IV

En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura, ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel·ligenta; portava tota la barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía distingida que respira bondat.

Acabats sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola d’Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias naturals.

Al acabar sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de Montpeller.

Al tornar á casa sos pares ’s posá al front del seu patrimoni que aviat feu l’admiració dels propietaris rurals del Empordá.

En los camps del plá de Peralada adoptá aradas de ferro especials que ’s feu venir d’Inglaterra, tiradas per quatre y sis bous, pera desfonar los camps. Se procurá las mellors máquinas modernas més conegudas per llur perfecció: segadora, dalladora, batadora, rampí etc..

Las terras dels fondals inproductivas, pels aygua-molls, las feu drenar convertintlas en userdars de gran producte.

També mellorá sa rassa bovina, ovina y porcar ab un toro, un moltó marrá, y un berro, que comprá al Concurs Regional de Bruxelas. En una paraula, en Marsal, per sos coneixements culturals teórichs y práctichs, aumentá de molt lo reddit del patrimoni Noradell.

Los pagesos sempre rutinaris, aferrats als costúms de la vellura, al veurer aytals novetats, feyan la mitja rialla, aquella mitja rialla compassiva de saberuts: “se coneix que l’hereu Noradell es home d’innovacions… té més teoría que práctica… al cul del sach veurém las engrunas… se fará més sábi que rich.”

Mes, al veurer lo brillant resultat obtingut en las terras y bestiar del patrimoni Noradell, no pogueren més que admirar y felicitar á Don Marsal.

A 24 anys se casá enamorat ab una filla de la familia Noguer de St. Feliu de Guíxols, del comers; la Teresa, que es y ha sigut per ell bona esposa, bona mare per sa filla, en quí ha trobat una amiga carinyosa, bona cristiana, vivint sols per son marit, sa filla y sa sogra; dona de seny, bona mestressa de casa, estimant lo seu espós com en los primers dias de casada. May cap borrall de broma ha enterbolit la puresa de llur cel sempre seré.

Al comensar eixa relació, llur filla Mercé tenía 18 anys. Son pare y sa mare l’idolatravan; puig que de tres criaturas que va tenir la Teresa, duas varen pujar al Cel.

En sa infantesa era débil, malaltissa; als set anys cambiá sa naturalesa; y ab l’ajuda dels banys de mar y de sorra, que anava á pendrer á la Escala, ab sa mare, á ca ’l seu oncle Paulí, se torná robusta, enfortida per las emanacions salitrosas, y colrada pel sol y ayre de mar.

Sa mare la guardá aprop seu fins passada la edat crítica. A 13 anys la portá al col·legi de monjas del Sagrat Cor de Sarriá hont s’hi quedá fins á 16 anys. Completada sa educació, torná prop dels seus pares, á la casa payral.

La Mercé á 18 anys era ja dona formada, esvelta, rossa, ulls blaus expressius, fisonomía simpática, pero un xich massa séria; tot ella reflexava la robustés de son cos y la puresa de son cor; carácter bondadós, d’exquisita amabilitat, semblantse per sas bonas qualitats á la seva mare.

Al estudiar sa fisonomía se notava á voltas una expressió d’altivesa que qualsevol contrarietat feya ressortir més encara; eix petit defecte era degut á sa excessiva sensibilitat y al ésser massa mimada de sos pares; també, podém afegir, á la importancia que li donava lo títol de pubilla Noradell.

Molt amiga d’aucells y de flors. Los aucellets que té á l’aucellera del jardí, al costat de la glorieta, son los seus amichs; conversa ab ells; ella sola cuyda de portalshi aygua y panís ab matas d’escarola ben blanca.

Las flors y arbustos que vorejan los camins ensorrats del jardí y de l’horta son hermosíssims.

Al caurer la tarde, á posta de sol, se posa un devantalet de tela blava y barret de palla, arruixa las flors ab la regadora. Ne té de preciosas; s’enfada ab las abellas atrevidas que s’introduheixen dins llurs calzers, obrint y esparpillant sens pietat llurs petals y etaminas pera robarne lo pol·len. Cada dia ne feya hermosas toyas pera adornar los gerros de son oratori y de sa cambra.

Donya Catarina, la mare de ’n Marsal, era senyora d’uns 78 anys; baixa d’estatura, prou sorda, la vista encara bona, cara pergaminada, arrugada, enqüadrada per dos rinxos de cabells blanchs, com s’usavan al principi del sigle actual. Pera guardarse dels ayres cubría son cap ab una toca blanca bordada de punt que li tapava mitj front; com vestia sempre de negra semblava una monja. Ferrenya, encartronada, la malaltía no hi podía res. Molt cuydadosa de sa persona, sempre neta que donava gust.

No li agradava la ociositat; tenía sa cadira de brassos enconxada, al estiu, prop la finestra de la sala, á la tardor, al escalfa panxas, puig passava l’hivern á Figueras ab la familia. Feya mitja ab ulleras de vidre rodó posadas al cap del nas, ó bé, resava lo rosari, encomanantse á Deu.

Molt dona de bé, caritativa, amiga dels pobres; Deu sab la gent necessitosa que havia socorregut en los vilatges y masías dels encontorns de Masarách; també ¡qu’ estimada y venerada! En Marsal, la Teresa, la Mercé, li tenian un gran afecte; no la deixavan may sola; la cuydavan ab carinyo.

La seva conversa era agradable, puig tenía encara bona memoria; ¡havía tant vist y aprés durant tan llarga vida! feya revíurer lo passat; may un se cansava d’escoltarla. La Mercé era sa estimada; quan surtía á passeig á pendrer ’l sol, sempre era ella que li donava ’l bras; li deya nena com quan era criatura.

La vellesa es sempre amiga de la tendra joventut. Sembla que al arribar á la fí de la vida, ’l vell té ’l pressentiment d’una nova existencia que l’ha de rejovenir; los recorts de sa infantesa, per un fenómeno singular, se li presentan, á la fí de sos dias, clars, seréns, somrients, y alashoras se sent atret per la hermosa joventut que li fa recordar la primavera de sa vida.

Los Noradells tenen casa á Figueras hont hi passan l’hivern.

Son relacionats ab las principals familias de la provincia de Gerona. En Marsal es diputat provincial, soci corresponsal del Institut Agrícola de St. Isidro, de Societats literarias y de associacions d’Excursions, de Barcelona.

Los articles agrícols, que sol publicar en la Revista del Institut, son molt apreciats, puig son escrits d’un home competent en tots los coneixements agrícols.

Tant com visqué son pare, en Marsal, tot adonat al cuydado del seu patrimoni, no havía may tingut cap ambició de figurar. Sols havía acceptat l’honor de representar sa comarca á la Diputació provincial. No s’havía ocupat may de política; aburría los partits madrilenys; era catalá de cor y estimava sa terra. En la Diputació defensava los interessos agrícols del Empordá; més, com á rich hisendat, sas ideas eran conservadoras y sobretot catalanas.

Al hivern de 188…, un diumenge de Novembre, á la tarde, fou cridat á una reunió de propietaris del país que li proposaren la Diputació á Corts en las próximas eleccions que s’havian de fer, pera reemplassar lo diputat castellá que havia dimitit.

–Vosté, D. Marsal, ha d’anar á Madrit; será votat per tots los propietaris y gent de bé de la comarca; ja es hora que nostre diputat sia empordanés; ja ’n tenim prou de diputats estranys á la terra, imposats pel gobern, quins, una volta elegits, ja no ’s recordan més de nosaltres.

–Senyors, ténen molta rahó; penso com vostés; més jo no tinch cap influencia; vostés saben que sempre he viscut aislat de la política; y dech confessárloshi que tindría molta recansa de deixar lo cuydado del meu patrimoni.

–¡Vaja! D. Marsal fassi un esfors, accepti pel bé del pais; vosté es bon catalá, estima la terra; també pot defensar en las Corts nostres interessos agrícols com los defensa en la Diputació Provincial. Comptém ab vosté; se deu sacrificar pel bé de la comarca; ja pot ben creurer que tots li quedarém agrahits.

–Senyors, ja que vostés s’empenyan, accepto de bon grat, agrahint de cor tan gran honra que no mereixo.

Aixís fou que ’n Marsal fou portat pera diputat á Corts per tota la classa rica conservadora del districte de Figueras.

No ’n digué res á la Teresa fins alguns dias avans de comensar la campanya electoral. Tenia un cert remordiment de no haverla consultada ans de comprometrers; si ho hagués fet, es més que probable que no li haguera aprobat; puig no acostumava á ocultarli res y majorment una determinació tan important per las conseqüencias que podia tenir, en cas d’elegit, de haguer de deixar sa familia y son patrimoni.

–¿Sabs la nova que corra? li digué, me volen fer diputat.

–¿Ho dius de veras?

–¡Vaya si ho dich! y la proba que ’l comité electoral está ja format y s’han ja enviat pels pobles circulars y ma professió de fé.

–¡Com t’ho tenias guardat!… si ans de acceptar m’ho haguesses dit, pot ser te hauría dit no ho fassis.

–¿Perqué?

–Marsal, no m’ho demanis!… so enemiga de tot lo que amenassa ma ditxa. Si foras diputat te perdría, ja no ‘t tindría aprop méu… y mirántsel amb carinyo… jo ’t prometo fer tota la oposició possible, ensobornant los electors; los diré qu’ ets massa bó pera ser diputat, que anyorarás los renys afectuosos de ta mare, las manyagas de ta esposa y los petons de ta filla; y que, als pochs dias d’estar fora, plantarás Corts y madrilenys y te ’n tornarás á casa… ¿veritat, marit meu? Més no anticipém: vaig á avisar ta filla y ta mare, y las tres farém maleficis pera que no sigas elegit.

En Marsal la abrassá ab tendresa:

–No creguis que hi tinga empenyo; fins te diría que ’m sab greu; més he donat ma paraula: dech seguir avant.

Tot estava disposat pera comensar la campanya electoral.

Un matí, en Marsal feu collar la mula á la tartana, guiada per en Joan, abrassá sa familia y, acompanyat de ’n Cabreta, prengué la direcció de Figueras.

En Cabreta es lo guarda terras particular del patrimoni Noradell; es un home com un St. Pau; ha sigut mosso d’escuadra; te uns 40 anys; sério, barbut, cara de respecte. May dingú l’ha vist ríurer; porta una nafra rogenca que li prén part de la galta y mitat del llabi superior, una punyalada d’un lladre ab quí s’abrahoná en la ermita de St. Ferriol, aprop de Besalú. Sa fulla de servey es honradíssima; sempre ab lo pipot á la boca; home de pocas paraulas, molt callat, responent y fora las paraulas més precisas que se ’l pregunta. Té molt prestigi ab los pagesos y menestrals d’aquells pobles; servicial, honrat; fa alguns anys que guarda las terras de sos amos per qui ’s faría matar, tant es l’afecte que ’ls hi té.

–Cabreta ¿com ho tenim? li preguntá en Marsal, camí fent.

–Bé, molt bé.

–La cosa va séria; no faltará oposició; n’hem de sortir bé.

–No passi cuydado, D. Marsal: ja ho tinch tot preparat de temps; tothom votará per vosté: St. Climent, Masarách, Mollet, Espolla, Rabós son nostres; lo mateix li puch dir dels demés pobles del districte.

–¿Que sabéu del candidat del gobern?

–Se diu que arriba demá á Figueras… clavá dos pipadas… ¡malaguanyada cenrada!…

–¿Perqué dihéu aixó?

–Ja ho veurá: es castellá, y no volém més diputats castellans.

–Lo poble n’ho entén pas com vos, Cabreta, puig que de molt temps ensá vota diputats castellans.

–Ja vindrá un dia qu’ obrirá ’ls ulls.

–Será tart.

–Si, ja l’entench: vol dir que la llimona per ells expremida haurá acabat lo such.

–Me ’n tinch por.

–No, D. Marsal, no: aixó no pot durar. Ve un dia que tant va ’l canti al pou que ’s trenca. Ja pot ben créurer que per aquestas eleccions se trencará; ja ho veurá.

–Lo que hi há qu’ hem de lluytar ferm; l’enemich es temible.

–No ho crégui, ja veurá si tindré rahó.

Arribáren á Figueras. En Marsal se dirigí al carrer de St. Pau, entrá en una casa ahont trobá lo comité reunit que l’esperava.

Al saber lo gobern la candidatura de oposició patrocinada per molts electors de Figueras, se prepará tot seguit á derrotarla. Lo comité oficial enviá emissaris pels pobles, anunciant l’arribada del candidat agrahit pel gobern, excitant empleats, alcaldes, etc., per ferlo triomfar á tot cost.

Lo candidat castellá que feu oposició á ‘n Marsal, se presentá á Figueras acompanyat de sos adjudants d’eleccions, de cacichs, empleats, tota la récula de la gent que cobra ó qu’ espera turró, veras sangoneras que xupan la sanch del contribuyent.

Ningú lo coneixía; no entenia un mot de catalá; may havía estat en l’Empordá. Lo gobern de Madrit lo havía imposat al país. Era nevot del fill d’un cosí de la muller d’un oncle del ministre de Foment.

Son gos de presa era un tipo: lo senyor Jofre; un senyor particular sense ofici ni benefici que havia sigut ataconador á la portería del senyor Desplá, y qu’ ara vivia de renda. Empressari d’eleccions oficials, sempre disposat á servir lo gobern, qualsevulla que fos, que lo donava ossos á rosegar. Uns 50 anys; porta tarot y levita llarga, lluhenta de tant servir; era lo seu uniforme oficial que ’s posava solsament en dias d’eleccions, pera presentarse y fer costat al senyor diputat. Magre, cara afeitada, l’ull viu, avispat, molt aixerit, la proba es que viu de senyor sense fer rés. Se diu amich dels diputats, que ’s carteja ab ells. Es la mosca de la faula, ó ’l burro carregat de reliquias. Los estanquers y alcaldes de poble lo temen y respectan… diguéuli tonto!… qualsevulla fassi sabatas!…

Lo senyor Jofre ab lo candidat del gobern recorréren lo districte electoral. Arribáren á Rabós un diumenge al matí. Al entrar en lo poble, l’alcalde ja avisat y correligionaris ’ls vingueren á rebrer al carrer Major. Baixaren de la tartana á la plassa, devant la portalada de la iglesia, en mitj d’un rotllo de criaturas y pagesos embabiecats al veurer aquells dos senyorassos forasters, de barret y levita. L’alcalde mudat de festas, molt obsequiós, la má á la barretina tirada al clatell, escoltat per l’agutzil y dos regidors, saludá als dos senyors, acompanyantlos á la casa de la vila.

–Y donchs, ¿com ho tenim? digué ’n Jofre á l’alcalde.

–N’haurém com carn de cabra. He fet cridar la reunió pera las deu… Potser lo senyor no ha esmorsat: –¿Quiere esmorsá senyó diputao? si quiere xacolata ó un tall da botifarra, le haré portá de mi casa?

–Mil gracias.

–Home! Ja hem esmorsat. Lo qu’ ha de fer es menar pressa y fer venir tota la gent que puga, digué ’n Jofre.

–L’alcalde dirigintse á l’agutzil. –Sentiu, Janot, lo que diu ’l senyor? Agaféu la trompeta y alante! No deixáu cap carrer, y si massa cal, pujáu al campanar y trompetejáu als quatre vents perqué tothom senti la crida: á las 10 en punt gran funció á la sala de ball… anáu.

La reunió electoral estava ja preparada en la sala de ball prou espayosa. Ja lo dia avans l’alcalde havia fet fer dos cridas, un al mati, l’altra á la tarda. Mes la gran crida d’efecte era la del diumenge que los pagesos no son al travall y se restan al poble á xerricar per las tavernas. Al sortir de missa, envers las nou, comensáren á formarse grupos á la plassa. Algúns s’anavan dirigint tot xáno xáno envers la porta de la sala de ball; altres feyan los desentesos.

–¿Que hi ha? deya un tot espitregat, sapat, de pit pelut, lo pipot als morros… ¿Que ’ns volen donar quartos?… aixó put á cremat!… es cosa de gobern… si portéu diners á la butxaca no ’n traguéu la má.

–¿Vols dir, Met, qu’ es cosa de gobern? Jo no ho crech. En Janot lo nunci que fa de agutzil ha cridat: gran funció á la sala de ball. Diuhen que aquell senyor foraster acompanyat del altre que li diuhen Jofre, farán jochs de mans, digué un.

–¿Quan fan pagar?

–No ho sé; no crech que fassin pagar rés; vólen que tots hi aném.

–¡Que diantre ’ns volen! diu un que acaba d’arribar del carrer d’amunt.

–¿Que no vares sentir la crida, ahir ’l vespre?

–No, me ’n havia anat á jaurer… ¿Quina crida feren?

–Si vols que t’ho diga no la vaig gayre entendrer. Me sembla que ’n Janot parlava de quintas.

–¡Altra volta las quintas!… digueren tots.

En aixó passa ’l nunci.

–¿Que váreu cridar, Janot, ahir el vespre?

–Entréu á la sala que ho sabréu… ¡apa! ¡apa! aneuhi tots que la funció comensará aviat!

–La funció!… las quintas!… los jochs de mans!… Veyám, entremhi, ja que no fan pagar res.

La sala de ball era adornada de boixos y banderas.

A sobre una tarima empostissada, elevada d’un metre, lo Comité, que formava la mesa presidida per l’alcalde, estava sentat devant d’una taula hont se veya una campaneta, un tinter de banya, paper y plomas.

L’alcalde tenía á sa dreta lo senyor castellá y á sa esquerra, lo senyor Jofre. Ja volia donar la presidencia al futur diputat, més aquest, molt modest, no ho volgué.

La sala s’anava omplint de pagesos y de fum de pipas y cigarrets; s’hi respirava un baf d’ayguardent y allioli.

Tot eran xius xius y conversas á veu baixa. Se’ls hi havia promés la carretera, la font, rebaixa de consúms y de la territorial.

Per fí l’alcalde tocá la campaneta; ’s feu silenci. Alashoras lo senyor Jofre s’alsá pausadament, passejant sa mirada per tota la sala, ’s mocá, estossegá, esgargaixá, aprestanse á comensar son discurs, mentres lo senyor castellá repantigat dins sa cadira de brassos, un lente encastat al ull dret, s’escurava las unglas ab trempaplomas.

Lo senyor Jofre, ab veu forta, que ’s sentia fins del carrer, digué: “¡Rabossenchs! tinch l’honor de presentarvos Don Sanchez Martinez y Gonzalez, nostre futur diputat, que s’ha dignat acceptar nostra representació á las Corts de Madrit… Don Sanchez Martinez y Gonzalez s’incliná, fent un saludo… Encara que sia castellá es catalá de cor, amant de nostra terra com si hi hagués nascut; enterat y disposat á atendrer vostras necessitats. Ell, mellor que cap altre ho pot fer, ja qu’ es á la font, y amich de ’ls que tenen la paella pel mánech. Sols ell vos fará obtenir tot lo que havéu fins ara demanat. Lo clam del país es la crísis agrícola; nostre futur diputat es proteccionista…”

–Un pagés: ¿que vol dir proteccionista?…

–L’alcalde president: aquí no s’interromp!… Si ho vols saber ves á estudi.

“Respondré al interruptor: proteccionista vol dir… vol dir… la protecció… si, tingueho ben entés; y protecció vol dir malura… destrucció de las vinyas… no… de la filoxera, d’aqueix pugó que ‘ns arruina, qu’ ha portat la miseria al pais! No dubteu, no, que nostre futur diputat, ajudat pel gobern, lo fará desapareixer.”

Un murmuri d’aprobació recorregué la sala; lo senyor Jofre l’aprofitá pera recalcar més son dir.

Si, lo fará desapareixer; ell sol ho pot fer; y aixís tornarán la riquesa y lo ben estar en aquesta comarca.

–Lo mateix interruptor: aixó que vosté diu, quan ho veuré ho creuré…

–L’alcalde: agutzil! trégui l’interruptor.

–Lo pagés: ja me ’n vaig.

–L’alcalde, dirigintse al futur diputat: dispense vosté, senyó Don Gonzalez; en todos los indrets se troba gente faltada de modos.

–No hay de qué… Señor Jofre, puede V. continuar.

Lo senyor Jofre, després d’estossegar y mocarse, continuá:

“No tinch necessitat de dirvos que la questió de la font y carretera ja ho podéu tenir per concedit. En quan á la rebaixa de la contribució, també hi podeu comptar, puig que ’s farán tots los medis per obtenirla… y alsant lo cap ab orgull y somríurer sardónich… Y ara, respongau! ¿Que us ha promés lo candidat d’oposició?… rés… rés vos pot prometrer!… Ningú ’l coneix á Madrit; prop del gobern será un desconegut, un mossen Ningú; se’n tornará com hi haurá vingut, y vosaltres us quedaréu ab un pam de nas, sense haver res obtingut: pagaréu las mateixas contribucions, més que menos; vostre camí será sempre de ferradura, y vostra font rajará l’any de la picor. Deixáuse d’aquellas ideas que predica lo candidat d’oposició, d’alló que ’n diu catalanisme ó regionalisme, que ningú sab que vol dir… son ximplerías; tot es música celestial… al grá!… al positiu!… Anáu tots á votar com un sol home, y que D. Sanchez Martinez y Gonzalez, aquí present, surti triomfant de la urna.”

Lo candidat castellá felicitá al senyor Jofre per sa eloqüencia y argumentació, encara que res havia entés al seu discurs. L’alcalde molt satisfet li apretá la má, donantli la enhorabona. En quan al públich, menos los adictes escassos que picáren de mans, manifestá una indiferencia glacial.

Los pagesos anavan sortint de la sala emboyrada del fum de tabaco, gratantse ’l clatell, fent la mitja rialla; defora ’s formaren rotllos, discutint lo mérit dels dos candidats.

–Que la sab llarga lo senyor Jofre!… está clar… com viuría sense aixó!… li val més garlar qu’ estirar lo nyinyol.

Y aquell senyorás que vol ésser nostre diputat, res ha dit… ¿Que sería mut?

–Cá! home! es que parla un llenguatge diferent del nostre; no ’ns entén ni l’entendriam.

–Donchs, l’alcalde, be l’entén.

–Oh! l’alcalde! ja xarroteja ’l castellá… ha estat soldat; ha vist món y sab de que se las hau.

–Vaja! no ’ns vinguin ab gent que no parlan cristiá com nosaltres.. ¡Visca D. Marsal!

Se coneixía que ’n Cabreta ja ho tenía tot minat.

L’alcalde y alguns regidors precedits, per l’agutzil, acompanyaren á D. Sanchez Martinez y Gonzalez y al senyor Jofre á recorre la població pera examinar l’emplassament de la font; entráren en la iglesia; pujáren al campanar per veurer los voltants de Rabós y tirar plans pera la carretera que s’havía d’obrir.

A las dotze la comitiva ’s dirigí envers la casa del alcalde hont tenian preparat un bon dinar, seguits de la quitxalla, topantse ab porchs y gallinas, aixordats pels lladrits de cans petaners esporuguits pels barrets de copa dels dos senyorassos; seguiren un carrer estret, sense empedrar, brut, fangós, casas de parets vellas, ennegridas, ab alguna eixida coberta de parrals, per tot enfilalls de figas secas y capsas de blat de moro; de moltas finestras penjan bandolas y pells de moltó, mollas de pixúm, que secan al sol; ne surten caps de donas y criaturas mogudas de curiositat, seguint, ab llur mirada encantada, aquella comitiva precedida per l’alcalde que parla castellá.

Atravessáren un’ era rodejada de matas d’etzavara, deturantse devant una porta espayosa: cá l’alcalde. Entráren, obrintse pás en mitj de sachs de grá, carbassas y rabaquets; pujáren l’escala, aguantantse ab la corda greixosa y lluhenta; entráren á la sala adornada, de garlandas d’eura que onejavan pel sostre, ab cistellets de paper de color ratallat que feya molt bonich; era obra de ’n Janot, l’agutzil; es molt trassut. A un pany de paret, á la dreta, en march de fusta envidriat, salpicat d’excrements de mosca, penja lo retrato d’Espartero molt caracterisat per sas dos pinzelladas de mostatxos del llábi superior, retallats arrán com dos mascaras sota ’ls narius. Ademés s’hi veuhen també quadrets que representan las peregrinacions del juheu errant… camina que caminarás!… En mitj d’ells, figurins de moda enmantllevats al sastre de Garriguella, encastats ab óstias á las parets; com també versos de ventall, comprats á Figueras, lo mercat passat, al marxant que para á la cantonada de la plasseta. Cada full de sa colecció de comedias, dramas, cansons y rodolins es subjectat ab gafas de canya lo llarch de cordills lligats ab claus plantats á la paret, pel vent.

A un recó de la sala, un rellotge de paret sense caixa, molt antich, d’hont penjan duas cadenas y dos pilons de ferro en mitj dels quals ’s balanceja, molt depressa, un péndul arrovellat, qual tich tach incomoda de tant marcat.

No hi faltan los dos armaris de recó, envidriats, ab llurs lleixas rublertas de pisa, gots, xicras, porrons de broch llarch, ampollas de xarops y aygardent anissat del camp de Tarragona; algun brotet de fábrega ab aygua dins un got.

La taula parada al mitj de la sala; lo fuster hi ha hagut d’afegir duas posts pera poder cabrer los convidats. Blancas estoballas y toballons que fan flayra de bugada. Los cuberts son de boix; cada any passa á Rabós un cullerayre de Tortellá que ’n vent de fins y grossers, ab gafetas d’arám per encendrer la pipa.

L’alcalde, petit, rabassut, cara riallera, de pa fresch, uns 40 anys, ’s frega las mans, tot satisfet, cridant la Sila sa muller que va atrafagada per la cuyna, y també son pare, un avi que fumava ’l pipot á la vora del foch de la llar, vell soldat d’Espartero, los presentá al futur diputat. Aquest se digná fer un compliment galant á la alcaldesa quí ’s torná roja, aduch que fos fet en castellá, mes, las donas, aixó de requiebros los entenen per intuhició encara que sian fets en rus.

Allargá també la má al veterá d’Espartero, diguentli que ’n sent á Madrit li faría donar una creu.

Vinguéren dos nens que jugavan ab un gosset, quins, al veurer lo senyor foraster, s’arraparen á las faldillas de la Sila, llur mare

–¿Son hijos de V.? señor alcalde?

–Sí senyó, son de la dona.

Se digná tocalshi las galtetas.

¡Au! á taula! á taula!… que la rata ’m corre pel ventre, digué l’alcalde… Senyor Jofre… aquí… al costat de nostre diputat, y vosté don Gonzalez, aquí, al costat meu. Los demés que s’assentin hont vulgan.

Se sentáren.

–¿Y la señora de V.?

–¿Qui vol dir? la Sila… prou feyna tiene á la cusina: nuestro dinar es un dinar oficial, no hi vuy muqueres.

¿No es veritat? Senyor Jofre.

–Jo li diré: lo bello sexo es sempre un adorno.

–¿Que m’explica del bello sexo? ¿que vol dir? parli clar!… ¿’s figura vosté que la Sila es del bello sexo?… va errat: la Sila es la meva muller, tinguiho entés!… Noya; porta l’escudella!

La Sila surt de la cuyna portant ab sas duas mans una grossa sopera de pisa groga que posa damunt la taula; l’alcalde la destapa, ne surt una fumarola vaporosa de greixúm apetitós que fa ensalibar; agafa la llossa, dona una remanada, y tot servint:

–Per vosté… li agrada l’escudella, don Sanchez?

–Hombre, no me disgusta.

–Donchs, quan ne tinga bastante.

–Basta! hombre, basta!

–¿Y vosté? senyor Jofre.

–Ja me ’n pot donar una bona platada; no hi ha res que se senti tantbé al pahidor… ¡Prou!… ¡caratsus!… ¡borrango!… ¡que fa!…

–Mengi, home! Lo ventre porta las camas.

–Sí, pero ne fa un gra massa.

–¡Au! que cadascú se serveixi; aquí va la sopera… ¡Sila! treu toballons y gots que ’ns fan nosa; son bons pel senyor diputat y l’senyor Jofre; nosaltres som gent de porró.

–¡Ah! ¡un hom tot se retorna! digué ’n Jofre.

–¡Apa! noys; aquí va la carn d’olla… ¡patacadas!.. Senyo diputao: no fassi cumpliments.

Ya se puede atipar; ho pagan ’ls electors… capitol d’imprevistos; ¿veritat? secretari.

–¿Qué diu? senyor alcalde… la boca plena…

Al comensar, tothom era callat’ menos l’alcalde y lo senyor Jofre; lo senyor diputat ’ls hi feya respecte; mes, á mitj dinar, després d’haver traguejat una miqueta, lo vi generós de Rabós deslligá las llenguas, y á postres, tots parlavan castellá que donava gust sentir.

–Don Gonzalez, deya un regidor: ¿sabe V. beurer á galet?… miri com se fa… y ab lo porró xerricava la garnatxa, imitant lo refilar del garrafó… Vosté ha de portar eixa moda á Madrit; crégui tindría admiradors.

Lo senyor Jofre s’alsá brindant pel triomf del futur diputat. Aquest feu lo mateix brindant per l’alcalde y poble de Rabós. Menos ’l senyor Jofre, cap ’l va entendrer. Tot eran preguntas que feyan los regidors al senyor diputat; don Martínez responía garsas per perdius; sort que ’n Jofre feya d’intérprete.

A las tres se despediren dels rabossenchs; lo futur diputat y son cá depresa pujaren á la tartana pera fer la mateixa funció á Espolla, St. Climent y demés pobles del districte electoral.

La lluyta s’enveriná. En Marsal, al veurer lo de sempre, un desconegut, estrany á la terra, imposat pel govern centralisador de Madrit, acudí als mateixos medis empleats per aquell. Recorré lo districte, ajudat per sos amichs, presidí reunions electorals, invocant los interessos del pais, parlant á tots clá y catalá; en una paraula, fou tanta sa activitat que vencé son contrincant, resultant elegit ab gran majoría. Elecció renyidíssima, puig s’hi havia barrejat l’amor propi, y en Marsal n’havia fet qüestió d’honor.

Rebé felicitacions de tota la comarca.

Lo triomf de ’n Marsal fou celebrat á Figueras ab un gran convit hont se brindá per la pátria catalana y per la representació del país per diputats de la terra.

Lo brindis de ’n Marsal arrancá aplaudiments entussiastas al manifestar sas ideas catalanistas per la reivindicació de nostra llengua, de nostre Dret civil y demés llibertats perdudas, condempnant la política absorvent y centralisadora dels goberns castelláns.

Lo candidat del gobern don Sanchez Martínez y Gonzalez se ’n torná á Madrit, la cúa entre camas; mes com son gent que tant se ’ls hi ’n dona, que no fan cas de la llissó, que sempre está á la saga y no ’s cansan may, algun dia d’eleccions lo tornarán á veurer ab reforsos de tota mena; y si no es ell, será son cosí germá y tutti fratelli… sortirá ab la seva, y ’s tornarán á restar com eran, representats per tots los Sanchez Martínez y Gonzalez y demés noms castelláns que acaban en ez… y axis ballan á Mollet.

La Teresa y la Mercé cusían prop la finestra de la sala del casal Noradell, al costat de donya Catarina que posava taló á una mitja.

–Mamá ¿quán tornará ’l papá? ¿perqué triga tant á tornar?

–Ay ¡filla meva! las eleccions lo tenen mitj trastornat. Demá anirá en Joan á Figueras pera saber novas.

Per fí arribá en Marsal acompanyat de ’n Cabreta y de son fidel Joan.

Al baixar de la tartana trobá sa muller y sa filla quinas havian baixat á rebrel á la porta forana. Després de donárlashi una estreta abrassada, pujaren á la sala. Feu un petó al front de sa mare, radiant d’alegría, plé de pols.

–¡Vaja! digué á la Teresa, so diputat.

–¡Que ’m dius!

–No n’he pogut prescindir. Hem tots lluytat ab valor y guanyat la victoria.

–¿Donchs, qué ’t proposas fer?

–Que vols que fassi… aniré á Madrit.

–Y nosaltres papá, digué la Mercé ¿també anirém ab vosté?

–Está clar; mes no encara; ja ’n parlarém; primer aniré jo y després vindréu vosaltras.

–¿La padrina també?

–La padrina també; tots.

–Ay ¡qué contenta!… y feu un petó á son pare.

Als pochs dias l’hereu Noradell comensá sos preparatius per anar á Madrit.

Se posá en relacions ab sos electors, fent serveys á uns y altres; puig era un d’aquells homes com se sol dir del cor á la má, franch, després, judicant sos amichs y coneguts com ell, incapassos d’engany, de falsedat.

Quan se li demanava un servey, no ’l solía may refusar, lo concedía ab generós desprendiment.

Havía afavorit á molts propietaris que li eran deutors de sumas respectables, contentantse solament ab llur paraula y ab llur firma, en document ordinari, sense may recorrer á un notari.

La Teresa no aprobava tant desinteressament.

–Marsal, ja m’está bé que fassis favors als teus amichs; mes, que ’t diré… no tots dehuen mereixer tan cega confiansa; m’apar que abusas de ta generositat.

–Pero, jo faig per ells lo que farían per mí, n’estich segur; si sabesses las provas d’amistat y d’afecte que m’han demostrat durant eixos dias d’eleccions…, no puch negalshi los favors que ’m demanan.

–Bé, bé; tu mateix: ets mon marit y senyor; mes com á esposa y amiga teva, dech ferte aqueixas observacions que pendrás per lo que valgan.

Era l’únich defecte que tenia en Marsal: lo esser massa bó.

Las donas, en general, tenen un judici mes certer que ’l nostre.

En las circunstancias críticas de la vida, en mitj de nostre defalliment, quan sembla que ja no hi ha remey, una paraula, un consell de nostra muller fa entreveurer un raig d’esperansa que ’ns reanima y nos salva.

Tot lo que veu la dona es vist per lo prisme del sentiment adornat per una exquisita sensibilitat.

La Teresa no sols estimava al seu marit d’amor d’esposa, mes ressentía també per ell un sentiment d’admiració degut á la superioritat en que tota muller ’s plau á reconeixer al seu espós, al home que Deu li ha donat pera guiarla y ampararla en lo camí enmalesat de la vida.

En Marsal no s’havía may separat de sa muller; havían viscut sempre junts, compartint llurs penas y alegrías.

La Teresa tota orgullosa de veurer son marit diputat á Corts ressentía no obstant una pena interior que no ‘s podía explicar, que la entristía y turbava la seva satisfacció. Son espós participava de la mateixa tristesa. ¡Separarse dels sers que tant estimava!… del seu patrimoni qu’ era la nina del seu ull!… dels servents de la casa y de la masía!… ¡de las melloras que estava fent á sas terras!… ¡de la vida del camp per ell tant atractiva!… y tot aixó ¿perqué? ¡per anar á un pais estrany, desconegut, á sentarse en lo Parlament desprestigiat, en mitj d’aquells parlayres hont sa veu de catalá no sería escoltada!…

¡Oh! sí, ¡era un gran sacrifici que feya al pais! l’honor, la confiansa que sos electors havían depositat en ell, los interessos del Empordá, de la pátria, de sa aymada Catalunya tant trepitjada, que tenía que defensar lluytant de totas sas forsas contra sos acerrims enemichs, li feyan un deber d’anar á Madrit; ja no podia recular.

Lo dia de la separació fou un dia de llágrimas en lo casal Noradell. Da. Catarina, al saber que son fill anava á Madrit per diputat, se senyá. Preguntava si era molt lluny de Masarách, lo temps qu’ estaria pel camí, si trigaría á tornar.

May cap Noradell havía deixat son patrimoni per anar á llunyanas terras á corre ’l món.

–Pero Mare, li deya en Marsal, es per defensar la política, los interessos del pais…

–¡Qu’ es aixó de política!… ¡la mellor política es á casa teva!…

–¿Per qué no hi van los demés?… ¡Ne treurás mes honra que profit!…

¡Pobre senyora! ¡era del temps vell y no comprenía las exigencias de la civilisació de abuy dia!…

En Joan collá la mula á la tartana. Da. Catarina volgué baixar la escala ab son bastonet, apoyada al bras de la Mercé. Son fill molt entendrit la estrenyé en sos brassos:

–¡Adeu! mare; no estigui trista… tornaré aviat.

–¡Que Deu te beneheixi, fill meu!… las llágrimas li lliscavan galta avall.

La Margarida s’aixugava ’ls ulls ab son devantal, plorant com una Magdalena, al veurer partir son fillol.

La gent de la Masía, en Rafel, la séva dona, boher, pastor, rabadá: ¡adéu! ¡senyor amo!… ¡Deu ’l guardi de mal!… torni aviat. Estrenyé la má á tots.

La Teresa, la Mercé, en Marsal pujaren á la tartana, emprenguent, molt compungits y silenciosos, lo camí de Figueras, dirigintse á la estació del carril. Hi trobáren nombrosos amichs que ’l venian á despedir; á tots apretá la má ab efusió de cor.

Sa muller y sa filla volian pujar en lo mateix vagó seu; no ’s podian resoldrer á separarse d’ell… ¡Quin mar de plors!… tothom estava conmogut. Ja la campana ha donat lo senyal; passa ’l conductor del tren qui d’una rebolada tanca la portalleta, sens compassió… Lo xiulet estrident de la locomotora, xiulet desapiedat, inhumá, que esqueixa ’l cor, los separá. ¡Quins adeus mes crudels!… se ’n tornáren tristas, afligidas, ’ls ulls inflats de llágrimas, á llur casal de Masarách hont trobáren Da. Catarina al oratori que resava ’l rosari, pregant per son fill.