Lo fanal maravellós.

Eran dos germans, dels quals un era molt y molt pobre y tenia un fill, mentres que l’altre, tot sol, vivia lluny en mitg d’inmensos boscos y era tant rich que no savia que ferse de la moneda.

Tant rich y sol, veyent l’estat del seu germá, li aná á demanar que li deixés lo fill qu’ell ja’s cuidaria d’ensenyarlo. Lo pare hi vingué be y enduguentsen aquell lo noy, lo va portar á la seva isarda terra y allí li doná un cavall y li digué.

–Cavalcal nit y dia, no t’espanti res y sempre á damunt d’ell, viu en mitg de la boscuria.

Lo noy agafá’l cavall, va pujarhi y encara que de primer tenia pór, després aprengué tant d’anarhi que travessava d’un bot xaragalls y torrenteras y tot quan á davant se li presentava.

Quan ne sapigué prou, lo seu oncle li doná una espasa y li digué:

–Aquí tens aquesta espasa, aprenla á manejar be per manera que, corrents á dalt de cavall, arrivis á travessar d’un cop fins las fullas mes petitas que davant se’t posin.

Aixis ho feu lo noy y semblava un llamp corrent per entremig d’aquells arbres, brandant sempre la espasa y mitj partint quan li feya nosa.

Destre com se feu, ágil y fort, arribá á esser com pochs joves hi hagués en la terra, y’l seu oncle que se’l mirava cada dia ab mes goig, quan lo vejé tal com lo volia, lo cridá y li digué:

–Has arribat á la millor edat de la joventut; ja es hora de que fassis valer ta ardidesa. Vesten travessant serras y mes serras; quan siguis allí al capdevall, trobarás un palau de grans arcadas, lo palau es encantat, tente compte de que no t’encantin y’t fassin quedar allí per sempre. Veurás patis inmensos y despres jardins y en ells un lleó que solsament de veuret, estarrufará sa cabellera y fará uns crits molt grossos; tú no t’espantis perque no pot res ab la jovenesa, jo per aixó no hi vaig, solsament te poder ab los que contan mes de trenta anys; tú endins sempre, veurás en los jardins unas fruytas riquíssimas, no’n toquis tampoch cap, fins que al últim, dins d’un encanyissat, trobarás un fanalet que l’agafarás y me’l durás.

Lo noy muntá á cavall y se’n va anar; travessá mes y mes serras y al capdevall de totas, veu un castell bastit de dalt á baix tot de pedra ab unas grans torres; se n’hi entra y’s trova ab un lleó qu’espahordia tan sols de veure. Mes ell no’n feu cas y endins, endins, travessa’ls grans patis, seguit sempre del lleó que ab sos crits aixordava, arriba als jardins, se n’hi entra, veu la fruyta que per poch lo tenta y al capdevall de tot recull lo fanalet que li havia manat son oncle.

Ab ell s’entorna y allavoras no pogué resistir mes, sino que cullí una d’aquellas fruytas, y tant va esser lo ferho com caure á terra y al mateix temps sentir una veu que li deya:

–¿Qué mana, bon mestre?

Ell que s’alsa, pero torna á caure desseguida, y aixis que toca á terra, torna á sentir la mateixa veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

Heuse aquí que li sembla com si la veu eixis de sa butxaca, torna á alsarse y pensa, si m’ho torna á dir, li contestaré que’m tregui fora del palau: y altra volta torna á caure á terra y sent la veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que’m treguis del palau.

Ell que’s trova á fora y quan s’hagué refet, va palparse y passant la ma pe’l fanal que’l tenia á la butxaca sent la mateixa veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

Ola, aixó es lo fanal, pensá’l noy, potser ab ell puch fer lo que vulgui, donchs: vuy anar á la ciutat del rey.

Ell que toca’l fanal y sent la veu que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Vuy anar á la ciutat del rey.

Y ell que s’hi troba. Quan hi fou, se n’aná á la vora del palau y sapigué que’l rey tenia una filla hermosíssima. Pensá que la voldria veure, ell que frega’l fanal y’s troba en los jardins del rey sota una finestra en la que hi havia la princesa.

Enrahonaren una bona estona y s’agradaren molt, com que fins van enamorarse. Al mati següent al llevarse’l noy y al eixir de casa seva, va trobar tot lo palau del rey voltat de soldats. Va preguntar perque era alló y li digueren que lo dia avans, un criat del palau havia vist á un jove dintre dels jardins com enrahonava ab la princesa y que’l rey havia fet voltar tot lo palau pera veure si l’atrapava.

Lo noy que pensá: aquest so jo. Donchs ja veureu; frega’l fanal y aquest diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que fasses sortir á cents, bastons que garrotejin be als soldats del rey.

Heuse aquí que comensan á eixir bastons y plif, plaf, los soldats no savian com fersho. Tot eran crits y jemechs, mes los bastons may paravan.

–Ay, ay, per l’amor de Deu deixeunos estar.

A la fi vingué que’ls bastons pararen, mes era perque allí ja no hi havia mes soldats.

Llavoras lo noy que’s fica á dins del palau y va enrahonar tant com va volguer ab la noya.

Aixis enrahonant, enrahonant, lo jove estava cada dia mes enamorat y pensá que per casarse ab la filla del rey era precis tenir un bon palau, vestits y joyas; y á aquest efecte va fregar lo fanal y aquest li respon:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que’m fassis sortir desseguida un bon palau devant del del rey y forsa vestits y joyas.

Tal com va demanar li va sortir, y’l rey, veyentho, va pensar que’l jove sería un princep á qui un mal fat havia tingut subjecte fins allavoras y li dongué entrada á son palau mes sens per aixó deixarlo casar ab sa filla. Prou li demanaren jove y noya, y aquell se presentá cada dia ab mes riqueses; lo rey, sens saber perqué, no volgué en cap manera consentirhi.

Heuse aquí que fou declarada guerra al rey per un vehí de sas terras qui tenia un exércit molt mes numerós y aguerrit que’l seu, y’l rey va espantarse tant, que feu fer unas cridas de que donaria sa filla al qui li salvés lo regne.

Lo jove, així que va sentirho, aná al palau del rey y va dirli qu’ell lo salvaria.

Y’l rey que li diu: –Que vols pera ferho?

Y’l jove: –No res, jo sol me basto.

Lo rey se n’estranyá molt y’s pot dir que ni sisquera’l va arrivar á creure, mes li doná consentiment pera anar contra’l rey enemich: y’l noy, anantsen tot sol cap al regne vehí, quan fou á la ratlla, vejé un gros exércit enemich com entrava y ell que quan lo va tenir al punt que desitjava, frega’l fanal y’l fanal que li diu:

–¿Qué mana, bon mestre?

–Que fassis sortir á milers de bastons que bastonejin be á totas aquestas tropas.

Heuse aquí que comensan á sortir bastons, y plif, plaf, los soldats contraris no savian d’ahont los hi venian los cops, mes feyan uns crits que esgarrifavan; y’ls bastons plif, plaf, no pararen fins que van deixar á mitg exércit mort y al altre mitg fugitiu cap á sa terra.

Lo rey, quan va saberho, quedá tot admirat y cumplint sa paraula, doná sa filla al jove, celebrantse unas bodas com pocas se’n haguessin vistas y anant á viure princesa y jove al palau d’aquest.

A tot aixó, l’oncle del jove, veyent qu’aquest no tornava, pensá si hauria pogut endevinar la virtut del fanal y se l’hauria quedat, y aixis determiná d’anarlo á buscar. A n’aquest fi, carregá un barco tot ple de fanals y se n’aná de ciutat en ciutat, cridant qui cambiava un fanal vell per dos de nous. Podeu contar si va arreplegarne de fanals, tothom li entregava’ls vells que tenia, mes l’home semblava que may estava content.

Lo jove, quan son oncle arribá á la ciutat del rey, se n’havia tingut d’anar dos ó tres dias y una criada del palau, sentint alló que aquell home cridava de cambiar un fanal vell per dos de nous, ella que sense dir res á ningú, veyent aquell fanalet vell que’l jove tant temps guardava y pensant que farian mes servey dos de nous que no pas un de vell, va anar á fer lo cambi ab lo marxant de fanals.

Aquest, aixi que va veure’l fanal, lo va coneixe y tot content se’l va endur no cambiantne ja mes, y’l jove, quan torná y’s va trobar sense fanal, ja’s conegué perdut. Efectivament, son oncle, volentse venjar d’ell, fregá’l fanal y’l fanal que li diu:

–¿Qué mana, mal mestre?

–Que destrueixis desseguida tot lo palau del jove, sas joyas y riquesas.

Y en un moment quedá tot destruit, no quedant altre recurs al jove ab sa esposa qu’anarsen á viure en una barraca, donchs tot quan de bo adquirian ó’l rey’ls hi donava quedava destruhit desseguida.

Lo jove n’estava tot trist y’l rey enfellonit que no savia lo que li passava; aixi es que pera enaltir á son gendre va convocar un torneig de tots los cavallers del regne y d’amagat, perque no li destruhissin, va donar cavall, armas y bons vestits al jove.

Arribat lo dia de la justa, lo rey feu guarnir un cadafalch pera ell y sa cort, sos trompeters entraren á la rodona y á tots quatre vents llensaren sos sons cridant als que volguessen pendre part en la lluyta: lo poble de ple á ple s’abocava damunt la tanca y un jove tot tapat y sens divisa fou lo primer qui eixí á la arena, donchs que tenia d’amagarse.

Al instant los millors cavallers del regne se presentaren, mes tots foren vensuts l’un detras de l’altre. Lo poble n’estava tot admirat y fins los cortesans del rey que res ne savian. Per fi’s presentá l’oncle del jove armat de cap á peus, ab una armadura que fins al sol podia dar enveja: tothom, al veurel, va temer per lo jove. Mes com aquest savia tant d’anar á cavall y jugar la espasa, per mes que la lluyta fou incerta una pila de temps, per fi, un cop del jove feu caure á son oncle á terra, y aquell, tirantshi á damunt, lo feu declarar vensut ab alegría de tothom, li feu donar lo fanal y descubrintse, mostrá esser lo casat ab la princesa. Los victors del poble foren allavoras encara mes grans: l’oncle se’n torná á viure, ple de vergonya per haver sigut vensut, á sas isardas selvas, y’l jove y la princesa, ab lo fanal maravellós foren tant felissos, que no’s parlava de res mes en tota la terra.