En Pere revolt.

Era un jove viu y revolt que no donava repós á ningú y menos als seus pares á qui arribá á matar de tans disgustos. Un cop sol, se dongué encara mes á la vida revolta, perdé casa y tot quan li havia quedat de sos pares y se n’aná pel mon camina que caminarás á la bona de Deu, sens saber ahont darla.

Heuse aqui que un dia vejé venir per lo mateix cami qu’ell duya, á un cavaller, lo qual en ser que fou devant del noy lo aturá y li va preguntar ahont anava.

Lo jove li respongué que no tenia direcció fixa, donchs que no tenint casa ni medi de viure, anava alli ahont millor á la sort li plahia. Ohit lo qual per lo cavaller, li va dir que si era aixis, que’s quedés ab ell, que li donaria una feyna ben descansada y era la de guardarli solzament son castell.

Lo jove’n fou content, mes lo cavaller li doná, per proba, la brida del cavall perque’n fes unas sabatas, á fi de coneixe lo que’l noy faria y si era prou digne de que se’l quedés. Mentrestant lo cavaller se’n aná.

Heuse aqui que’l pobre jove quedá tot parat sense saber que ferse, tot mirantse las corretjas, passántselas de la una ma á la altre y no trobant medi pera comensar sa obra, quan tot plegat, sens poguersen donar compte, veu que s’escursan, s’aixamplan, s’uneixen unas ab altras y prenent forma, quedan á sas mans unas sabatas d’alló mes ben fetas: podeu contar quina fou la seva admiració, y es que’l cavaller aquell era un mágich.

Al cap de poca estona torná aquest, li demaná per las sabatas, lo jove las hi mostrá dihentli com li havian aparegut per art d’encantament, y’l cavaller li digué que ja podia anar ab ell, donchs que no s’espantava, las hi feu posar y’l feu seguir. Ho feu lo noy y sort tingué de las sabatas, pus per molts indrets no hi haguera pas pogut passar si no haguessen estat ellas, y seguint molt cami, espedat sempre y feréstech, arribaren á dalt d’una montanya ahont hi havia un castell grandissim ab unas torres tan altas que semblava que foradessin los nuvols. Lo cavaller feu baixar lo pont, se ficá ab lo jove á dins y li digué qu’aquell era’l castell del que li encomanava la guarda; que alli viuria tranquil y felis, pero que’s guardés be d’obrir tres portas que li ensenyá, pus de lo contrari’l mataria com havia fet ab los que havian ocupat lo seu puesto.

Lo noy li prometé que no ho faria, lo cavaller se despedi d’ell y muntant á cavall se n’aná, dihentli que tornaria al cap de pochs dias.

Quan lo jove’s trobá sol, se posá á seguir lo castell, encantat cada volta mes de veure tanta grandesa, empero al segon dia que ja no’l movia la novetat, comensá á entrarli’l desitj de veure lo que hi havia dins d’aquellas cambras tancadas, y per tres ó quatre voltas s’hi acostá pera obrirlas. Pogué resistir no obstant; mes al tercer dia que la set l’abrusava, pues que no havia trobat aygua en tot lo castell, se prevalgué d’eixa escusa, cregué haver trobat una mica de rahó pera faltar al mandato que li havia sigut imposat, y obrí la primera porta.

Desseguida aparegué á sos ulls una cambra bellament parada, plena de perfums y aromas, ab una suau claror que tot ho amplenava, y al mitg una pica gran de marbre com pera banyarshi, tota plena de llet hermosa y blanca. Lo jove que hi entra, ab la tentació de la set se’n va cap á la pica, y pera probar si verdaderament era llet, hi fica’l dit xich de la ma dreta y al moment li queda aquest tot de plata. Tot sorprés, apretá á fugir tancant la porta y s’embolicá’l dit perque no li trobés lo cavaller quan fos de tornada.

Al cap d’uns quans dias arribá aquest, feu baixar lo pont, cridá al jove, y quan lo vejé ab lo dit tapat li preguntá qué s’hi havia fet y maná que se’l destapés. Lo jove prou volia escusarsen y buscava allargos; aquell no volgué admetres de rahons y á la fi tingué de ferho. Quan lo cavaller li vejé’l dit de plata, se’n cremá tant que incontinent volia matarlo; sort que’l noy li digué que si havia obert una d’aquellas cambras era per la molta set que tenia, donchs que no li havia deixat gens d’aygua, que’l cavaller s’ho arribá á creure y li digué que per aquella vegada’l perdonava, pero que no ho tornés á fer mes, perque sino, ’l mataria.

Li deixá aigua, torná á anarsen y’l noy altre volta á quedar sol sense saber que fer ni en que ocuparse, aixi es que al cap d’uns quants dias torná á picarli la curiositat de veure lo que hi havia dintre d’aquellas cambras y encara que no volia, sempre’s trobava al devant d’ellas, que per fi no pogués mes y obrí una altre cambra.

Y aparegué á sos ulls una establa y en ella una burra, la qual aixis que’l vejé, ella que li diu: –Que has fet, desgraciat? ja estás perdut si no fujes desseguida, y encara, si’t vols salvar, pren aquest mirall, aquesta bola de savó y aquesta ampolleta d’aygua que hi ha al capdevall de la menjadora, desfermam, puja á cavall meu y fugirem tots dos.

Lo jove’s va espantar tant, que desseguida feu tot lo que li havia dit la burra, pren las tres cosas, puja á cavall d’ella, baixa’l pont y apreta á corre cap al defora.

Quan lo cavaller torná y vejé’l pont alsat y á dintre de la cambra no hi trobá la burra, s’encoratjá tant, que, fet un foll, muntá á cavall y apretá á corre á tot estrep pera veure si’ls atrapava. Efectivament, al cap de poca estona ja’ls assolia.

Ay pobres de nosaltres, cridá lo jove, que lo cavaller nos atrapa! Mes la burra li digué: –No t’espantis pas, tira la bola de savó á terra y endevant, fugim.

Aixis ho feu lo jove y vejé alsarse detrás d’ell una grossa montanya de savó que semblava impossible atravessarla.

Lo cavaller quan hi fou, s’hi llensá com si tal cosa, mes lo cavall per tot arreu relliscava y enfonsantse d’aqui, enfonsantse d’allá, tot ple d’espuma, ja no podia mes. Sort li valgué al cavaller d’esser magich qu’arribá á atravessarla.

Apreta á corre y prompte altre volta assolia al jove.

–Ay pobres de nosaltres que lo cavaller nos atrapa!

–No t’espantis, tira’l mirall á terra.

Lo jove ho feu y aparegué un pla tot sembrat de vidres per ahont lo cavall comensá á fershi malbé y á malmetres de camas, sanguinejantli totas que arribá quasi á no poguerse moure, mes com lo cavaller era magich arribá á guanyar la terra bona. Y galopant, galopant sempre, prompte fou en vistas del jove.

–Ay pobres de nosaltres que lo cavaller nos atrapa!

–No t’espantis, tira la ampolleta d’aygua á terra.

Y aparegué un riu caudalós y fondo que donava feresa y rodaments de cap solzament de mirarlo y al qual se tirá lo cavaller d’una bursada, cremat de tants obstacles com se li presentaren, y per mes que fos magich y bregués llarga estona pera atravessarlo, lo cas es que no pogué ferho y va ofegarse.

Quan la burra ho va veure, se cregué ja enterament salvada, y junt ab lo jove anaren seguint lo cami que duyan fins á esser á un bosch. Avans d’entrarhi, la burra advertí al jove qu’anavan á entrar á un bosch sorprendent y maravellós baix tots conceptes, pus que hi veuria unas fruytas com may n’hagués vist en lloch, pero que’s guardés be de tocarne cap, pus al moment serian perduts ells y burra sens poder arribar al terme de son viatge.

S’hi ficaren, y’l noy comensá á veure que de tots los arbres penjavan rubins y perlas, y totas las matas eran diamants y esmeraldas, y quedá tan encantat que no savia lo que li passava. La burra mentrestant poquet á poch anava fent sa via y seguint, seguint, arribaren á la part mes frondosa ahont hi havia unas pinyas d’or tan sorprendents, que’l noy no pogué mes y’n va cullir una.

Desseguida la burra quedá clavada en terra, com si hagués plantat arrels; fixa alli no pogué moures, y tota trista digué al jove que anés seguint lo cami aquell al capdevall del qual trobaria una ciutat, que s’hi fiqués á probar fortuna y que si may se veyés apurat per alguna cosa, anés desseguida á consultarli á n’ella.

Heuse aqui que’l jove tot sol y trist aná seguint lo cami y arribá á la ciutat precisament quan lo rey feya fer un pregó de que anomenaria majordom de totas sas quadras al qui curés als seus cavalls, malalts molt temps feya. Lo jove va sentirho y pensant fer la seva fortuna se dirigí al bosch y preguntá á la burra com tenia de ferho.

Y aquesta li diu: –Arrencam tans pels de ma cua com cavalls hi ha á la establa del rey, posan un á la pota de cada cavall y quedarán ben curats.

Lo jove li arrencá’ls pels y’s dirigí al palau del rey, lo qui no volia creure lo que li deya de que curaria á sos cavalls; mes lo jove tant y tant perfidiejá, que per fi li deixaren fer la proba, y ell que treu los pels de la burra, los posa á la pota de quiscun cavall y aquestos, com per miracle, comensaren á renillar y á fer brincos y salts, y’s posaren mes hermosos y bons de lo que avans eran.

Lo rey quedá tot admirat y, cumplint lo promés, feu al jove majordom de sas quadras, mes los altres criats li comensaren á tenir enveja y anaren á dir al rey que’l seu majordom se vanagloriava de poder fer tot lo que volia. Lo rey, que havia vist la cura maravellosa de sos cavalls, s’ho va creure y com estava molt enamorat d’una reyna vehina, que ho era de gegants, á qui no havia pogut obtenir may, cridá al jove y li digué que li dugués la reyna aquella, sino de lo contrari’l mataria.

Lo jove va quedar tot parat, mes coneixent que’l rey parlava de veras, se n’aná cap á la burra á contarli la seva desgracia. Y la burra que li diu:

–Agafa un barco, ahont hi ficarás á los millors músichs del regne, prens vela y fes per manera d’arribar á la ciutat de la reyna quan sigui fosch; llavoras fas tocar la música y á n’el seu só eixirá la reyna y te la emportas.

Aixis ho feu lo jove; aparellá lo barco, hi ficá una música ben bona y arribá á la ciutat quan ja era vespre, se dirigí cap al costat ahont la reyna tenia’l palau y feu tocar una tocata ben dolsa.

La reyna al só d’ella, eixi del palau, obrí las portas de la ciutat que torná á tancar desseguida y’s dirigi cap al barco pera escoltarla millor. Lo jove ho va veure y, quan ella mes descuidada estava, feu baixar uns quans mariners, la feu agafar y ficarla á dintre, y prengué vela mes que depressa.

Podeu contar quin fou lo desespero de la reyna quan vejé que se la enduyan; demaná, prometé y á la fi s’enujá de tal manera, que en un arrebato llensá las claus de la ciutat á dintre l’aygua. Lo jove no’n feu cas, pus que li anava la vida, aixis es que la deixa fer y quan foren á port, la maná dur á la presencia del rey y de tota la cort que lo esperavan.

Lo rey ne fou tot content y quan hagué eixit tothom, digué á la reyna que la havia manada á cercar perque estava enamorat d’ella y volia casarshi, mes la reyna estava tan enujada, que li digué qu’en cap manera hi consentiria. Cosa la qual posá tan furiós al rey que posá en temensa á aquella y tingué que dirli que si, mes ab una condició y era que li portessin lo mateix palau en qu’ella vivia, pus cap dels que hi havia alli valia tant com aquell. Cosa qu’ella tenia per imposible.

No aixi lo rey, que incontinent maná cridar al jove y li digué que li portés lo palau de la reyna ó que sino, ’l mataria.

Heuse aqui altre volta en apuros al noy. Acudí á son remey y tot capficat se n’aná dret á la burra.

–Ara si que m’han manat una cosa qu’es impossible ferla.

–¿Y qué es?

–Lo portar lo mateix palau en que vivia la reyna.

–¿Y per aixó t’espantas? Donchs mira; lo primer que tens de procurar es ferte ab las claus de la ciutat, pera lo qual, t’endurás en lo barco forsa carn salada; aixis qu’anirás caminant, la anirás tirant al mar fins que’t surti un peix que’t durá las claus al cap, las hi prens y allavors ab ellas te’n vas á la ciutat, cridas als gegants y’ls hi dius que’ls hi obrirás las portas si’t duhen tot lo palau de la reyna dintre del teu barco, pera lo qual farás que aqueix sigui ben gros, y com ells están tant desitjosos de sortir, t’ho farán de bon grat y haurás lo que desitjas.

Lo jove ab aquest consell, se n’aná, aparellá un barco ben gros, ab forsa carn, la comensá á tirar á la mar y una munió de peixos eixiren á menjarsela. Y ell tira que tira, ’l viatje se li anava allargant, pus may eixia’l peix que li portés lo que desitjava: ja’s comensava á desesperar, tant mes quant acabava sa provisió, quan tot plegat veu moures ab forsa las ayguas, eixirne d’ellas una lluentor estranya y apareixer un peix gros y de tots colors que damunt lo seu cap hi duya las claus de la ciutat que eran totas d’or. Aixis que las vejé lo jove,’s tirá damunt del peix, s’abrahoná ab ell, lluytaren una estona y per fi hagué lo que desitjava. Torná á pujar dalt de la nau, se n’aná en vers la ciutat de la reyna, feu prometre als gegants que li durian lo palau d’eixa si’ls obria las portas, aquells li cumpliren, y entraren á la nau lo palau, ell los hi entregá las claus y feu vela cap á dur aquest á la reyna, qui, quan lo va veure, quedá freda y muda sens saber lo que li passava.

Lo rey, tot content, digué á la reyna com no tenia altre recurs que casarse ab ell, y aquella, encara que veyentse perduda, volgué intentar un derrer esfors y li digué que per casarshi volia qu’avans fes la proba del foch y n’eixis en be, la qual consistia en ficarse dintre un forn encés y sortirne viu.

Lo rey com tenia lo jove á qui tot rehixia, li contestá que no posava reparo en ferho, y á aquest efecte, cridá al noy y li digué que fes per manera de que pogués sortir be de aquella proba, mes com era tan séria y no hi volia fiarse del tot posá per condició que primer s’hi fiqués ell y una volta eixit ab vida allavoras s’hi ficaria.

Lo jove quedá tot espahordit y corregué á dirho á la burra, la que li digué:

–Arrencam tres pels de la pota, deixa qu’encenguin lo forn, feste ficar dintre d’un sach portant sempre los tres pels meus á la ma y no tingas por que per mes foch que hi hagi dintre del forn, n’eixirás tan viu com ara.

Ab eix consell se n’aná’l jove y arribá quan ja encenian lo forn, ab tant de foch que tot era una ruentor; demaná un sach, s’hi feu ficar, se posá’ls tres pels de la burra á la má y quan lo tiraren al foch, restá tan incombustible que ab admiració de tothom ixqué alegre y sencer com cap altre.

Lo rey ne tingué una gran alegria y no duptá gens de ferse tirar á dintre del foch, ficat també en un sach; mes com no duya’ls tres pels de la pota de la burra, tant fou lo entrar al forn, com quedarse instantaneament abrusat y fet sendra.

Lo poble ne quedá content pus qu’era aquell rey molt tirá, lo noy corregué cap al bosch á contarho á la burra, mes quan hi fou, en lloch d’ella hi trobá á una dama jove y hermosa la que li digué qu’era la esposa del rey qu’acabava de morir, que la havia feta encantar, y que, convertida en burra per lo magich que s’havia ofegat, la tenia tancada en aquell castell ahont ell havia anat á parar, sens que’n pogués sortir may mes sino hagués estat per la seva ajuda.

Tots dos se’n anaren cap á la ciutat, ahont tot lo poble conegué al moment á la reyna á qui tant estimava, y li doná lo ceptre, qu’ella comparti ab lo jove, casantshi; l’altra reyna se’n torná á la seva terra ab los gegants y ells dos foren felissos per tots los anys de la seva vida.