XXV

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau estava d’humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front, arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls; etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula ’s presentava; ’s feya servir pel negrito.

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors cercava consol en sa mare.

–Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que jo… En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés ajuda.

–Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l’estudi del seu marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

–Vaja! dona, acaba aviat que m’omplas de pols!… ¡si son cosas de fer ara!… ¿no podias esperar aquest matí, mentres jo era fora?… ¿Y perqué no ho ha de fer ’l negrito?

–Perqué espolsant t’ho regira tot, y després no saps trobar los papers. –Una pausa. La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

–Ay! batúa!… veyám si ’m traurás d’aquí!

–No t’impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que jo.

–Bé, bé… acabém aviat!… ¿Hont es en Lluiset?

–Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.

–Malhaja ’l xicot! se ’ns ha tornat enamorat de debó.

–Y tal enamorat! n’ha perdut la gana y ’m temo se ’ns posi malalt.

–Cá! dona, no t’espantis: son malaltias que ningú ’n mor y que ’s curan d’ellas mateixas.

–Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si ’l nostre fill se posés malalt ¿qué farias?

–Vaja! no diguis aixó.

–No ho tinch de dir!… lo conech més que tú. La seva sensibilitat es extremada: mare, me deya suara, si ’l pare no ’m deixa casar ab la Mercé Noradell, es que no m’estima; seré un desgraciat. May havía estimat; es mon primer y darrer amor!

–Tot aixó son camándulas.

–Si ’s pot parlar aixís!… Si quan tú me festejavas tant enamorat, no t’haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

–M’hauría tirat de cap al pou.

–Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben estar, lo pervenir de nostre fill, l’únich fill que tením, no ’ns poden ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

–Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!… ja ‘n tinch lo cap plé… Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig… ¿ho sents?… fes que no t’ho hage de dir un’ altra vegada.

La senyora Rosa se retirá tota compungida. Entrá en la cambra de ’n Lluis.

–Mare, ¿ha vist lo pare?

–Vist y enrahonat. Per ara ’s manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá que cedir.

Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se ’n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tots sos plans, tots los seus sacrificis pecuniaris, tots sos projectes desvaneixers com un castell de cartas per l’intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant prou crescuda que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés que son fill s’enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria major d’edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori… estava enamorat; y donchs ¿qué ferhi?… Estimava massa al seu fill pera contrariarlo fentlo potser desgraciat.

L’endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins son estudi, sempre callada.

–En Lluiset ¿qué fa?

–Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de venir lo metge.

–Ja estich empipat de tú y ell!… Ves! dígasli que ’l demano.

Entra en Lluis.

–¿Qué vol? pare.

–Sentat. ¿Estás resolt?… ¿t’hi ets ben pensat? ¿persisteixes en volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

–Sí, pare.

–Está bé. No m’hi oposo.

–¡Ah! pare… ¡mil y mil gracias!

–¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus pares.

–Ja ho tinch pensat.

–Explícat.

–Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.

–No ’m desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat. Després de tú obraré jo.

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que l’esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig d’alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, ’s posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell portava un sarró y ella un cistell d’hont sortían tres caps de virám, tres pollastres de cresta vermella. Han vingut sens dubte per demanar un parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat, brodat, de seda, ulleras d’or, estava repapat dins sa cadira de brassos, llegint un pergamí.

–¡D. Lluis!… ¡vosté per aquí!… ¿quant ha arribat?… Fassi ’l favor de sentarse… ¿Com li ha probat lo viatge?… ¡l’ha feta llarga!… pensavam que no volía més tornar… ¿Com están son pare, sa mare?

–Be per ara, ¿y vosté?… tant lo veig ara com fá tres anys, com quan me ’n vaig anar, sempre fresch y florat… ¿y Da. Tecla? ¿la Ramona? ¿en Valentí?… la familia del notari…

–Tothom bo, ¡gracias á Deu!

–Bé D. Joseph, me ‘n alegro… Digui, ¿qu’ está molt ocupat?

–Ja sab que per vosté no ho estich may… y li oferí un cigarret.

–D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me ’l deu refusar.

–Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos en tot lo que puga.

–Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d’anar á Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y Da. Teresa la má de llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s’alsá de sa cadira de brassos y aná á estrenyer la má de ’n Lluis.

–Be, Lluis, be!… es tanta l’alegría que ’m dona que no sé com felicitarlo. Es una solució portada pel Cel. que totas las familias de nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré ’l gust de cumplir l’encárrech.

–Li quedaré agrahidissim.

En Lluis s’aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l’acompanyá fins á la porta del carrer. Al tornar entrar, vegé ’ls dos pagesos, sentats á sobre ’l banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d’esperar.

–¿Qué voleu?

–Veniam pera pagar la contribució territorial.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga ‘ls digué qu’ anessen al Registre d’hipotecas, donántloshi la direcció, qu’ allá ’ls hi cobrarían… Lo pagés era d’aquells de botó de banya y de cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.