La capseta.

Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas fillas. L’home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d’aquella manera, deslliberá lo anarsen pe’l mon á veure si en un puesto ó altre trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s’allunyá tant de casa seva que fent ja dos ó tres dias qu’era fora, los seus dos fills pera alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al mateix temps de la miseria que’ls cercava, se’n anaren á ferse soldats.

Mentres tant l’home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al cim d’un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.

Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava’l vent y ab nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que dava basarda, mes ell s’hi arreglá un jasset en un racó ahont era crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu’encara’s conservava y alli passá la nit.

Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que’l bastó feya rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l’home ni’n feu gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa ruta.

Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la capsa. A aquest efecte, s’atura, l’obre y aixis que ho fá li surt de dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s’ovirava, qui li diu:

–Que se t’ofereix? demana lo que vulguis que tot podré donartho.

Ne voleu de admirat l’home? no savia lo que li passava, pero poguent mes la necessitat que la sorpresa, s’apressurá á dir:

–Vuy pa pera mí y pera tota la meva familia.

Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná al negre que fes parar los pans.

–Donchs que vols?

–Dónam diners.

Y comensaren á ploure monedas d’or y plata y l’home á arreplegarne fins que’n va tenir plenas las butxacas.

Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes qu’admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren tocar res fins que’ls hi digué que tot era adquirit de bona lley. Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou alegria, sino que’ls hí amargava’l recort de sos dos fills, sobre tot per haver sapigut que s’havia mogut guerra fora regne y aquells hi eran.

Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare com s’ho feya pera treure tants diners, ell no’ls hi volgué dir lo secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d’aquella hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l’ambició, que tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l’home trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab bons estrados y sellers y camps pera conresarne.

Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d’un quan temps també’ls hi va apareixe pobre,’s cregueren rebaixats de viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l’home’s tregué la capseta y va demanarho al negre.

Y tot d’un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d’honors y grandesa y tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n’hi havia d’altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills qu’eran á la guerra’ls amargava, mes entremitj de tan ben estar prompte se’n refeyan.

A tot aixó l’home s’anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí sense dir ahont la tenia y que d’ella provenia tota la riquesa. Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas d’orgull, arreconaren tot lo qu’era de sos pares, ho pujaren á dalt de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que verdaderament maravellava.

Heuse aqui que’l noy gran, qu’era á la guerra’s feu invalit, y pobre y ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se’n torná á son poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s’havian fet se’n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va dirigirshi.

Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se’n donaren de menos y no’l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera guanyarse la vida.

Al cap d’un poch temps s’acabá la guerra en que l’altre germá encara militava, torná l’exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se’n aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al germá gran.

Se’n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que li digueren que sas germanas habitavan. S’hi dirigí, trucá y quan va dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no’ls avergonyís lo rebujaren y pe’ls criats manaren treurel.

Mes era ja tant fosch que’l pobre soldat demaná per favor á un dels criats que’l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no gosava, per fi li doná acullida y d’amagat lo dugué á dalt de las golfas.

Lo soldat una volta alli dalt, s’arreglá del millor modo que va poguer y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los recorts que li duya y trobá la capseta que’s quedá com á una bona memoria.

Al mati següent á primera hora se’n aná y quan fou al carrer, la curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre que li demaná que volia.

Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida’s trobá tot lo que havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y boato, s’arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall, aviat los hi fou precis viurer d’almoyna.

Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera estar ressentits d’ellas, com tenian bon cor, las cercaren y perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y’ls tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi venia á la memoria la seva antigua conducta se’n avergonyían y’ls donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt felissos.