La noya dels cabells d’or.

Heuse aquí que una vegada era una dona que se’n aná al bosch á fer llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li va dir qu’era l’amo del bosch y que volia matarla per la llenya que li robava.

La dona’s posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l’infant que duya en sas entranyas, y’l gegant consentí en no matarla si li donava’l fill ó filla que li nasqués.

Hi va accedirhi la dona y tota trista se’n aná á casa seva, en la qual á son degut temps fou deslliurada d’una noya qu’era un tresor de gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu’era tota d’or.

La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que’l gegant cambiant de dita, ’l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s’ho pendria.

La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué: si torna á dirtho, digas que s’ho prengui.

Heuse aqui que un dia la noya s’estava jugant tota contenta prop de casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu’advertís á la seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s’ho pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:

–M’ ha dit la mare que ’us ho prenguessiu.

–Donchs be.– Y’l gegant qu’agafa la noya, la qual arrencá ab un gran desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero hermosíssim com cap altre.

Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná un gos, un gatet y un esquirol pera que s’entretingués y cada demati la pentinava, contantli un per un los cabells d’or que tenia.

Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse aqui que un dia’l fill del rey anant de cassa s’enfonsá per aquellas boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot estranyat va acostarshi.

Cabalment la noya s’estava en finestra y’l princep va agradarse tant d’ella que li cobrá gran d’amor y comensá á tirarli mes amoretas que no pas estrellas te’l cel ni la platja arenas.

De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui galantment las hi tornava, de modo qu’era alló un joyell de dictats com no n’hi hagués d’altres en tota la terra.

Tant y tant s’agradaren, que’l príncep li demaná si volia ferli mercé d’un d’aquells cabells d’or que tant guapa la feyan. Y la noya que li diu:

–Y si’l gegant ho sab? com que cada demati me’ls conta!

–Per un mes per un menos, digas que’l gos te l’ha arrencat.

La noya que’s desfá sas trenas, n’arrenca un cabell y’l doná al jove, lo qui’l besá ab mes de cent patons y’l posá al bell costat de son cor.

A l’endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y li preguntá ahont era. La noya li digué que’l gos li havia arrencat tot juganthi y ell que mata al gos.

Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y se’n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas; al cap d’un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre cabell d’or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:

–Y quan lo gegant me’ls conti?

–Li dius que’l esquirol te l’ha arrencat.

Ella que li dona un cabell que’l princep se posá al mitg del cor y á l’endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya li digué que tot jugant ab l’esquirol, aquest li havia arrencat; y’l gegant matá l’esquirol.

Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li demaná un altre cabell d’or.

–Y quan lo gegant me’ls conti?

–Li dius que tot jugant lo gatet te l’ha arrencat.

Ella que li dona, ’l príncep se’l posa al mitg del cor y al matí següent, quan lo gegant contá’ls cabells á la noya y n’hi trobá un de menos, tot cremat va preguntarli qu’es lo que n’havia fet.

–Me l’ha arrencat lo gatet tot juganthi.

Y’l gegant feu matar lo gatet.

Heuse aquí que’l jegant se’n anava cada demati á passeig ab la noya per aquells grandiosíssims jardins que’l palau voltavan y tot li ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d’unas rosas molt y molt encesas, y’l gegant que li diu:

–Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.

La noya que n’agafa unas quantas y se las fica á la butxaca.

Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li digué que tirant sas fullas á terra, n’eixia desseguida un riu molt gran.

La noya’n cullí també unas quantas fullas y se las ficá á la butxaca.

A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que’l gegant no la volia deixar, que fugissen tots dos.

La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa de son cavall fugiren á mes corre.

Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo gegant d’una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en cap manera pogué passar lo gegant.

Llavoras, una volta lliures los dos joves, se’n anaren al reyalme del noy, ahont son pare’ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per tots los anys de la sua vida.