I

Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera, després d’haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d’un metre d’alsária, que indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats: Vilarnadal y Masarach.

Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan gayre los carros; los únichs que ’s veyan y que ’s veuhen encara son carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona encara més importancia.

A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas, romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa grisenca de polsaguera, enlayrada pe ’l tramontanal, sobressurten llarchs punyals d’etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á més del pedregam que ’ls pagesos hi tiran de llurs camps, s’hi fan unas roderas y uns sots que donan, al vehicul que s’hi arrisca, un traqueig y un trontoll que us deixa capolat.

A las duas de la tarde d’un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell, vellet de 75 anys, després d’acabat lo mercat del dijous de Figueras, hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera de Fransa, pera tornarsen á casa.

Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet per l’apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona, atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!… ¡Veyam si ’t despertaré!… y li clavava una xurriacada sobre las áncas… ¡Apa! cansonera! que ’s fa tart y vol plourer! Mes la mula que coneixía lo genit bondadós de son amo, no ’n feya gayre cas.

La carretera anava plena de gent que se’n tornava á casa: carros, cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina vermella… corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas d’espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol ruhent qu’ excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas dins la rama dels olivars. –Adeu siau! Joan. –Adeu, bona gent, adeu! –recados á ’n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)… Era molt conegut… ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous!

¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la esquena, tapantse ’ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera pyrinaica; estesa á mitja falda, s’arrossega per las fondaladas de las Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe ’l sol.

Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de xarop y anissat, un poal plé d’aygua, platerada carquinyolis y paperinas d’anís.

–Joan, ¿qué no voleu beure un cop?

–No vindrá mal; tinch lo canyó encrostat de pols.

Deturá la mula, y al volguer baixar del carret, una noyeta burlona li digué:

–Joan, ¿voleu que us donga la má?

–Si, noya, ab molt gust, y una abrassada també.

–¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!… Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps.

–Tu ho dius, Quet: has de saber que ’ls anys no fan pas la vellesa.

Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se ’n veya un embull.

–¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d’ayguardent… ¡au! trinquém… á la vostra salut.

–A la vostra, y á la de la fadrinalla.

Begueren la copeta d’un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s’anavan separant dirigintse cadascú á llur mas, donantse l’endeusiau.

Avans d’arribar al córrech de Ricardell, lo carret de ’n Joan trencá á la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach.

Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre ’l cap plé de paperinas d’arrós y fideus, li demanaren de pujar.

–¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!… ¡Apa!… pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa, sentantse al costat de ’n Joan, una á dreta l’altra á esquerra.

–Y aixó ¿ahont aném, jovenalla?

–A Masarach.

–¡Oydá!… Ja us conech ara… me faig vell y no se distingir de lluny… tú ets de ca ’n Serra y tú de ca ’n Alsina… la Tuyas y la Marió… las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las més remacas!… ¡Uy! si ’m pogués tornar jove!… y ab sas mans tocá la barbeta d’una y altra… ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat!

–Vaja! Joan, estéu!… may se us acabará la bona humor; sempre seréu plaga… ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué seu tant vell?

–¡Ay traydoreta! ¿Tú ’t creus que so molt vell?

–Ah! ah!… esclafint las duas una rialla… ¡qué n’haureu fet de secas y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí… ¿Us voléu casar ab mí, Joan? digué la Tuyas.

–Quan vulgas, Tuyas… sabs: per un vell carn tendre es de bon rosegar.

–¿Y ho diheu de veras?… Ah! ah!… rihent… Escolteu, Joan, aquest any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja ’ns ho fareu saber ¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos.

–Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!… y si vellesa pogués!…

Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en part enderrocat, al peu d’un serrat pedregós clapejat d’oliverons; poble rónech, de trist aspecte.

Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d’ayre. Las cinch tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe ’ls camps se veyan pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de moro, espolsant gram y terrossas en mitj d’un núvol de pols de la gran secada que crema la terra.

A las sis arribaren á Masarach.

–Joan, ara gran mercé… Adeu!… no ’ns oblideu per la verema.

–No ’n passeu cuydado. Adeu! y sobre tot sigau bonas minyonas.

Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son camí envers lo casal Noradell.

Avans d’arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora ’l camí sobre la paret d’un camp; son remat pastorava en un rostoll.

Lo gos d’atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y glapits d’alegría, corrent tras d’ella.

–Bonas tardes, Joan; anéu depressa que us esperan al casal.

–¿Qué hi ha de nou?

–L’amo m’ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat; l’amo vell s’ha posat malalt.

–¡Ay! pobre don Jaume!

En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l’estable, prengué ’l trot; en pochs minuts arribá al mas. Encarregá á ’n Guillém, lo masober, que li aconduhís bé la mula y se ’n pujá tot seguit al casal Noradell, pera saber com se trobava don Jaume.