! ¡Mercé!… D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.

–¡Segui! digué la Teresa… vosté estará cansat.

–No ’s molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó, y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch… y ’s sentá en la butaca que li oferí la Teresa.

–¿Vol pendrer alguna cosa?… no fassi cumpliments; aquí es á pagés.

–Se li estima… sols un got d’aygua fresca.

La Mercé li portá, ab bolados.

–Mil gracias, senyoreta… s’aixugá la boca ab gran mocador de seda de fondo vermell ab dibuixos groguenchs que ’s tragué dels faldons del paltot, y tot aixugantse: –m’alegro de trobar tota la familia reunida… ’s tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de sa missió, digué pausadáment: D. Marsal y Da. Teresa, vinch de part del senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es impossible.

La Teresa ‘s torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son cor. La Mercé rebé una foguerada qu’ encengué sa cara de rojor.

En Marsal ’s quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s’incliná sobre son pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell… ¡pare!… ¡pare!… ¡Marsal!… ¡Marsal!… ¡Ay! ¡Deu meu!… ¡y no respon!… ¡Corre! ¡Mercé!… ¡l’aygua del Carme!… ¡Margarida!… ¡anéu pel metge!… ¡Ay! ¡Verge Santíssima!… ¡ajudeunos!…

–¡No s’assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en Marsal per las espatllas… aixó li passará…

La Mercé, pálida, tremolant, portá l’ampolleta del aygua del Carme; li ’n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava ’ls polsos ab un drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch ’s revingué:

–Ja ’m passa… y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja ho veu… son tantas las emocions que vaig rebent d’algun temps ensá que ja no puch resistirhi… estich ferit aquí… senyalant son front ab lo dit.

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot resistir. La joie fait peur, la alegría espanta, diu Madame de Girardin que tant coneixía lo cor humá.

La conmoció d’alegría que rebé en Marsal fou espantosa.

Ab l’ajuda de sa esposa y de sa filla s’aixecá, li donáren lo bras, l’acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l’ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué ’l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las camas, exigint repós y molta quietut.

–Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s’ha de fer tot lo possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

‘S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari qu’ havían deixat sol.

–D. Joseph… li digué, molt llagrimosa… ja veu quin trastorn!… ho sento per vosté.

–¡Vol callar! senyora; disposi de mí… ¿Com se troba D. Marsal?

–Lo metge diu que no será rés… ¡Deu ho vulga!… No vuy que s’en vagi… se resterá á dinar.

–Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu’ estar á Figueras.

Al despedirse, la Teresa li digué:

–A la demanda que ’ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la resposta dintre curts dias.

–Está molt bé, senyora.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s’emportava lo notari cap á Figueras.

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá ’l malalt, y vegent que dormía com un santet, digué á la Teresa: desd’ara li puch assegurar que la crísis no tindrá conseqüencias; més lo que ’ls hi recomano es d’evitar tota emoció.

Al vespre arribá ’n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber l’accident de ’n Marsal! s’assentá á l’espona del llit del malalt y no se ’n mogué de tota la nit.

Lo pronóstich del senyor Pere ’s realisá; una reacció favorable se produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

La Teresa l’ajudá á vestir.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era ’l mateix! ’s sentía ferit del cap, com ell deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

–¿Es veritat, Teresa, que Deu ’s vulga apiadar de nosaltres?

–Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.

–No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que ’m dona coratge; ella m’ha de tornar la salut.

Entrá la Mercé.

–¡Mercé!… ¡filla!…

–¡Papá meu!… y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé sobre son cor.

–Sentat aquí, ben aprop meu… més… y prenent sa má, li digué:

–¿Quína resposta farém al senyor Aymar?

–¡Per Deu! Marsal, sabs que ’l metge t’ha permés d’enrahonar un xich y no més.

–Deixam enrahonar, Teresa, que se ’m dilata ’l cor… Respon, filla meva.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en Lluis).

–La resposta de vostés será la meva.

–No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa… ¿Estimas al jove Maresch?

–Papá… no ho sé; no ’l conech prou pera respondrer á sa pregunta de vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara lo sentiment que m’inspira es gran simpatía… y ’s torná roja y vergonyosa.

–¿Ahont es en Francesch?… ¿Qué no es á casa?

–Si papá; está en son despaig.

–Ves! dígasli que ’l demano.

Entrá en Francesch: –¿Com se troba? don Marsal.

–Mellor, molt mellor… Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que t’hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d’estimació y ver carinyo, no ’t poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluís.

En Francesch sentí dins son cor un colp que l’obligá á apoyarse á sa cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera respóndrer, de tant conmogut. Ja se ’n dubtava! feya temps que ’l seu cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de ’n Francesch, sentí sens dubte dins son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant los ulls, sense gosarse ’l mirar.

–Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás vera satisfacció.

Al moment dominá en ’n Francesch l’esperit de sacrifici y d’amistós afecte. Entrevegé la salvació d’aquella familia, lo retorn al ben estar, la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D. Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa ab somrís dolorós, respongué:

–Sia la enhorabona, D. Marsal, Da. Teresa… y vosté Mercé… li digué baixant los ulls, mitj tremolant… Deu li donga tota la ditxa qu’ es mereixedora… Comptin sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

–Gracias, Francesch… y en Marsal li estrenyé la má.