Lo bou d’or.

Era un home molt aficionat á antigüetats y á cosas estranyas. Ab aquesta afició havia corregut moltas firas y no trobant ja en ellas cosas bonas pera adquirir, aparellá un barco y se n’aná dret á Morería. Allí corregué tots los mercats y lo mes notable que trobá fou un bou d’or que va comprar. Ab ell emprengué vela cap á la seva terra y, una volta á casa seva, li aparellá una bona quadra mantenintlo á tot regalo.

Heuse aquí que comensá á adonarse de que quasi cada dia li mancava una de las preciositats que tenia guardadas. No sabia á qui atribuhirho: primer pecá ab los seus criats, despres ab algú dels seus coneguts ó de sa familia y per fi, volentho esbrinar, ell qu’un dia s’amaga ben amagat detrás d’una cortina y quan mes atent estava, mirant qui entraria, te sent aletejar pe’l seu dessobre, alsa’l cap y veu un aucell hermosíssim d’uns colors vius y encesos, lo qual se tira damunt d’una de las joyas que á n’allí hi havia y apreta á fugir.

Podeu contar si quedá parat l’home; tot ho esperava menos lo que va succehirli. Al dia següent, ell que’s torna á amagar ben preparat pera agafar á l’aucell, pero aquest, així qu’hagué pres la cosa, emprengué volada sens que l’home pogués agafarlo y sí solzament seguirlo ab la vista y veure que’s ficaba á la boca del bou d’or.

L’endemá á la mateixa hora, se’n va á la bora del bou per compte d’anar á la sala ahont tot ho guardava, y al cap d’una mica, veu eixirne de dintre d’aquell á l’aucellet qui, així que’l vejé, apretá á volar mes que depressa. L’home’s pensá que se n’havia anat á dita sala com cada dia: hi corregué, mes no va trobarli, y creyentse que no s’hagués ficat altre volta á dins del bou, feu venir los matadors y feu obrir á aquest pe’l ventre, pero no hi va trobar tampoch res. L’aucell, veyent que l’havian descubert, volá cap al ayre.

Volant, volant, arribá á una altura inmensa, ahont quasi no s’ovirava, y un aucell gros, habitador d’aquells espays, quedá tant estranyat al veurel, que va dirigirse cap ahont era y quan hi fou aprop, li va preguntar ahont anava.

Y l’aucellet li contesta qu’era una princesa encantada y que anava als palaus del sol, de la lluna y las estrellas, qu’era l’unich medi que tenia pera contrarrestar la influencia de qui la havia tornada d’aquella manera, y desencantarse. Y l’aucell gros li digué qu’ell li duria, mes que tenia de dur molta de carn per sempre qu’ell n’hi demanés, pus lo viatje era mol llarch y, si no tenia vianda apunt, defalliria.

L’aucellet se’n baixá á la terra, feu forsa provisió de carn y quan la tingué tota apariada, se’n aná á trobar al aucell gros que ja l’esperava, li posá damunt tota la carn, s’hi enfilá y l’aucell gros s’enlayrá cap á munt ab un vol tan rápit que ni quasi podia respirarse.

Y cap amunt, cap amunt, sempre’s girava á demanar carn que l’aucellet li donava, y travessant espays y esferas, arribaren per fi al palau del sol cabalment quan aqueix era al mitg de sa ruta.

Trucaren, y’ls eixí á obrir una velleta, la qual, aixi que’ls va veure, ’ls digué: cap al fosch ja ’us obriré la porta y podreu entrar, ara no, perque ’us cremariau.

Los aucells, se retiraren un poch pus que semblava que tot s’encenia y quan lo sol fou á la posta, eixí la vella y’ls feu entrar dintre’l palau.

Allí n’hauriau vist de riquesas! tot era d’or macis y ab una exuberancia y plenitut de vida tal, que no compon res lo que hi ha en la terra; arbres inmensos de grossa capsalada plens de daurats y richs fruyts, montanyas colossals, rius vertiginosos de tant abundants y rápits y tot tan hermós y sorprendent que la vista s’hi encantava. L’aucellet se presentá davant del rey del sol, li feu son degut acatament y ab la sua llicencia se n’aná á cercar la pedra de la riquesa.

Remená per tot arreu ab son bech, picá per terra y habent trobat la pedra que cercava se’n puja altre volta damunt l’aucell gros y aquest emprengué camí vers lo palau de las estrellas.

S’engolfaren per l’inmens espay, passaren per entre mitg d’infinitissims mons y per últim arribaren al palau ahont se dirigian. Los sortí á obrir una velleta, qui’ls hi digué que ja podian entrar, y trobaren á tothom que dormia, ab una quietut y calma tal que per tot arreu regnava, que fins los dos mateixos aucells quedaren encantats. Se ficaren endins y mes endins y tot resplandia ab una claror suau y viva y bellugadora sempre, essent tot cubert de brillants y perlas. Per entre mitg d’ells se n’anaren al palau del rey de las estrellas, li feren acatament y li demanaren llicencia pera anar á cercar la pedra de la hermosura. Lo rey los hi doná y l’aucellet, de brillant en brillant y de perla en perla, la aná buscant y quan la tingué, pujant damunt l’altre aucell, emprengueren novament sa ruta cap al palau de la lluna.

Heuse aquí qu’ab tants llarchs viatjes s’havia anat acabant la carn que de provisió l’aucellet duya; l’aucell gros ne menjava tanta, que vingué una ocasió en que aquell no’n tingué mes pera donarnhi y defallint, acabá sas forsas, deixant caure l’aucellet qu’aná á parar al mitg de la mar.

En ella, tot voleyant, aná per dessobre de las aiguas d’un cantó á l’altre, cercant puesto ahont reposar ó vianda pera no morirse de fam, quan per sa ventura ovirá al lluny una vela.

S’hi dirigí, se posá en un pal y’ls mariners, aixi que’l vejeren, com era tan bonich, procuraren agafarlo y’l tancaren á dins d’una gavia.

Presonera llavoras la princesa, ja ’us podeu figurar si’n passaria de tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura, mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los mariners s’hi encantavan.

Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia tregueren un peix hermosissim, que’ls feu posar tots contents pus era lo peix perqui anavan navegant y que’ls hi havia encomanat lo rey de la lluna.

Per aixó desseguida se’n hi anaren, á fi de donarli, y l’aucellet, entenentho, ’ls demaná que li portessin també á n’ell y qu’alli’l deixessin lliure.

Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y’ls hi sortí á obrir una velleta que’ls digué que no entressin, que havia arribat un aucell molt gros ab una fam tan espantosa que’l rey li havia concedit que’s menjés á tothom qu’arribés aquell dia á lo seu palau. Mes l’aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l’aucell gros ja’l coneixia á n’ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be, se’n entrá junt ab los mariners cap á dins.

Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va enamorarsen y no pará fins qu’hagué agafat á l’aucellet y, tancantlo en una gavia, se’l posá al seu quarto. L’aucellet dintre de la gavia, canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo qual n’estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que’s deya y pensava en ella.

Un dia van arribar emissaris de l’amo del bou d’or, que n’havia enviat per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres totas aquellas joyas, y aixi qu’aquest va saberho, fent tota mena d’esforsos, fugí de la gavia.

Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi, s’hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.

Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la noya li digué com era una princesa encantada á dintre d’un bou d’or, que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus viatjes, arrencada aquella ploma qu’era per medi de lo que la havian encantada, tornava al estat de princesa.

Vingueren los emissaris, demanaren per l’aucell á fi de recobrar tot lo que havia pres al seu amo, sels presentá la princesa qui’ls contá tot lo que havia succehit, y que’ls doná totas las joyas que demanavan, de lo qual ne foren tots contents, y la princesa, regna de la hermosura y riquesa per las pedras que tenia, ’s casá ab lo rey, essent felissos per sempre mes de la sua vida.