La cabreta.

Heuse aquí qu’era una cabreta que volgué ferse una caseta pera ella y los seus fillets. Comensá á agafar pedretas y de la una á la altra, anava pujant la casa que boy acabada la tenia, quan se li esdevingué’l caureli una pedra damunt sas camas y acoixarla.

–Ay pobreta de mi, com ho faré ara? Me n’aniré á Sant Jaume de Galicia á ferme curar las camas.

Feu uns quans formatges, los deixá á sos cabridets y, emprenguent son sant romiatje, se despedí d’ells, encomanantlos que no obrissin la porta á ningú com no fos á ella, la qual, pera que la coneguessin, avans los diria:

–Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.

La guilla, qu’es molt traidora y tot ho espia, aixi que vejé á la cabreta fora, se n’aná á la porta de la casa y fingint la veu de la cabra, digué:

–Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.

Los cabridets, que cregueren qu’era sa mare que tornava á buscar alguna cosa, corregueren tots contents á obrir la porta ¿y quina no fou sa sorpresa al trobarse ab la guilla? Tots soptats fugiren á amagarse y la guilla, veyent lo camp seu, ella que’n pren los formatges y pera estar mes lliure s’enfilá á dalt d’un pí á menjarsels.

Heuse aquí que hi havia per aquellas terras un llop gros y famolench que tenia espahordida tota la encontrada. Lo qual s’ensopegá á passar sota del pí en que la guilla s’menjava’ls formatges y com n’hi caigués una crosteta sobre seu, ell qu’alsa’l cap y’t veu la guilla.

Y li diu: –Comare guilla, qu’es lo que menja aquí dalt del arbre?

Y la guilla que li respon: –Compare llop, menjo garrotxas de pí.

Y’l llop: –Si las crostetas son així, que farán las molletas: d’ahont las has tretas?

Perque ell ja coneixia bé qu’era formatje lo que la guilla menjava. Aixi es qu’encara que la guilla volia escusarse de dir d’ahont l’havia tret, lo llop la amenassá de tal manera, qu’ella que li digué: –Ves á casa las cabretas, trucas á la porta y dius:

–Obriu, obriu cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.

Y veurás com ellas t’obren, donchs que’s pensarán qu’ets sa mare.

Lo llop, golós y afamat, se n’aná cap á la casa de las cabretas, trucá á la porta y’s posá á dir:

–Obriu, obriu cabrassas, porto llet á las mamellassas…

–Uix, uix, no sou pas la nostre mare.

Lo llop no tingué altre remey que tornarsen y tot cremat se n’aná á trobar á la guilla.

–Comare guilla, no m’han volgut obrir la porta.

La guilla li feu esplicar com ho havia fet y veyent son erro, li torná á esplicar punt per punt de la manya de que’s tenia de valdre.

Heuse aquí que mentres tant, havia arribat la cabreta de son romiatje y tota contenta ab las camas ben curadas, se n’aná á casa seva, truca y diu:

–Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.

Mes com aqueixas estavan escarmentadas no volian obrirla y la cabra tingué de repetir tota la cantarella. Llavoras la conegueren bé, li obriren la porta y las cabretas li esplicaren lo perqué estavan recelosas. Ohit lo qual, veyent descubert son secret, ella que las hi diu:

–Donchs, no obriu á ningú la porta que primer no ’us ensenyi la poteta.

Y se’n va anar á la pastura á cercar recapte.

A tot aixó, la guilla havia ensenyat ben bé al llop pera que las cabretas li obrissin la porta y aquest se n’hi havia anat.

Truca y diu:

–Obriu, obriu, cabretas, porto llet á las mamelletas, porto brots á las banyetas, vinch de Sant Jaume de Galicia de curarme las cametas. Obriu, obriu cabretas.

–Veyám las cametas?

Lo llop se’n va teme alguna y corrent se’n aná á ficar sas potas á una bassa de cals y ab ellas emblanquinadas va anar á casa las cabretas á ensenyárlashi.

Aqueixas, totas refiadas de qu’era sa mare, van obrirli la porta y no reberen poch susto quan se trobaren cara á cara ab lo llop; camas ajudeume, no pararen fins á dalt de tot de la casa. Sort que’l llop era golós y, veyent los formatjes, va enamorarse d’ells, deixantlas á n’ellas.

Quan la cabra torná, las cabretas, totas espahordidas encara, li van contar lo susto que havian tingut per l’engany del llop, y ella que diu: –Dels formatjes no’n tindrá prou; ja veureu com demá tornará pera menjarvos, mes es precís escarmentarlo.

Al dia següent, tal com havia pensat la cabra, lo llop torná; la cabra li feu obrir la porta per sos fills mes al boy indret d’ella hi havia posat una caldera d’aygua bullenta, y aixis que’l llop, sense mirar res, se ficá á dins, caigué dintre la caldera y tot va escaldarse.

Podeu contar de quina manera va fugir: se’n va cap á la guilla y li diu:

–Ja veyeu, comare guilla, com m’han posat. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Aixó ray, aneusen á n’aquell pla de sorra, fregueus’hi bé y vos curareu.

Lo llop que se n’hi va, comensa de revolcarse bé, pero com mes ho feya, tocantli los grans d’arena á la llaga viva, encara mes mal li feyan, per lo que, tot cremat, se’n torná á la guilla.

–Comare guilla, si mal estava mes mal estich encara. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Aneusen á n’aquellas bardissas y fregueus’hi.

Lo llop, tot totxo, se n’hi va anar y, frega que fregarás, com mes ho feya mes mal se posava. Aixi es que tot encés de rabia s’entorná á la guilla y li diu:

–Comare guilla, si mal me n’anava pitjor ne torno. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Bé, home, aixó es que’l vostre mal es de molt cuidado, haveu de menester remeys ben forts; aneusen á n’aquell pagés que llaura y demaneuli que ’us curi qu’ell te remey pera ferho.

Lo llop, tot adolorit, va anársenhi y quan hi fou, ell que li diu:

–Pagés, bon pagés, voldriau curarme d’aquest mal que’m mata?

Y’l pagés:

–Llaurím, llaurám, aquest any es any de fam.

–No dich aixó, sino si voldriau curarme.

Y’l pagés:

–Llaurím, llaurám, aquest any es any de fam.

Y veyent una bestia tan perfidiosa, li doná un cop d’arada que quasi va estebornirlo.

Lo llop que se’n torna á la guilla y aqueixa, aixi que’l veu venir, li diu: –Aneusen á n’aquell ferrer que es home de mes forsa.

Lo llop que se n’hi va:

–Ferrer, bon ferrer, voldriau curarme d’aquest mal que’m mata?

Y’l ferrer, tot picant cops de mall:

–Ferra, desferra, aquest any es any de guerra.

–No ’us dich aixó, sino si voldriau curarme.

Y’l ferrer:

–Ferra, desferra, aquest any es any de guerra.

Y veyent que tornava á importunarlo, li pegá tal cop de mall que quasi’l deixá mitg mort.

Tot dolorit, lo llop se’n va tornar cap á la guilla. Pero aquesta, aixi que’l vejé venir, tot mofantsen per l’estat en que ja’l veya, li diu:

–Aneusen á n’aquell manyá que puleix lo ferro.

Lo llop que se n’hi vá y aixis que feu la sua demanda, lo manyá que li diu:

–Ja veurás, posa la llengua aquí.

Y li feu posar la llengua damunt la enclusa. Llavoras, agafá un martell, y pegant un cop ben fort á n’aquella, li partí en dos trossos.

Lo llop, furiós, se’n va anar cap á la guilla, mes aquesta havia fugit, y’l llop recordantse de que las cabretas havian estat causa de son primer mal, se va dirigir á sa casa é hi trucá. Mes com no tenia llengua, no pogué fer mes qu’embuts, y la cabra, veyent l’estat en que estava, cridá á sos cabridets que ja eran grossos, eixí ab ells y á cops de banyas y cotadas no pararen fins que’l deixaren sens vida estés á terra.