La coloma blanca.

Hi havia un rey, qui’s casá ab una dama plena d’hermosura com no ni hagués cap altra. Tots dos, joves y plens d’amor, sols de veure davan enveja; ell ocupat en los alts quefers de la nació y ella en las virtuts que tota reyna deu tenirne, quan tots dos desafeynats junts se trobavan, sols, en la santa pau de la familia, davan ample esbarjo á son esperit y passavan dolsas horas de una felicitat complerta. Tant mes quant se’ls esdevingué lo haverne fruy de son tendre amor y naixels un noi de gentilissimal figura.

Mes vingueren mals fats y ell tingué d’anarsen á la guerra; se despedí de sa esposa ab ánima ben entristida, ella li passá’ls brassos pe’l seu coll, l’estrenyé contra son pit y donantli á besar son fill, lo deixá anar rodejat de sos escuders y patjes, ab sas valentas tropas, no perdentlo de vista fins qu’arbres y montanyas esborraren sa derrera sombra.

Desde llavoras, cada tarde, quan lo seu cor habia donat eixida á tot lo sentiment que de dia hi covava, plena d’anyoransa, se n’anava á la finestra de sa alta cambra á veure si son espós potser arribaria, ó ab la esperansa á lo menos de tenirne quelcuna nova. Ja’s figurava veure entre mig de las llargas sombras de la arbreda la lluhentór d’alguna arma ó l’onejar de una ploma, ó ja li pareixia sentir lo renill d’algun poltre; mes cada dia, l’hora quieta anava baixant, baixant, revestintho tot ab lo color de la tristura, sens que ni marit ni novas n’arribessin. Y ella, plena d’anyoransa, se’n tornava á dins á esperar un altre dia: ’us dich que feya condol, y era guapa y atractívola ab sa figura airosa, son dols mirar y sa tan trista cara.

Heuse aquí que pe’l peu del mur ahont hi havia la finestra hi passava un regueró d’aygua tan trasparent y clara qu’enmirallava tot quant se posava damunt d’ella y un dia, volgué l’atzar que hi anés á omplirhi sa cantereta una gitana d’una errant comitiva que per aquells entorns passava. Al acostarse á la aygua y veurehi la cara de la reyna se figurá qu’era la seva y’n fou tant contenta que mes no podia. Mes poch va durarli’l goig, donchs com la reyna s’hagués mogut una mica, feu alsar lo cap á la gitana, la qual, aixi que la va veure, per rancunia y enveja jurá venjarsen.

Y la manera com ho feu va esser que’s vestí de mora y portant ricas joyas, demaná permís al palau, si volian darli, d’entrar á veure á la reyna donchs que li portava presents y joyas del marit que tant estimava.

La reyna, quan va saberho, hi corregué ab delitosa ánsia y per mes que la mora volgués besarli los peus ab tot acatament y reverencia, ella la feu asseure á son costat y li demaná de la guerra y com havia pogut escapar de son país y anar á las tendas de son espós, si mora era y quinas novas duya y qu’es lo que feya’l qu’era tota la vida per ella. Y la mora s’inventá bonas novas y’s tragué un collar tot d’or y perlas que digué era present del seu espós, y ab enganyadora falsia li demaná que li dongués llicencia per posarli al coll, cosa á lo qual vingué bé la reyna, y aixis que’l tingué posat, li semblá á la reyna perdre’l mon de vista, sentir un extremeixement tota ella, en lo seu cos naixer tot de plumas, y poch á poch, poch á poch, anarse tornant coloma, ara sos peus tornantseli potetas, qu’eran hermosas y vermellas com coral, ara sos brassos tornantseli alas, ara volent parlar y no fent mes que murmulls y en fí, tornantse tota ella una colometa blanca y hermosa, sino un collar com de foch que per tot lo coll li rodejava.

La gitana la avalotá y feu fugir al defora, ’s vestí ab las robas de la reyna, s’emposessioná del palau y quedá en ell com á senyora, mentres que la coloma ab son murmull trist per entre la jemada y frondosa arbreda, de l’un arbre á l’altre arbre ara anava cap al palau á veure, encara que fos de lluny, al fill seu, ara cap allá al camí, com cada tarde, á veure si venia’l seu espós ó d’ell sabia alguna nova.

Vingué que la guerra fou acabada y’l rey victoriós ab tot lo seu exercit, escuders y patjes, ab son rich botí y esclaus de morería, se’n torná á son palau passant per lo bosch ahont era la coloma, la que prou revolotejá aprop seu y feu per manera de que s’adonés d’ella, qu’el rey ubriach de gloria y desitjós de veure á la seva esposa, ni tan sols va repararhi. Aixi es qu’aná seguint y quan fou al palau que’l reberen ab grans festas y’s trová ab la reyna tan negre, quedá tot soptat y va estranyarsen, sino que la reyna, prenent encara peu de sa morenor se tirá á sos brassos y li digué que l’esperarlo nit y dia, á la finestra, prenent sol y serena, la havian tornada d’aquella manera. Cosa la qual cregué’l rey y’n fou content y la abrassá ab tota la seva ánima.

Mes la coloma era cada dia mes trista y se n’anava al jardí del palau á la hora de dinar y preguntava al jardiner.

–Com está’l rey ab sa reyna mora?

Y’l jardiner li contestava:

–Molt bé, senyora.

–Y’l noyet?

–Tant aviat riu, tant aviat plora.

Heuse aquí que lo jardiner, tot estranyat de veure que cada dia li succehia lo mateix, va anarho á contar al rey lo qui maná qu’al següent dia posessin la taula al jardí pera dinarhi, y encara que la reyna s’hi oposá molt, lo rey volgué ferho y no hi hagué altre remey al dia següent que fer lo que’l rey manava.

Y aixi que foren tots asseguts á taula, aparegué’l colom y’s posá á la espatlla del rey y després á la del noy fentloshi tot de festas y com si’s volgués arrencar lo collar que duya. Tots volgueren desseguida agafarlo y la reyna la primera, mes la coloma’s mostrá al veureho tant esverada, que fins lo rey temé per ella y per aixó, tot manyagoy, s’hi acostá, li feu un bes al cap, li passá la ma per la espatlla y com se trobés ab lo collar que quasi cremava, li arrencá d’una bursada y per soptada forma aparegué á sos ulls, hermosa, guapa, esbelta, gentil y bella, mes tota entristida, á la seva antigua y vera esposa. Va girarse en vers la embaucadora gitana á la que vejé tota envergonyida y tremolosa, la conegué culpable y li feu sentencia desseguida d’esser penjada, mentres qu’ell ab la reyna, se n’aná ab lo cor ple de joya á gosar de verdadera ditxa.