Los cabells d’or.

Una vegada era un pare que tenia tres fills y era tan pobre que no tenia res pera dárloshi. Lo pobre home estava molt capficat, pensant lo que faria d’ells pera que’s guanyessin la vida, pus li dolia separarse de tots tres al plegat y no sabia ab quin quedarse.

Un dia que estava ab sos fills, assegut á la porta de sa pobre barraca, va compareixe un cavaller ja de anys que va dirli si li volia dar lo mes gran de los seus fills, que ell se cuidaria de ferlo felis y rich: lo pare accedí tot content y agrahit, y lo noy, mes trempat que un jínjol, se’n va anar ab lo cavaller deixant als seus germans plens d’enveja y curiositat per la seva ventura.

Heuse aquí que caminant, caminant, arribaren á un palau molt gran y bell que si hermós era per fora mes hermós encara era per dins: las parets eran de miralls que per tot lluhian, lo sostre de corals ab uns dibuixos de perlas y brillants, las taulas, cadiras, llits y tot era d’or que ’us dich que n’hi havia pera quedarse encantat al veure cosa tan bonica; lo pobre noy estava tot admirat que no gosava moures per por de fer alguna malesa, quan lo senyor li digué:

–¿Noy, t’agrada la meva casa?

–¡Ja ho crech que m’agrada si es tota d’or!

–Donchs bé; la sola feyna que tindrás será cada dematí, al llevarte, espolsar lo sostre y las parets ab aquest plumero; jo m’en vaig, fes per no descuidarten may y sobre tot no obrissis pas la porta del quarto tot d’or per que si ho fessis, al tornar jo’t mataria. Lo cavaller se n’aná y’l noy quedá tot parat de trobarse sol en un palau tan gran y bonich: lo primer dia no gosava moures del puesto per pór de fer algun mal, mes lo segon comensá sa feyna de espolsar y lo tercer li va entrar gran curiositat de obrir la porta prohibida pera veure lo que dins hi havia. Primer pogué mes la pór del cástich promés per lo cavaller, pero pensant després que potser podria enganyarlo, obrí la porta y’s trová en una cambra si es possible mes bella y rica que las altres, en la que hi havia al bell mitg una gran roda d’or que lo mateix va esser tocarla’l noy que llensar, per mil forats que tenia, uns polvos d’or tan brillants y fins que li empolvaren tots los cabells sens que ja mes sels pogués treure. Tot trist lo noy vejent que’s descubriria la seva inobediencia, ’s lligá al cap un mocador pera provar si podria amagar al cavaller sos empolvats cabells: arribá aquest y aixis que’l va veure, li digué:

–¿Per que no m’has cregut? Cara pagarás la teva desobediencia: preparat, vas á morír.

L’agafá, y portantlo en una fosca cambra diferenta en tot de las demes, li mostrá las calaveras d’altres noys com ell, dihentli:

–Com tú’m desobeiren y tú com ells morirás.

Y sens fer cas dels prechs del noy lo matá.

L’endemá al dematí se n’aná’l cavaller altra volta á casa del noy y digué al pare que anava á buscar lo mitjá, pues lo gran s’anyorava d’estarse sol. Al pare li recá una mica pus li dolia quedarse sol ab lo mes petit, mes per la felicitat de sos dos fills accedí. Lo petit quedá trist y morintse de ganas d’anar ab lo cavaller que, si no fos per deixar sol al seu pare, ja li hauria demanat també d’anarsen.

Emprengueren camí’l cavaller y’l noy, y al arribar al castell, li digué lo mateix que al gran, ço es, que’s guardes be de obrir la porta del quarto d’or.

Al quedarse sol lo noy, li entrá la mateixa curiositat que al germá gran y sens poder resistir á la tentació obre la porta, toca la roda y queda ab tot lo cap empolvat d’or. Al tornar lo cavaller, quan lo vejé ab lo cap tapat, tot mustich y capficat, li digué:

–Ja’t pots amagar los cabells, la culpa te descubreix y la teva confusió diu ben clar que m’has desobehit: vina, que com lo teu germá has faltat y com ell tens de morir.

Y portantlo á la cambra fosca’l matá, anantsen després á buscar lo noy petit ab la escusa de que los seus germans lo necessitavan pera jugar. Lo pare, si bé quedá tot sol, se consolá pensant que era pel bé y per la felicitat de sos fills y aixis va procurá distreures.

Quan foren al castell, lo cavaller doná al noy las mateixas ordres qu’á sos germans y se n’aná, dihentli que tingués forsa compte en obehirlo y que fes per no tenir lo fí de sos germans.

Lo noyet cada demati’s llevava, espolsava las parets cuidant los tresors que per allí hi havia y com que era ros com un fil d’or, pera no empolsarse’ls cabells se lligava un mocador al cap. Heuse aquí que un dia comensá á pensar lo que hi hauria en aquell quarto y que hi devian haber vist los seus germans; y no fent cas de res, obrí la porta tan prohibida, pero com duya’l cap lligat, per compte de empolvarse los cabells, van anar tots los polvos d’or al mocador lo qual va llensar lo noy aixis que’s va adonar que tot empolvat d’or era. Arribá lo cavaller y veyentlo ab los cabells naturals, li digué:

–Veig que m’has obehit, vina y t’ensenyaré lo que en aquesta cambra hi ha.

Entrá’l noy ab lo seu amo y com duya lo cap descubert, al tocar aquell la roda, caygué com una pluja d’or que li cubrí los cabells y ja li quedaren daurats per sempre mes. La cambra era tota plena de cosas preciosas, y agafant lo cavaller tres capsetas, una de plata, una altra d’or y la altra de brillants las hi doná dihent.

–Guárdalas bé, que si may mentres jo so fora vinguessin lladres, ab ellas te pots defensar.

–¿Y com? digué’l noy.

–Trencant la primera’t sortirán tota mena de bestias feras que sels menjarán, mes si ab aixó no basta, trenca la segona y’t sortirá un bosch tan frondós que no’l podrán passar.

–¿Y la tercera? preguntá’l noy.

–La tercera es per si las duas primeras no valguessin, que allavoras la trencas y’t sortirá un gros foch qué’ls abrusará.

Lo noy que ja temps feya que rumiava com podria matar al cavaller, donchs li volia mal per haver mort als seus germans, en sent que aquell va tornar de ahont se’n havia anat, fugí com si alguna malifeta hagués comés dins del palau, y veyent lo cavaller que de cridarlo res ne treya, li corregué al derrera allunyantse aixis tots dos bon tros del palau.

Quan lo noy lo vejé venir, trenca la capseta primera, surten las feras y voltan al cavaller per tots costats sens deixarlo passar, mes vejent lo noy que no’l matavan, trenca la segona y ab los boscos y las feras, li voleu mes al cavaller d’apurat? pero’l noy tingué pór de que encara se’n lliurés y per ço trenca la tercera capsa, y aixís que ho hagué fet s’encen tot no veyentse mes que foch y rojas flamas per tot arreu y morí lo cavaller.

Lliure ja’l noy del cavaller, se’n torná al palau quedant amo de tots los tresors, mes al fí va cansarse d’estar tot sol y resolgué anar á seguir lo mon, lo que feu, carregat de forsa diners, pedras preciosas y demés tresors.

Camina que caminarás, arribá á una ciutat ahont vejé á la filla del rey; se n’enamorá y la demaná per esposa. La noya contenta va accedirhi, mes com may lo veya ab lo cap descubert, li van entrar ganas molt grans de descubrir perque s’amagava’ls cabells y se posá malalta y trista de curiositat.

Lo noy se n’adoná y volguent probar si de veras l’estimava, li digué que’l motiu de dur lo cap tapat era per que ell havia estat encantat en figura de borrech y que tenia duas banyetas com lo dimoni que sols volia ensenyar quan ja fossin casats. La noya’n fou tota trista, mes com de veras l’estimava, no per aixó va desdirse de casarshi y en lo seu corresponent dia ho feren ab tota solemnitat.

Quan foren reunits en lo palau del rey tots los convidats, lo noy se posá al mitg d’ells y ab molta gracia’s tregué lo mocador que li cobria sos empolvats cabells d’or, deixant á tots admirats de lo hermosos que’ls tenia y mes á la princesa que’s vejé enganyada per son bé, y tots dos visqueren molts anys contents y felissos.