XX

Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s’aferra en la desditxada familia Noradell. Ha mort Da. Catarina!… Pobre senyora!… quin trastorn! quin desespero!

Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per’ ajudarla á vestir; la trobá que dormía; ‘s retirá de puntetas y al cap de mitj’ hora hi torná:

–Qu’ es vosté presosa avuy, mare; ’s coneix que sent lo fret; es tot nevat… han tocat las nou… y li obrí la finestra.

Da. Catarina dormia del somni etern.

Lo vell que s’apaga á la fí d’una llarga vellesa ’s mor en detall.

Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s’enteleix, l’oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s’amussa, l’olfat te feble impressió, los órgans sensitius s’atrofian, las funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava ’l vell á la vida ’s deslliga insensiblement. No obstant la vida interna continua; la nutrició se fa encara; més prompte las forsas abandonan los órgans més essencials; s’estroncan las fonts de vida, y per fí, las contraccions del cor se paran: es la mort.

Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. –Parlo de la mort fisiológica en tota l’accepció de la paraula.– Morir aixís no ha de tenir res de penible. Aixó de l’hora de la mort sols nos espanta perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents, amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo sentiment d’eixas relacions, ja fa temps s’ha desvanescut, l’espant no pot existir á la vora de la tomba.

Mes ¿qui ’s mor avuy en eixas condicions després de llarga vellesa?

En los centres populosos de vilas y ciutats no ’s veu gayre. Los casos de longevitat se troban en la vida del camp, d’ayre pur de montanya, d’alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.

Da. Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha dubte qu’ está en la Gloria.

L’assistencia als funerals de las principals familias de la comarca probá á ’n Marsal l’afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser consolat, tanta era fonda la pena que tenía.

L’oncle Paulí carregat d’anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no sortía de casa; la mort també l’ensumava.

La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.

Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer resistir á tantas penas!

En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys d’interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de la horta y de algun camp, al voltant del casal.

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d’estrany que l’hereu Noradell se tornés boig!… motius li sobravan!…

L’home que naix pobre, mentres no li falti ‘l pá, viu felís en aquest mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu’ es riquesa que may ha conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l’abandó dels amichs, la terrible lluyta per la existencia… sols en aqueix cambi crudel de vida, la fé, la religió, ’ns donan resignació pera soportar tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar l’abatiment d’en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra, creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato… la Mercé alsava envers sa mare sos hermosos ulls llagrimosos –Mamá meva!… –filla de mas entranyas!… Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al oratori, se postravan devant la Verge Santa… ab quin fervor la pregavan, la suplicavan!… al sentir los passos d’en Marsal, aixugavan llurs llágrimas, s’alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli, animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l’enciám, las cols, l’ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó ’l distreya; mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

–Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al invernacle… y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una agulla, al trau de la botonera de l’americana… sab, no vuy qu’ estiga trist, si nó, m’enfadaré de veras… sent?

–Y en Francesch, li digué sa mare, que no ho mereix?

–Tingui, Francesch… y li dona una rosa molsosa… es en paga del seu travall.

–Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.

Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d’un sentiment de conmiseració; l’amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora, com si portés negre vel de dol.

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son advocat. En Francesch l’acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant trist y capficat, may lo deixava anar sol.

Era una matinada d’un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla després d’haver endressat, s’apropáren una y altra una cadira á la finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no s’encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

–M’apar que ’l papá es més resignat.

–Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant.

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana s’havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins entraren al casal.

Las 10 tocavan á la péndula del menjador.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.

–Féslos entrar, li digué la Teresa.

Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.

–Qué se ’ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo senyor Maresch, preveyent l’objecte de la visita dels dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l’intent d’aquells forasters per ella desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.

–Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo segrestador.

–No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.

–Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni Noradell, nombrat pel Tribunal; l’objecte perque venim es per fer visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s’ha de vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará l’obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la casa?

–En eix moment m’es impossible.

–Nada! la senyora ’ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara mellor la senyoreta, digué ’l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina ’s redressá ab altivesa, mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

–¿Es vosté lo senyor Maresch?

–Sí, senyora, per servirla.

–Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, –no parlo per vosté, senyor segrestador.– Quan mon senyor pare será aquí, enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa… y d’un gest digne, indicant la porta del pis… Margarida! acompanyeu eixos senyors… Vingui, mamá!… y las duas se retiraren dins la cambra de la Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

–¡Oydá!… aqueixas tenim!… no faltava més! digué lo senyor Pau arronsant las cellas, rabiant… hostas vingueren que de casa ’ns tragueren!… lo que fa l’orgull!… ja tindré jo cuydado d’aplacarlo!

–Senyor Pau, no ’n fassi cas, digué ’l senyor Benet; la desgracia porta á la desesperació… son senyoras… las te que perdonar… es la casa de llurs antepassats… y son tan pochs los dias que hi han d’estar!

–Jo deixarmho passar!… jamay!… y tot baixant la escala: aixís me pagan las consideracions que ’ls hi he tingut fins ara!… mes, d’avuy endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá donaré l’orde al meu procurador que activi ’l judici… En ma vida he rebut un xasco semblant!…

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa, lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

–Qué ’t passa? qué tens? Pau.

–¡Batúa! las donas!… entrá en son despaig, tancant la porta d’una rebolada, sense respóndrerli… Pobre senyora! ella hagué de pagar la mala cara… ja hi era feta.

–¡Filla meva! ¡qu’ has fet! digué la Teresa á sa filla… sabs que aquest home ’ns te baix son domini!

–Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra dignitat… jamay!

–Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa… Deu meu!… Deu meu!… y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria llur cor endolorit.