En Joanot.

Hi havia una dona que quedá viuda y pobre, ab un noy que’s deya Joanot que de tan tonto de res li servia. La dona prou se’n esclamava de tenir un fill com aquell qu’era causa de la seva ruina y de que anés perdent lo poch que li restava. Per fi, quan se trobá sols ab una gerra de mel per tot caudal veyentse la miseria massa aprop, aporriná al seu fill dihentli qu’era la seva desgracia, lo qual feu que aquest picantse del amor propi, agafés la gerra y se’n anés cap á mercat á vendrela.

Heuse aqui que quan fou á plassa y vejé tanta gent quedá tan embobat que las moscas camparen per la seva y abocantse totas á la mel, quan fou hora de anarsen ja no’n tenia gens, donchs las moscas se la havian acabada tota.

Quan lo noy se’n adoná va tot cremarse y ab la gerra vuida se’n va anar á casa’l batlle.

–Venia á que’m fessiu tornar la mel que hi havia en aquesta gerra y que me l’han robada.

–Y qui te l’ha robada?

–Las moscas, mentres jo mirava á la gent.

Lo senyor batlle esclafí en una grossa rialla.

–Donchs féstala tornar per ellas.

–No, que sou vos qui teniu de fer la justicia.

–Donchs be, aixi que vejis una mosca, clavali garrotada.

Heuse aquí que al senyor batlle se li havia posat en aquell entremitj una mosca al front y com lo noy duya bastó, aixi que la vejé doná tal garrotada al batlle, que’l deixá mitj estebornit á terra, n’hi vejé una altre á la esquena y li doná altre cop de bastó y aixi l’aná bastonejant que á l’ultim lo batlle, pobre home, li demaná per favor que li digués quan valia la mel, que ell li pagaria, que se’n anés y’l deixés estar en santa pau y quietut.

Lo noy digué que’n volia trescentas lliuras; lo batlle las hi doná y aquell se’n va tornar tot content á casa seva. La sua mare quan las va veure ne va quedar tota admirada y fins arribá á duptar de la ximpleria de son fill.

Mes trescentas lliuras, en casa que ningú traballa, no duran molt temps: acabadas, la mare torná á esclamarse y encarregá al seu fill qu’anés á vendre un feix de borras que era ja lo unich que li quedava.

Lo noy agafá las borras y ab ellas se’n aná al mercat ahont aixis que las posá venals hi va compareixe un comprador.

–¿Quan, noy, d’aqueixas borras?

–¿Qui sou vos?

–¡Jo!…

–Teniu; ja ’us las en podeu endur.

–¡Jo!…

–Teniu home, enduyéuselas.

L’home va quedar tot parat mes va agafar las borras y va endúrselas, mentres que lo noy tot content se’n va tornar á casa seva.

Al arribarhi, la seva mare que li diu:

–Que ja has venut las borras, noy?

–Si.

–Y quin preu te n’han donat?

–No me n’han donat res, perque las he venudas á un conegut que ja m’ha dit lo seu nom.

–Y com se diu!

–Jo.

–¡Jo!

–Sí.

–¿Y qui es aquest Jo?

–Oh! no ho sé, es un que’s diu Jo.

La pobre dona conegué la bestiesa.

–Ja pots corre, vesten de casa, y no tornis fins que’m portis lo preu de las borras.

Lo noy conegué qu’anava de serio y va marxar; entrada de fosch, s’amagá dintre de un cementiri, pe’l peu del qual passava un caminet y alli’s va estar decidit á no deixar pasar á ningú que no li digués lo seu nom.

Al cap d’una estona sentí remor de passos y aixis que’ls tingué dessota seu, s’alsa y diu:

–Qui hi ha aquí?

Lo viandant tot soptat esclamá: –¡Jo!…

–A tu’t buscava, donam las trescentas lliuras de la borra que l’altre dia’t vaig vendre.

–¿Jo?…

–Tú, tú mateix.

Y veyent que l’altre feya’l tonto, li comensá á donar bastonadas á dreta y esquerra, que’l pobre home no tingué altre recurs que demanarli misericordia y donarli las trescentas lliuras.

Ab ellas tot content se’n aná lo noy á casa seva y’n tingueren ab sa mare per un quan temps mes, empero acabadas, com sols los hi restés un tocino, la mare maná al noy que lo anés á vendre.

Lo noy va agafar lo tocino y tot xano, xano, se’n aná á mercat. Heuse aqui que’n aquest, com sempre, hi corria una colla de tunos y lladres que aixi que vejeren al noy, van coneixe qu’era pasta pera ferne de las sevas. Y’l capitá d’ells que’ls hi digué:

–Tenim de robar aquell tocino, ja ho veureu, jo hi aniré y diré que es un bou, lo noy dirá que es un tocino, jo’m sostindré ab las mevas, li diré que hi juguem la mateixa bestia y que ho descideixi lo primer que passi. Llavoras passeu un de vosaltres, jo li preguntaré si alló es un bou ó un tocino, dirá bou y’ns endurém lo tocino ab nosaltres.

Una volta descidit, lo capitá s’acostá al noy y li digué:

–Quan ne vols noy d’aquest bou.

–¡Si es un tocino!

–No, home, qu’es un bou.

–Que no, qu’es un tocino.

–Quan t’hi vols jugar, posemhi la mateixa bestia?

–Jugada.

–Ho preguntarém al primer que passi.

Lo primer que va passar, va esser un dels lladres.

–Company,’ms, diriau si aixó que ven aquest noy es un bou ó un tocino!

–Quin dupta hi ha, un bou, es.

Lo pobre noy no tingué altre recurs que entregar lo tocino.

Y tot capficat se’n va anar cap á casa seva, en la que quan la seva mare’l va veure sense la bestia, de tonto y ximple no va deixarlo.

–Ja pots anar corrents á que te’l paguin ó sino’t mato.

Lo noy va empendre camí y pensant, pensant com ho podia fer pera tornar á tenir lo tocino, s’imaginá lo vestirse de noya y al esser entrada de fosch anarsen cap al arruinat castell ahont vivian los lladres. Esperá donchs al vespre, se vestí be que no’s conegués que no era’l seu trajo, se n’aná al castell y no veyenthi als lladres se posá á fer la adormida.

Quan aquells de bella nit hi arribaren, al veure aquella noya, quedaren tots sorpresos, y’l capitá de lladres fentse valer los seus drets, la despertá y va endúrsela cap á sa cambra.

Una volta á dins, lo noy que’s treu un garrot que duya amagat y comensa á garrotada seca al capitá de lladres.

–Era porch ó bou, era porch ó bou.

Com lo capitá estava desprevingut y sense armas, va quedar atuhit desseguida.

–Era porch ó bou, ó dónam trescentas lliuras.

Lo capitá no tingué altre recurs que donarli las trescentas lliuras y’l noy tot content se’n torná á casa seva. Mes sa mare li digué que’n volia trescentas mes.

Lo noy se vestí de metje y al dia següent se n’aná al castell.

–Diu que aquí hi ha un home qu’está tan malalt.

–Sí, senyor, ja pot entrar, senyor metje, ja pot entrar; li respongueren los lladres.

Lo noy qu’entra, y quan va esser á la cambra y vejé al malalt, digué:

–Sí aixó no es res mes que un fart de bastonadas. Ja ho veureu; vos aneu á buscar aixó, vos aixó altre, que jo mentres tant ja m’estaré aqui á cuidarlo: y aixi va anar treyent á tots los lladres.

Quan quedá sol ab lo capitá, torná á treures un garrot y á bastonejarlo ab totas sas forsas.

–Era bou ó tocino, era porch ó bou.

Lo capitá de lladres feya uns crits qu’esgarrifava.

–Era porch ó bou ó trescentas lliuras mes.

No tingué altre remey lo capitá que donárlashi; lo noy, tot content, feu camí de casa seva, mes la mare á qui havia entrat l’ambició, li demaná trescentas lliuras mes.

Llavoras lo noy se’n va anar á trobar un marxant de terrissa que per allí passava, y li digué:

–Te donaré un diner si vas allí dalt d’aquell castell y’t posas á cridar ben fort, ve en Joanot, ve en Joanot, pero fuig desseguida perque no’t fassin mal.

Lo marxant, pera guanyar lo diner, se n’hi va anar y encara no’s posa á cridarho, que com desaforats ixen los lladres de dins ab bastons á la ma, corrents cap avall. L’home, quan ho va veure, tot espahordit apretá també á corre, cayentli la terrissa y fent tal terratremol que’ls pochs lladres que havian quedat á dalt també eixiren al defora.

Aixó era lo qu’esperava’l noy: se’n aná cap á dalt á la cambra del capitá y bastonada ve, bastonada va.

–Era bou ó tocino, era bou ó tocino, ó trescentas lliuras mes.

Lo capitá no tingué altre remey que donarli altra volta trescentas lliuras. Quan tornaren los lladres tots cansats y esbufegant, lo capitá va queixarse d’ells y per pór de no tornarse á veure bastonejat d’aquella manera, resolgué tornar lo tocino al noy.

A n’aquest fi, feu arreglar una mula, carregarhi lo tocino y qu’anessin uns quans lladres á durli.

Y quan foren á casa’l noy, aquest no volgué en cap manera que se’n tornessin sense fer beguda, aixi es que’ls feu asseure y’ls doná vi fins á veurels una mica alegroys, qu’allavoras, anant á cercar á la justicia, los feu agafar, aixis com també anar á agafar als que hi havia á dalt del castell que per esser pochs y tenir lo capitá malalt no pogueren defensarse, y’l noy quedá ab la mula, ’l tocino y mes noucentas lliuras, quedant la terra neta de lladres.