Lo espabilat.

Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan soptada que fins arribá quasi á caure malalta d’alegria. Lo jove s’abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell havia estat fora havia mort lo seu pare y qu’ella, viuda, havia arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera menjar.

–Y per aixo ’us espanteu? no teniu res, absolutament res á casa?

–Res.

–Ja ho veureu. Y cercant, cercant, sols trobá cendra en la cendrera.

–Donchs ja’n tinch prou.

–Sí, pero de cendra no se’n menja.

–No hi fa res, treyeula y fiqueula dintre d’un sach fariner.

La dona ho feu, doná’l sach ple á son fill y aquest carregantsel al coll se’n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua, deixá’l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.

–Ola, moliner, venia á veure si’m voldriau moldre aquest sach de blat que porto.

–Jo prou, mes no tinch aygua.

–Donchs á fe que’m convindria molt.

–No pot ser de cap manera.

Lo jove, sentint aquella resposta, agafá’l sach, sino que’n compte de pendre’l seu, en culli un que n’hi havia al costat mateix ple de farina y se’n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare que’n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.

Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se’n aná al molí, demaná’l seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y’s trobá ab que á dins hi havia cendra se’n cremá d’alló mes y va anarsen desseguida al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.

–Sino qu’haji estat aquell xicot qu’ha vingut de llunyas terras.

A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner, comensá á mofarse de la burla que li havian fet y’l moliner se cremá tant que se’n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de farina que li havia cambiat ó sino, si se’l volia quedar, ja li donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi; donchs que aixó era per ferli una burla.

Lo jove s’estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta al vehí del moliner dihentli qu’aquella nit li tenian de robar lo cavall que tenia.

Aixi que’l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al cavall.

Heuse aqui que al foscant:

Truch. Truch.

–Qui hi ha?

–So un pobre, si’m voldriau dar aculliment per aqueixa nit.– Lo jove s’havia vestit de pobre.

–No pot ser germá qu’aquesta nit nos tenen de robar lo cavall.

–Be, mes que hi tinch que veure jo ab lo cavall?

Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta. Lo pobre com de costum se’n aná cap á la establa, se hi apariá un jas de palla y’s posá á fer veure que dormia.

Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se posaren á jugar y’l pobre, tot fingint que ab los crits se despertava, volgué esser de la partida y’s posá á jugar també.

Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y’l pobre treyentse una carbasseta de vi’ls hi dona beure. Mes en lo vi aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y’ls mossos comensaren á adormirse qu’ells mateixos s’admiravan de no deixondirse.

–Com ho farem, deyan, si’ns adormim y’ns roban lo cavall!

Mes un d’ells qu’era mes viu que’ls altres va respondre: –Ja sé com ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi, encara que m’adormi, si se’n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.

Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l’altre adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.

L’endemá al demati, l’amo, desde’l seu cuarto, cridá als mossos si tenian encara guardat lo cavall y’l de dalt de la sella li respongué que sí, donchs qu’ell encara’l muntava. Mes quan aquell arribá á la establa y’s vejé burlat d’aquella manera, s’encoratjá d’alló mes y comensá á cridar d’un cantó á l’altre movent tant esbalot que eixiren tots los vehins y un, qu’havia vist las burlas que feya l’altre dia al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran manera al burlat.

–Es lo pobre, es lo pobre,– digueren tots, –mes qui podrá ser aquest, qui podrá ser?– Per últim pensaren que no podia ser altre que’l jove vingut de llunyas terras.

L’amo del cavall que se n’hi va y li diu: –Tú m’has pres lo cavall, t’ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui adormit.

–Prou ho faré.

Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan conegué que tothom era al llit, s’enfila á la finestra del vehí, hi posa’l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la finestra.

La dona’s va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué com havia sentit fressa á la finestra. L’home s’alsá y de puntetas se’n va cap á la finestra y aixis que la obre y’t veu un home li dona una espenta y’l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit horrorós.

Llavoras comensá la por: –Potser l’hauré mort.

La dona que li diu: –Ves, baixa, agafal y llensal ben lluny.

L’home’s llevá, baixá, obri la porta y se’n aná á llensar un xich mes lluny al ninot, mentres lo jove se n’entrá á dins de la casa y digué ab veu baixa á la dona.

–Tú, donam los llansols que lo embolicaré perque no’s veji tant.

La dona, creyent qu’era’l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y vejé’l llit sense llansols, li preguntá com es que’ls havia trets.

Y la dona que li diu: –Ay! ay! si tú m’ho has dit!

Llavoras conegueren la burla.

–Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha arribat de llunyas terras que ja n’ha fetas d’altres.

L’endemá al demati l’home se’n aná á trobar al jove y li digué que no li perdonava la burla sino’n feya una, pero ben grossa, á un usurer que en lo poble hi havia.

Heuse aqui qu’aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar llum, aixis qu’era entrada de fosch se’n anava á la Iglesia á fer veure que resava; lo jove l’espiá be y al vespre, quan la Iglesia era deserta que no mes hi havia l’usurer, ell que s’hi fica, ’s posa al peu del altar y comensa á cridarne.

–Qui vulgui anar al cel ara es l’hora, qui vulgui anar al cel ara es l’hora.

L’usurer que tenia la conciencia molt bruta ho va sentir y digué.

–Jo.

–Donchs porta tota la riquesa que tinguis.

L’usurer se’n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué no mes una part y se’n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja’l coneixia, encara no va sentir qu’entrava, ’s posá á cridar:

–No la portas tota, no la portas tota.

No tingué altre remey l’usurer que anar á cercar tots los diners que tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d’ulls al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á cada replá, dihent: –Ara som al primer punt de la gloria, ara som al segon, ara al tercer.

Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d’ulls per diferents carrers dihent á cada cantonada despres d’haverli donat un bon cop á las espatllas: –Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon carrer, ara som al tercer.

Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo jove despres d’haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los diners y’l deixa allí sol ahont á l’endemá lo trobaren los vehins malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.