Los tres dons del dimoni.

Un pare, de bastant mal geni, tenia un fill que per sa part era molt entremaliat y dolent, de manera que no era sempre la pau lo que regnava á sa casa, y finian las disputas per treures lo pare al seu fill de devant y enjegarlo al diable, com tenia costum de dirli.

Heuse aquí que un dia, que’l noy tot distret anava passejant, se li aparegué un home alt, escardalench, tot mal girbat y estrany, qui agafantlo per un bras li digué: segueixem.

Y’l noy que li diu: –Y perqué?

–Perqué jo so’l diable á qui’l teu pare sempre’t dona.

Lo noy no tingué altre recurs que seguir. Camina que caminarás arribaren al infern y com en ell se necessita molta llenya per lo foch que sempre hi crema, aixis que hi arribá lo noy, li entregaren una burra y li digueren que la seva feyna era anar tot lo dia á buscar llenya ab aquella burra; que ho fes be, que ja li darian soldada.

Lo noy que estava tot cremat, agafa la burra y li pega bastonada.

La burra que feu: –Ay!

–Ja gemegas?

Y li dona tres ó cuatre garrotadas mes fortas.

Y la burra que li diu tot esclamantse: –No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis.

–Que diheu, que sou la meva ávia?

Si, no’m peguis, vesten, fill meu, de l’infern, vesten perque’t perdrias, digas que ja has complert lo desitg de ton pare; mes quan te donguin la soldada, no vulguis pas diners, demana’l tovalló que’l diable’s posa devant seu pera menjar lo qual te la propietat de que aixi que s’esten á taula s’omple de totas las viandas que un vulgui.

Heuse aquí que’l noy se’n va al diable y li diu que vol anarsen.

–Y aixó?

–Perque ja s’ha complert lo desitg de mon pare.

–Donchs be, ja’t pagaré la soldada.

–Oh, es que no vuy diners.

–Donchs que vols?

–Lo tovalló que pera menjar vos poseu á taula.

Lo diable no li volia donar, mes per fi va accedirhi. Y’l noy tot trempat se’n va anar del infern cap á casa seva, ab lo tovalló ben guardat, parantlo alli ahont se li esdevenia la gana. Aixis caminant, se’n entrá pera fer nit á un hostal, ahont l’hostaler desseguida li va preguntar que volia pera sopar.

–No pas res.

–Y donchs, noy, que no tens gana?

–Prou, pero com tinch un tovalló que’m serveix tot lo que li demano, may necessito res de ningú.

Y ab gran admiració de l’hostaler, desplegá son tovalló, ’l posá damunt la taula y feu eixir tot lo que va voler. Aquell, qu’era un home molt espabilat, va pensar qu’aquell tovalló li convenia molt y quan lo noy fou al llit, hi aná, li prengué’l tovalló y n’hi posá un altre.

Al endemá al dematí lo jove, no maliciantne res, pagá l’hospedatje y se n’aná tot content cap á casa seva.

Lo seu pare al veurel, tot de mal humor, li digué:

–Ja tornas?

–Si, y porto una cosa que es molt maravellosa y’ns pot servir molt.

–Y qu’es?

–Un tovalló qu’ell mateix posa á taula tot lo que se li demana.

–Veyám.

Lo noy que desplega’l tovalló, ’l posa á taula y comensa á demanarli cosas, mes com lo tovalló era cambiat no’n va treure ni una.

Podeu contar com se posá’l pare, de burro no va deixarlo y torná ab la seva de que se n’anés al diable.

Tant fou dirho, com sentirse lo noy estirat y ser dut altra volta al infern. Allí com se necessita tanta llenya de tan foch que may para, li encarregaren una burra y ab ella li dongueren per feyna anar á buscar tot lo dia llenya, que ja li pagarian la soldada.

Lo noy, enfadat com estava, pega bastonada á la burra y aquesta que fa un gemech y diu:

–¡Ay!

–Ja’t queixas?

Y bastonada ve y bastonada va, fins que la burra se girá y li digué ab to tot planyivol:

–No’m peguis que so ta jaya, no’m peguis que so ta jaya.

–Ja torneu á esser l’avia?

–Si, fillet meu; vesten del infern, vesten que’t perdrias, mes no vulguis diners quan te paguin la soldada, demana aquell ase que te’l diable.

Lo noy que se’n va á n’aquest y diu que vol anarsen.

–Y perqué?

–Perque ja s’ha complert lo desitg del meu pare.

Lo diable tot murmurant li anava á donar la soldada, mes lo noy li digué:

–Es que no vuy pas diners.

–Donchs que vols?

–Lo vostre ase.

L’ase del diable tenia la virtut de que posant-li un mocador sota la cua, deixava anar tantas dobletas d’or com se volia. Aixi es que á aquell li recava lo donarli, mes tant y tant insistí’l noy, que no tingué altre recurs y li va donar.

Ab ell lo noy camina que caminarás cap á casa seva; quan fou al hostal de l’altre vegada s’hi aturá també á fer nit. L’hostaler desseguida’l va coneixe, li va preguntar lo que volia y li comensá conversa fins que li feu contar la virtut del ase.

Sopá lo noy alegrement, se’n aná á dormir y l’hostaler á la nit ab tota manya li va cambiar l’ase. Aixi es que’l noy sense coneixe l’engany, á l’endemá, tot content, se’n va anar cap á casa seva, ahont digué al pare que duya un ase de virtut tal que no hi havia mes que demanarli pera que sortissin tans diners com se volguessin.

–Veyám fesho, á veure si t’haurán enganyat com l’altre vegada?

Lo noy posá un mocador á terra boy á l’indret de la cua de l’ase y li maná que tragués monedas; mes l’ase quiet, com si tal cosa; lo noy se cremá, li pegá unas quantas bastonadas, mes tampoch res, per lo que’l pare se’n cremá tant que tornant al seu motiu lo enjegá al diable.

Lo noy isqué al defora y desseguida se sentí agafat per lo mateix home de las altres vegadas.

–Que voleu?

–Que vinguis ab mi á cumplir lo desitg de ton pare.

No li quedá al noy altre recurs que seguirlo: arribaren al infern y com alli’s crema tanta y tanta llenya, li donaren una burra pera que anes á cercarla.

Lo noy tot enfadat, agafa la burra, li pega un cop perque’s posi á caminar y sent qu’aquesta fa un: –Ay!

–Ja’t queixas?

Y comensa á pegarli de totas veras.

Y la burra que tot planyivolment se gira y li diu:

–No’m peguis que so ta jaya.

–Ja torneu á esser l’avia?

–Sí, tinch sempre aquesta feyna! vesten fillet meu, vesten del infern, perque sino’t perdrias, mes no vulguis diners per soldada, demana la vareta del diable.

Lo noy que se’n va á n’aquest y li diu que se’n vol anar.

Y’l diable que li diu: –Y perqué?

–Perque ja so complert lo desitg del pare.

–Donchs vina á cobrar la soldada.

–Oh! es que no vuy diners.

Y’l diable que li diu: –Y donchs que vols?

–La vareta vostra.

Lo diable va donarli y’l noy que se’n va y camina que caminarás, arribá al mateix hostal de las altres vegadas.

L’hostaler lo va coneixe desseguida y tot manyagoy va acostarshi á demanarli lo que duya, pera veure si ho podria pendre. Lo noy que li ensenya la vara, mes al mateix temps li diu:

–Vareta, fes ta feyna.

Y la vara del diable comensa á bastonadas contra hostaler, que li feya fer uns crits qu’esgarrifavan, mes per aixó bastonadas y mes bastonadas, fins que l’hostaler li digué que demanés lo que volgués, mes que’l deixés estar.

Y’l noy que diu:

–Torneume lo tovalló y l’ase.

L’hostaler semblava que no li venia gayre be’l ferho, mes lo amenassarlo altre volta la vareta, lo feu cambiar de pensament y accedí á lo que’l noy volia.

Aquest una volta tingué lo tovalló y l’ase, ab sa vareta se’n aná á casa seva, ahont, aixi que’l pare’l vejé, ja li posá mala cara, mes lo noy li digué com aquella vegada no l’enganyava; y com tots los vehins haguessin sortit á veure lo que aquella vegada succehia, lo noy digué: –En prova de que dich veritat, ja veureu com tots aquestos vehins me pagarán las mofas que feren los altres cops, y dient á la vareta:

–Fes ta feyna–

Comensá una de cops contra’ls vehins que ben depressa demanaren gracia; lo noy feu parar la vara, posá un mocador sota la cua del ase que tragué d’alló mes diners, estengué aixi mateix lo tovalló y aquest tragué tota mena de viandas y convidant á tothom, se celebrá la vinguda del noy ab una gran festa y alegria.