XV

En Francesch, cumplint l’encárrech de la Mercé, y un altre més important que confidencialment li havía donat en Marsal, se ‘n aná á Castelló un dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló. Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s’ feu servir xacolata y en Joan un tall de pa fregat ab all que despedía un’ aroma riquíssima; era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se menjava la llesca ben untada d’allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y ’s dirigí envers la casa del senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l’ampla escala de marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la campaneta, lo reixadet s’obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba, macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li demaná lo que se li ofería.

–Desitjaria veurer al senyor Maresch.

Lo feu entrar al rebedor.

–Sentis… esperis un moment… ¿la gracia de vosté?

–Francesch Saqué.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne fullejá ’l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de suhor de congoixa.

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor, conduhintlo al despaig del senyor Pau.

Aquest s’estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y campaneta. Darrera d’ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas de llibres de luxosa enquadernació que provenen d’entregas á ral, ab cromos llampants, virolats; d’aquells llibres que no ‘s llegeixen may, pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit y estudiós qu’ es l’amo de la casa; no ‘s pot obrir; fa temps que la clau n’es perduda: lo senyor Pau s’ha oblidat de ferne fer un’ altra.

Que ’n coneixém de bibliotecas per l’estil que tenen perduda la clau, creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com missals: la Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes célebres, etc., etc.! Lo repartidor d’entregas recorre vilas y pobles; deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab una portada florejada y un cromo que per sos vius colors enlluherna; la gent s’hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d’eixas obras se llegeix… ni un benedictí llegiria la Crónica de España que crech té dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats, poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix resultan molt caras; mes, qué s’hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan bé los editors d’aprofitarne. A mida que ’s vagi espargint la verdadera instrucció per nostra terra catalana la vena s’acabará y deixará d’ésser explotada.

Torném al despaig del senyor Pau.

En los panys de paret s’hi veuhen estampas coloradas de la conquista de América, per Cristófol Colon, y lo modelo d’un clipper molt bufó que pertany á la casa de la Habana; sota d’ell un calendari de fulls, y la cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer representa las quatre cordas; damunt d’ell, un lloro dissecat.

Lo senyor Pau vestit d’una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert d’un casquet de vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá ’l cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt sério:

–Fassi ’l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?

–Dispensi la molestia… So ’l procurador de confiansa de Don Marsal Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de ’n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá los llabis, molt sério y ab tó sech:

–Explíquis.

–Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es mes important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de la crísis agrícola que pesa sobre ’l país, li concedirá tres mesos d’espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part seva que, per tot l’Octubre vinent, li serán pagats.

–Lo senyor Noradell m’está debent los interessos del any passat, ja veu que ’l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora bona, esperaré que ’m pagui los interessos d’aquest any y del any passat per tot l’Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté ’m dona de part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra d’ell.

–Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera que no se li veyan ’ls ulls y mirantse de fit á ’n Francesch:

–Molt mal pensat… se figura lo senyor Noradell que jo só un Cresus…! Estich enterat de sa crítica situació… ¡si senyor!

Las fincas de Rabós y d’Espolla no valen abuy dia los gravámens de que están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á mon crédit hipotecat sobre ’l patrimoni de Masarách y la casa de Figueras, l’adverteixo que si per tot l’Octubre no se ’m pagan los dos anys d’interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva… que ho tinga ben entés… moment de silenci… En Francesch está aixafat; res gosa dir… Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot d’escripturas, se ’l mira y diu: lo valor actual de las fincas d’Espolla y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil: si s’acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son fullaraca… La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha, segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se ’n pujan donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

–No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma del registrador d’hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni. De deute quirografari li puch assegurar que no n’hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d’hipotecas, lo senyor Pau continuá diguent:

–Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m’enganyava de gayre… Silenci… La posició de la familia Noradell es trista, molt trista!…

–No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute, ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia Noradell li quedaria agrahida.

–¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no ’l se veurer. En tot cas aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent de lo que deu pagar ’l vuit y ’l nou.

–Ignoro l’interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

–¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que corrém… Sia com vulla, m’hi pensaré; estudiaré ’l negoci. Torni d’aquí alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s’aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca, com si hi fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué ’l negre qui l’acompanyá y l’obrí la porta del pis. Baixá l’escala de marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers l’hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l’entristí encara més. En Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

La familia Noradell esperava lo retorn de ’n Francesch ab la més gran congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti, molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

Da. Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre ’l nas, sa mitja damunt sa falda, fa rato que dorm.

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

–Y donchs, Francesch ¿qué ’m dius?

–Rés per ara; lo senyor Maresch s’hi pensará; dech tornarhi d’aquí alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó… Més, qué vol que li diga, Don Marsal… m’apar que dit senyor si s’encarrega de tots los deutes, no tindrém rés de guanyat.

–Explícat ¿per qué?

–Que li diré… sab… l’impressió de la persona… de duresa repulsiva… de puny arrapat… Me temo qu’ una volta entregat vosté dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la impressió que m’ha produhit… y li contá l’enrahonament qu’ havian tingut.

–Bé, Francesch, t’ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que atenirnos.

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu’ hi era sentí á la porta un truch discret.

–Francesch, ¿se pot entrar?

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s’aixecá, més conmogut qu’ ella, tornantse roig.

–Francesch, ¿ha fet mon encárrech?

–Si senyora… Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig li havia sigut fácil d’enterarse, com també lo que ‘s deya de sa fortuna guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l’Habana… baixant los ulls y tornantse encara més roig… segons veus, es probable qu’ hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de ’n Francesch, se notá en la fesomia de la Mercé.

Per virtuts que ’s tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L’amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher egoista al dir á la Mercé que ’n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia: més son cor li deya.

La Mercé doná las gracias á ’n Francesch; baixá l’escala y ’s dirigí al jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d’un vert d’esmeralda irissat, sortí volant d’entre petals, amagat al fons del pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s’assentá en un banch de la glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per aquell insecte despiadat.