Los tres consells de Salomó.

Un home, bon traballador de la terra, quedá sense feyna y se n’aná pe’l mon á cercarne. Ab eix intent arribá un dia á demanarne al sabi Salomó qui’l va pendre per mosso; ajustaren preu y’l sabi Salomó li senyalá lo traball que devia fer.

L’home’s posá á traballar, no’s planyé gens, de dia, á tothora, y fins de nit si era menester, ab sol y plujas, fret y calor, posá bé las terras que llevaren molt mes que las vehinas y acabat l’any, terme del contracte, aná á veure al sabi Salomó, á qui digué si estava content de la seva feyna y li demaná la soldada convinguda, pera podersen anar á casa seva.

Lo sabi Salomó aná á examinarho tot punt per punt y quedá tant satisfet que li digué si volia quedarse una altra anyada mes, qu’allavoras ja li donaria lo salari dels dos anys. L’home no hi venia gaire be, mes á la fi, pensá que d’eixa manera podria dur mes diners á sa familia, ajustá preu y’s resolgué á quedarshi.

Torná als camps, los conresá tant ó mes be que la altra anyada, no s’hi va planye gota y al fi del any estavan tots tant ufanosos que davan goig solsament de veure. Content se’n va anar á trobar al sabi Salomó, li digué com havia acabat lo seu contracte y li va demanar la soldada.

Mes lo sabi Salomó, despres d’haverse mirat be sas terras, li va respondre que no tenia pas ganas de despendres d’ell y que per lo tant, tenia de quedarse un any mes y que allavoras li pagaria tot lo que li devia.

L’home no’n fou pas content: feya dos anys que traballava y encara no havia vist gens ni mica de paga, á mes de que comensava á anyorar á sa esposa y fills, y havia esperat ab massa delit aquell dia per anarlos á veure. Aixis es que li digué que no, y que lo que desitjava era anarsen á casa seva y dur los diners á sa familia.

–Lo qu’es per ara, vamos, li respongué’l sabi Salomó, ne tinch ben pocas ganas, necessito massa de tos bons serveys pera que te’n vajis; si’t convé tant, empero, vesten, mes jo’t prech que’t quedis un any mes.

L’home no sapigué que respondre: be volia per un cantó anarsen, pus la seva familia lo atreya, mes per l’altre li recava deixar aquella casa ahont guanyava tant bon preu y era estimat del amo: volia y dolia. Lo sabi Salomó no deya res, volia que obrés ab entera llibertat; per fi despres de molt cavilar resolgué aquell lo quedarse. Ajustaren preu y abdós contents, per lo seu costat se’n anaren cadescu á las sevas feynas.

Passaren frets forts y neus, passaren soleyadas, nits curtas y nits llargas y, l’any acabat, l’home se torná á presentar al sabi Salomó y li demaná la soldada de tots tres anys y permis pera anarsen á casa seva.

–Si estás resolt á anarten, jo no puch pas privarte mes, y comprench be que desitjes anar á casa teva; mes en quant als diners, quasi m’atreviria á dirte que’ls deixessis, que de segur poden esser causa de la teva desgracia.

L’home quan va sentir aixó tot va sorpendres.

–Y donchs los meus fills y la meva esposa ¿perque hauré traballat jo tant aquest temps? digué.

–Be, home, jo no’t dich que si vols no te’ls dongui, solsament crech y per aixo’t recomano, que’ls deixis, qu’anirás molt millor sense’ls diners que no pas ab la butxaca plena: tú no sabs los perills que hi ha en lo mon y lo que pot sobrevenirte si se sab que te’n tornas rich á casa teva. Creume, deixals y jo en cambi’t donaré tres consells que’t valdrán mes que no pas tot l’or que portis.

L’home no savia avenirshi, mes tantas rahons li dongué lo sabi Salomó y tant lo va saber convence, que per fi’s resolgué á deixar tot lo seu salari en poder de son amo en cambi de tres consells que li donaria.

Y li diu lo sabi Salomó:

–Escoltals be perque poden servirte de molt: –No deixis la carretera per la dressera; Lo que no’s cou per tu, no’s cou per ningú; Avans de fer una cosa dorm ab ella.

L’home se’ls va escoltar ab tota atenció, va apariar lo seu fato, qu’era ben poca cosa, y’s despedí del sabi Salomó, qui, en recompensa de son bon comportament y serveys, perque dugués alguna cosa pera sa esposa y fills, li dongué un pa com á memoria, dihentli que no se’l menjés fins que fossen tots junts.

L’home ficá’l pa al sarró y se’n va anar, camina que caminarás; lluny com era de casa seva, procurá fer tanta via com li fou possible, mes per aixó no’s gosava may á arriscar á eixir fora de la carretera per mes qu’alguna vegada conegués ell mateix que feya marrada. Aixó ho coneixia tambe tothom, y dos companys qué seguian lo mateix indret qu’ell, s’estranyaren molt de veurel tant depressa y de que no aprofités las dresseras, aixi es que l’emprengueren, y creyentse qu’era perque no las savia, lo convidaren á anar junt ab ells y á ferne, com ells eran acostumats, tantas com ne trobessin, mes l’home no volgué convenirhi. Be li feren avinent que la fosca comensava á amplenar tota la terra y que deixantlos á n’ells tindria d’anar sol, esposat á que’l robessin y sobre tot á arribar tardissim al hostal que mes aprop hi havia, be li esposaren una pila altre de rahons pera convencel, l’home se recordá del primer consell que li havia dat lo sabi Salomó “no deixis la carretera per la dressera”, se feu lo indiferent, los hi regraciá’l seu bon desitj y la emprengué sol, carretera amunt, mentres los altres se ficaren per un costat á seguir la dressera.

Era ja quasi bella nit, quan lo nostre home, despres d’haver caminat molt, arribá al hostal de aturada, ahont preguntá per los dos companys que temps ha tenian que serhi, mes ningú sapigué donarnhi compte. Al cap d’una bona estona trucaren y eran ells, mes los pobres venian tan atropellats y malmesos que quasi no’s coneixian. Los hi preguntaren que’ls hi havia passat y ells van respondre que havent deixat la carretera pera seguir la dressera, al mitj d’ella, boy al arran d’un bosch, los hi havian sortit uns lladres que no sols los hi havian robat tot lo que duyan sino que’ls havian malmés d’aquell modo.

L’home pensá quan acertadament havia seguit lo consell del sabi Salomó y’l bon servey que aquest li havia fet y quasi estigué content d’haber deixat los diners y no dur res á casa seva en cambi de tant bona máxima.

Se n’aná á dormir, després d’haver donat tots los ausilis necessaris als dos companys, y al següent dia continuá sa ruta tant mes content quant mes s’acostava á casa seva.

Lo cami no obstant era molt llarch y se li esdevingué la nit prop d’una casa en la qual aná á demanar posada. La mestressa ab la franca hospitalitat de montanya, lo feu entrar y li dongué un puesto al escon, bora de la llar, pera que s’escalfés. A n’aixó al cap d’un rato, arribá l’amo y al veure un home jove assentat al escon, prop de la seva dona, com era molt gelós, s’enfadá de tal manera que comensá á recriminarla de totas veras.

L’home be volia defensarla y explicar com havia arribat per casualitat, y quasi ja tenia la paraula á la boca, mes recordantse del segon consell del sabi Salomó clogué los llavis. A tot aixó l’amo anava cridant, exaltantse ell mateix, fins que la dona volgué dir alguna cosa y explicar la sua inocencia que allavoras se sortí de test y no hi hagué remey, d’una cosa’n vingué un’altra fins á arribar á agafarla y ferla malbé quasi á cops. Lo bon criat de Salomó no ho podia mirar impassible, aixi es que’s frissava per anar á favor de la dona, mes se recordava del segon consell que li havian dat y de lo be que li havia reixit lo primer, que’s posá un mos á la boca y deixá anar fent sens dir una paraula y per lo contrari ajeyentse alli mateix pera posarse á dormir. Marit y muller quan estigueren ben cansats també ho feren y’s passá aquella nit tranquila, no deixant per aixó’l jove de sentir de tant en tant crits y conversas.

Al mati següent lo nostre home quasi no savia que ferse, si anarsen sense dir res ó be despedirse de lo amo, quan baixant aqueix l’abrassá y li digué que be podia darse per ben content de no haver dit res la vetlla avans, perque sino, hauria seguit la sort dels altres que ho havian fet, á qui á tots havia mort creyentlos culpables y cómplices ab la sua dona per l’interés que per ella’s prenian, mes qu’ell ab lo seu callar li havia tret la vena dels ulls y tornat la pau á la familia, donchs s’era ben convensut de que no tenia cap interés pera ella.

Lo nostre home’n fou tant mes content quan vejé que’l segon consell li havia salvat la vida y prenent comiat del home, emprengué altre volta camí pensant en la alegria que tindrian sa esposa y sos fills de veurel altre vegada, y camina que caminarás, al últim arrivá á veure lo campanaret del seu poble y mes enllá tota voltada d’hermosos arbres la seva blanca caseta ahont hi tenia tots los millors recorts de sa vida y lo qu’estimava mes y feya sa felicitat en eixa terra.

Contar la emoció que va sentir no’s pot pas esplicar, semblava que tot ell se rejuvenia y tornava á nova vida. Ab lo cor palpitant s’hi dirigí y quasi ja era ben aprop que’l sol ja se n’havia anat á la posta, quan per la porta de darrera vejé eixir un capellá que s’abrassava ab la seva dona. Un núvol passá per davant de sos ulls, ¡quin desengany mes terrible! gaire be li fou precis aguantarse ab un arbre pera no caure á terra. S’aturá sense saber que ferse; per fi la sanch pujá á son cap y foll enterament, eixit de test, se’n aná cap á casa seva. De sopte li ferí la imaginació lo tercer consell “avans de fer una cosa, dorm ab ella” y cavilant, cavilant, se’n aná cap á casa seva á veure venir.

La seva dona y’ls seus fills aixi que’l vejeren podeu contar quina alegria van tenirne, tant mes grossa quant era menos esperada, donchs que despres de tant temps, y promesas cada any de venirne, may ho feya. Empero hi faltava un fill: l’home recelós y agitat com estava no se’n havia adonat, per fi va preguntar per ell y la seva dona li contá que feya poch que havia eixit per anar á fer exercicis tota la nit, donchs que s’havia fet capellá y l’endemá cantava la primera missa.

L’home llavoras ho comprengué tot, abrassá á la seva dona y li explicá lo recel ab que havia arribat, pero que mercés als consells qu’havia rebut, s’havia lliurat de matarla y de perdres ell y tota la seva familia. Com es natural tothom volgué saber quins eran aquestos consells y qui’ls hi havia donat; l’home ho explicá tot fins los perills de que l’havian tret durant lo camí y quan se pensava que tots n’estarian contents vejé que la seva dona posava d’alló mes mala cara.

–¿Y be, y donchs no dus res de tots aquets tres anys, y ab tres consells t’has aconsolat? veyam si’ns donarán pa pera viure.

Y aixis comensaren contra ell una pila de recriminacions que’l home tingué d’aguantar. Per fi’s posá tota la familia á taula á sopar, donchs que ja era hora, y recordantse l’home del pa que li havia donat lo sabi Salomó, y de que li havia dit que no se’l menjés pe’l camí, sino quan fos á casa seva, lo feu treure del sarronet, lo posá al mitg de la taula y quan los fou menester’l ensetaren y ab gran sorpresa vejeren eixirne diners de dintre, l’obriren pe’l mitj y aparegué en monedas d’or, bo y comptant, tot lo que pujava la soldada de las tres anyadas qu’havia estat l’home en casa lo sabi Salomó.

Llavoras tothom conegué la gran prudencia y sabiduria d’aquest y no tenint boca mes que pera alabarlo, foren molt contents y per sempre mes ben richs y felissos.