Lo fill del diable.

Era una dona qui no tenia cap fill; pesarosa d’aixó com estava, no tenia repós ni alegria; ni be’s trobava en lloch, ni ningú aprop podia estarhi; la impaciencia la matava y en son deliri, de cop un dia, perdent lo sant temor de Deu, ell qu’esclama: –Tan de bo’n tingués un, valdement fos fill del dimoni.

Suau y pausadament, sense saber com, vejé entrar á sa cambra un cavaller mal forjat y de sinestra mirada qui li diu:

–Jo som qui’t porto’l fill.

Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa qu’ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una rosa d’or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y’l cavaller va desapareixe.

No tingué altre remey la dona que criar al fill que tant estranyament tingut havia, mes quan recordava son origen y’l veya fill del dimoni, li agafava una tristesa tal que guarní una capelleta ab la Verge Maria dins y á son peu, un noy, vera efigies del seu fill, com li pregava, y lo encuná á resar sempre á la Verge Santíssima.

Mes lo noy era, com si diguessim, de la pell del diable, tant revés y dolent que tothom ne fugia. Sa mare lo dugué á estudi, mes á l’endemá lo mestre tot espahordit y admirat li torná’l noy, dientli que ja savia mes qu’ell y no tenia res pera ensenyarli, cosa la qual espantá de tal manera á la dona que lo aná á oferir á la Verge, mes lo dimoni se’n cremá tant, que tot plegat s’aparegué y d’una rebolada va endurse al seu fill cap á sos terribles dominis.

La dona va desesperarse, mes en lloch rastre sisquera va trobar del seu fill. Aquest, dut cap avall ab la furiosa volada que’l seu pare feya, de res va adonarse fins que’s trobá en mitg de grans calderas ahont las ánimas dels condemnats feyan uns crits horribles de las penas que sufrian. Y’l seu pare girantse á n’ell, li digué:

–Aquí’t deixo, es la teva feyna lo fer foch á n’aquestas ánimas.

Y se n’aná. Lo noy, quan se trobá sol, al veure lo sufriment d’aquellas, n’hagué compassió y deslliberá lo medi de salvarlas. Al efecte aná correns á tancar la porta d’aquella pregon masmorra y á son mateix peu feu una vall fonda, fonda, que hi capiguessin tots los dimonis.

Al cap d’una estona n’arribá un tot carregat de llenya y trobant la porta tancada, trucá, mes lo noy se feu lo sort; n’arribá un altre y lo noy tampoch obrí, fins que hi foren tots, que llavoras, obrint lo noy de cop la porta, se llensaren aquells ab gran embransida cap á dins y caigueren á la fonda vall d’ahont no pogueren eixirne. Lo noy hi tirá terra per sobre y las ánimas passant, totas fugiren, salvantse d’aquellas horribles penas y anant á gosar la gloria eterna.

Lo noy també fugí; sens alé arribá al poble y presentantse á sa mare, ni aqueixa quasi ho volia creure d’alegria, ni al noy savia lo que li passava; quasi no s’arrivaren á coneixe.

Lo cas es que d’aquella hora en avant tothom comensá á ben veure al noy y feya aquest tant de be y miracles que un dia, haventhi un pobre vellet malalt, se n’hi aná y estenguent damunt son llit lo bastó que duya, quedá aquell enterament guarit y bo ab admiració de tothom y mes, quan vejeren que’l noy se’n anava cap al cel y eixia á rebrel la Verge Santíssima proclamantlo sant en la sua esplendent gloria.