En Pere Patufet.

Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un dia á casa seva l’enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la botiga ell que diu:

–Donguim un xavo de safrá.

A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu’era; veyan solsament un xavo que’s movia, mes no podian pensar qui’l duya.

Y’l noy que torna á dir:

–Donguim un xavo de safrá.

Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest se’n anava.

Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y ell que per no mullarse se fica sota una col.

Tot quiet dessota d’ella s’estava, quan va venir un bou y’s menjá col y Pere Patufet.

Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y eixiren á buscarlo:

–Pere Patufet ahont ets? Pere Patufet ahont ets?

–Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.

–Oy! Senyor! ahont será, tot era anar d’un cantó á l’altre, cridantlo:

–Pere Patufet, Pere Patufet, ahont ets?

–Dintre la panxa del bou que no hi trona ni hi plou.

Los de casa seva admirats. Pero ahont será, deyan, ahont pot esser?

Heuse aquí que quan mes atrafegats estavan cercantlo, tot d’un plegat

Lo bou va fe un pet; vet aqui en Pere Patufet.