XXIII

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se ’n havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que ’s passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de la tardansa del seu fill.

–Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?… ola! una llebra!… ¿l’ets morta ab perdigons de plata?

–Que ’s pensa que so un cassador de pega?… Pregúntiho al Black… fa? Blanckot… fentli una caricia… May endevinaría ahont l’he morta… donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

–Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell punt?

–He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d’ésser aviat nostras?

–Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s’havía de fer d’aquí pochs dias, s’ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas, sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de nostres masos de Perelada.

–O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s’ho deixi escapar.

–No passis cuydado… ¿Has entrat dins la casa?

–No pare; m’apar que sería una indiscreció… no ho coneix!… tant com hi siga la familia Noradell!…

–Ja estich cremat d’aytal familia! Com més pobres més orgullosos! Després que, per llur culpa, s’han menjat tot lo que tenían, sembla que ‘s consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo desengany, jo t’ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de turró, que lo qu’ es per assí, hi farán pas gayre nosa.

–Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja veu que no estarían en aquest cas.

–Ta! ta! ta!… Aixó son malas rahons. Es clar… lo senyor Noradell diputat!… vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner per la finestra, gastar més de lo que podían!… Aquí tens á molts propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals, visquent ab gran tó, llur patrimoni, que ’ls seus passats, vivint ab sensillesa y economía, ’ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m’ha costat de guanyar la fortuneta que tením.

Es molt just que arrepleguém lo que ’ls altres no han sabut guardar. Si, es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.

–Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m’han donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas temporadas d’hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé y dels serveys que ha fet á molts que ’s deyan amichs seus. La fatalitat ha volgut que s’hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las consideracions, puig fan més de lo que poden.

L’home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á diputat s’ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no ’s veu gayre.

–Pots tenir rahó; mes, que hi farém!… es una fatalitat… es la roda de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á dalt; aixís va ‘l món y aixís irá fins qu’ una tarrabastada ne fassi cinquanta mil trossos.

–Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?

–Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de quan era la pubilla Noradell… y contá al seu fill lo que aquest ja sabía… Ahont s’es vist desvergonyiment! Nó, nó, no ’m vinguis ab gent entonada… ¿Perqué eixa pregunta?… ¿Que la coneixes, tú?

–Ans d’anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per cert que deixá en mí una impressió molt simpática… Qué diría, pare, si li digués á vosté que l’estimo.

Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:

–Com?… ¿qu’ has dit?… no t’he entés… ¿qu’ estimas la senyoreta Noradell?

–Si, pare.

–Vaja! es una broma!… vols dir que t’agrada… es prou bona mossa per’ agradar… proba que tens bon gust… es clar, estás en edat de divertirte… fas bé… tú fas lo que jo no he pogut fer.

–No, pare, vosté s’enganya; l’estimo de tot mon cor, com se mereix, y si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se deturá devant d’ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

–Lo consentiment meu!… jamay!… Y tú creus que la fortuna que m’he guanyat pel meu travall y la meva suhor s’ha de fóndrer pagant los deutes del hereu Noradell?… Ja t’ho pots tréurer del cap!… Dintre un any serás major d’edat… alashoras casat si vols ab qui ’t dongui la gana… ab la reyna Pomaré ó del Congó… pero no comptis ab mi.

En Lluis s’assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans, lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

Son pare continuá:

–Esta clar… voldrian redaurar llur escut ab l’or dels Mareschs!… t’han parat lo filat… t’han sabut engalipar.

–Oh! pare!…

–Si, ara que están arruinats volen que sigui l’hereu Maresch que págui al hereu Noradell ‘ls deutes qu’ ha fet; ó que ‘ls pagui son pare, qu’ es tot hú.

–Pare, cálmis!… no s’exalti… Vosté no té de pagar cap deute.

–Com?… explicat.

–No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?

–Acaba.

–Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni Maresch y ’n fara no més un.

–Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?… ¿y lo diner que hi he invertit, que m’he tret de la butxaca?

–Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té hipotecats quan los vengui ’l Tribunal? Donchs aixís s’estalviaría de comprarlos. Lo que pot dir, si, que ’m casaría ab una noya de poca dot.

–Y tal de poca dot!…

–Mes ¿no ‘ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas ¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu’ han perdut!… Ah! pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!… Si sabés quant l’estimo!… y molt conmogut ’s tirá dins los brassos de son pare.

Entrá la senyora Rosa

–Qué féu? qué enrahonéu?… fa rato que s’ha tirat l’arrós á l’olla y que la sopa es á taula… Lluis, fill meu! ¿qué téns?… ¿que no estás bó?

–Si, mare… aixugantse ’ls ulls… pregúntiho al pare que li dirá.

–Res… nostre fill está enamorat y ’s vol casar; aquí ho téns ab duas paraulas.

–Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de ’n Lluis per no donar un disgust á sos pares, desd’ara per ma part, li otorgo ’l permís… ¿Qui es Lluis?

–La senyoreta Mercé Noradell.

–Rahó de mes… familia honradissima.

–Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!… Aném á sopar que ’m moro de gana… ¿Y tú, Lluis?… los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s’alsá de taula sens dir una paraula, reptá ’l negre ab fort regany perqué no li tenia la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s’empenyava en ferli acceptar la llebre, era ’l jove Maresch, ’s quedá pensatiu y desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós; digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

–Tan mateix, Mercé, n’ets fet un xich massa: després de xasquejar ’l pare ara xasquejas al fill… Com vols que ’ns tingan consideracions! Si bé que ’l pare ja ho mereixía; mes ¿qui ’t diu que ’l fill se sembli al pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat… me te que perdonar… es lo meu carácter que no se dominar, que ’s deixa guiar per la primera impressió; després me sab greu.

–¿Tu coneixes aquest jove?

–Si, papá, ans d’anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á Figueras m’obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que ’ls seus obsequis eran interessats.

–Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal desespero que son pare y sa mare s’aixecaren de taula, inquiets, no sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

–Filla!… Mercé!… ¿qué tens?… ¿qué ’t passa?… calmat per Deu!… fes com si no t’hagués res dit… y prenentla en sos brassos… ápa! un petó… y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs, abrassa son pare ab tendre carinyo.

–Y per mí? digué sa mare.

–Ay! mamá meva!… y la cubrí de petóns.