Lo rey Herodes.

Una vegada eran un home y una dona que tenian de son matrimoni un fill qu’era molt bon minyó y á qui estimavan molt. Petit, petitet com era, li donaren una piloteta d’or y ell content y aixerit se’n aná á jugarhi, sens heure esment d’ahont ho feya ni tampoch si de sa casa s’allunyava; lo cas es que tot jugant li caigué la piloteta dins del jardí del rey Herodes, que era molt dolent y matava totas las criaturas que podia haverne, y aixis que vejé al noy entrar en sos dominis hi corregué desseguida pera matarlo y ho hauria fet si no fos estat que’l noy tot plorant li demaná qu’avans li deixés tornar á sos pares la piloteta que li havian donat y qu’era d’ells molt estimada.

Lo rey Herodes de primer no hi consentia, mes al veure los plors del noy y que tant de veras li demanava, li deixá anar mes ab la condició precisa de que tornés desseguida, desseguida.

Lo noy li va prometre, se’n va anar, arribá á casa dels seus pares que ja ab molta ansia lo buscavan, los hi doná la piloteta y d’amagat d’ells se’n torná á cumplir la seva paraula.

Camina que caminarás, tot trist anava fent sa via, quan troba una dona que li diu:

–Ahont vas noy, tant trist, que sembla que passis una pena molt grossa?

Y’l noy que li respont:

–Vaig al palau del rey Herodes, que’m va fe prometre que hi tornaria pera matarme.

–Veshi y no tingas cap pór que no’t succehirá cap mal ni desgracia.

Lo noy que se’n va, arriba al palau del rey Herodes, y est al veurel, li diu:

–Perque has cumplert la teva paraula no’t mataré si dintre de un quart m’has fet un palau tant hermós y gran com no n’hi hage un altre en tota la terra.

Lo noy se posá á plorar; se’n aná á un racó tot desconsolat, quan se li apareix la mateixa dona del camí, la qual prenentlo per la ma se’l endugué al defora y á sa veu totas las pedras de per terra se juntaren ja treballadas, las ayguas eixint de lloch ab las rocas de cals y arena formaren argamassa, los arbres ells mateixos se ribotejaren y en poca estona aparegué un palau bell y hermós, tot ben fet y muntat, ab altas torres, y cambras del tot aparelladas, tot arreu espayós y gran que’l mateix Herodes quan ho va veure va trobarlo fins mes bonich del que esperava.

Mes son instint sanguinari contra’ls tendres infants lo dugué á no estarne content y maná al noy que si dintre de una hora no li duya la espasa que havia perdut temps feya y qu’era la mes forta y bona que’s coneixia, tota ella traballada d’or y plata, lo mataria.

Lo noy sense saber com ferho’s va posá á plorar que á fe condolía, quan se li apareix la mateixa dona qui li diu:

–¿Qué tens que tant ploras?

–Es que’l rey Herodes vol que li porti la espasa que té perduda y jo no se ahont trobarla.

La dona que’l pren per la ma, se’n va á la vora del mar, crida un peix, y n’surt un de tot gros y de lluenta escata; la dona diu al noy que’s fiqui dintre de la boca del peix y fentho’l noy, se’n entrá lo peix mar endintre tornant al cap d’una bona estona ab una espasa tota cisellada y forta, que deixá junt ab lo noy damunt la platja.

Lo rey Herodes ne quedá content, mes apesar de aixó volgué matar al noy y li digué:

–No’t perdono la vida si ab tot l’espay del dia no’m portas l’exércit mes nombrós que hi hage en tota la terra.

Lo noy altra volta se posá tot trist fins que se li aparegué la mateixa dona, qui li digué:

–No t’espantis; vineten ab mí.– Y anantsen al defora, convertí ab sa sola veu totas las formigas en homes, ben armats y dispostos per la guerra, que’l mateix rey quasi va espantarse al veurels.

Lo cas es que ab tanta munió de formigas tot lo seu regne se li ompli de soldats que quasi no hi cabian ni sabia com mantenirlos, y’l noy aprofitant tota aquella gran confusió apretá á fugirne.

Pe’l cami trobá una pila de juheus, donchs que tot lo regne estava ple de gent, los qui se comensaren á mofar d’ell y li digueren:

–Digas Adeu.

Lo noy que diu: –Adeu.

–Cara de juheu.

Y aparesqué lo noy ab una cara de juheu tan lletja y negra que tothom se’l mirava ab repugnancia, fins que’n trobá una altre comitiva que’l prengueren pe’l seu compte y li feren un sens fi de burlas fins que li digueren:

–Digas Adios.

Lo noy que diu: –Adios.

–Cara de gos.

Y aparesqué lo noy ab una cara tan horrible de gos, que sols de veurel feya basarda. Ell tot trist anava fent son camí, menyspreat de tothom, rebujat y escarnit, fins que li aparesqué la mateixa dona de las altres vegadas, qui li digué qu’era la Santísima Verge. Que havia acudit á la seva ajuda per lo molt que l’estimava per lo bon minyó qu’era; li torná la seva primitiva forma, lo acompanyá á casa seva y l’entregá á sos pares que’n foren tots contents y joyosos, mentres lo rey Herodes, cercantlo per tot arreu y no trobantlo, feu matar á totas las criaturas del seu regne.