La serpeta.

Eran uns carboners que, després de feta sa pila en lo bosch, se n’anaren á vendre l’carbó per las vilas. Un de ells duya per companyia á una seva filla, la qual, tot caminant, se trobá que una serpeta, sens dupte en lo bosch, se li havia ficat á la butxaca. Podeu contar com va esgarrifarse, mes entrantli la compassió, la amagá de son pare, comprá una olla nova y ab llet la mantingué alli dintre, fins que la serpeta’s feu tan gran que no va cabrehi, que allavoras, lo seu pare va adonarsen y volia matarla. Y ho hauria fet si la noya no li hagués pregat que no, y que en tot cas li deixés fer á n’ella.

Lo pare convingué en que la matés la noya, y aquesta enduguéntsela, se n’aná cap á la platja y vessant moltas llágrimas, la amagá dintre la sorra. Avans, empero, la serp se girá á la noya y li digué que estava tan agrahida d’ella, que li volia fer mercé de que’s convertís en or tot lo que las sevas mans toquessin y que á mes, si may li succehia una desgracia, no tenia mes que anar á ella y demanarli ajuda.

La noya se n’aná tota consolada, y al esser á casa seva, com sa mare li manés que rentés los plats, ella que se n’hi va, agafa’l fregall y’l fregall se li torna d’or, cull los plats y’ls plats també d’or se li tornan. La noya no cabia en si de admiració, pero qui hi cabia encara menos eran sos pares que no sabian com esplicarsho. Lo cas es que la fortuna havia entrat á casa seva y comensaren á ferse richs y mes richs, en tanta manera, que fins al mateix rey guanyaren.

Aqueix va saberho y volguent coneixe qui era mes rich que ell, se n’aná á casa la noya y demaná que li ensenyessin totas las riquesas.

–No es aquí que son mes richs que’l rey?

Lo carboner que veya á sa filla hermosa y galana y al rey tan jove, temé per aquella y la tancá en una cambra. Y com no podia privar la entrada á tan gran hoste, li digué:

–Placia entrar á Vostra Altesa, que l’amo y senyor es de ma casa.

Y ab tot respecte li mostrá tresors y riquesas que fins quasi lo mateix rey se n’admirava. D’ una pessa á la altra, si la una era rica y l’altra ho era mes encara: lo acompanyá per tot, menos á una cambra qu’era la en que hi tenia á sa filla tancada.

Aixó va fer parar esment á un dels cavallers que al rey acompanyavan, lo qui, curiós com era, va guaytar pe’l pany de la clau y vejé á la noya, y aixi que lo rey ho hagué vist tot y eixi de la casa, dit cavaller, ab lo degut acatament, se l’hi acosta y aixi va dirli:

–Vostra Magestat ha vist totas las joyas, mes no pas la millor de la casa.

–¿Quina?

–Una noya hermosa y bella, jovencela gentilíssima, qu’estava dins d’una cambra.

Lo rey que se’n torna á casa’l carboner y li preguntá per aquella noya.

–Senyor, es ma filla.

–¿La podria veure?

–Lo senyor es de ma casa.

Y’l carboner obrí la porta y, bella y engalanada, aparegué la noya.

Lo rey se’n prendá y la va demanar per esposa; diu que ella’s posá tota vergonyosa, mes es lo cert que lo pare va otorgarli y, celebradas bodas que no foren poch ricas, lo espós y rey s’endugué á la noya.

Anavan fent jornadas curtas pera no cansarla y en una d’ellas, posaren en un hostal ahont hi havia una noya, guapa, qui tingué enveja de la reyna, y, la dolenta, va esperar que’l rey sortis una mica de la cambra y aixi que’l vejé fora, se n’hi entrá, va agafar á la reyna, se la enmená al defora, li tragué’ls ulls qu’eran sa hermosura y despullantla de las sevas robas, la lligá á un arbre.

Després se’n torná al hostal, se posá los vestits de la reyna, y quan arribá’l rey, res va coneixe, sino era’l semblarli que sa esposa ja no era tan guapa. Mes emprengué camí ab la fingida esposa y no va parar fins á son palau.

Ara deixém al rey y tornem á la reyna, la qual, lligada al arbre, poden contar la pobre com plorava, fins que sentí remor de passos y, coneguent que eran de dona, li diu:

–Voleume fe’l favor de deslligarme.

–Oh! jo no sé qui ’us ha lligada.

–No hi só per cap mala lley; feuho que no tindreu de que penedirvos.

La dona n’hagué compassió, va deslligarla, li dongué de sa roba y la noya que li diu:

–Pentineume una mica.

Heuse aquí que ho va fer la dona y comensaren á caure diners y mes diners dels cabells de la noya.

–Vostres son.

Per manera que la dona se n’aná tota contenta y ben pagada.

Una volta sola la noya, ’s posá á escoltar pera veure si sentiria ’l soroll de la mar brunzenta y allá al lluny, molt lluny, sentí com bramava. S’hi aná acostant y quan fou á la platja, ella que crida á la serp y aqueixa, eixint d’entre mitg las onas, li diu:

–¿Qué vols?

La noya li contá sa desgracia.

Y la serp que li diu: –No t’espantis.

Y d’una bursada ficantse á dins de la mar, tragué una poma hermosíssima que doná á la noya y li digué:

–Ves á la ciutat del rey y pósat vora son palau á vendre aqueixa poma; no la venguis pas á ningú per mes que te’n donguin, sino es á la mateixa reyna á qui dirás que’n vols uns ulls de cristiana.

La noya se’n va anar ab la poma, camina que caminarás ab tot cuidado per tal qu’era cegueta, fins que fou á la ciutat del rey; allí va demanar per son palau y’s posá á vendre la poma al peu mateix d’una finestra.

–¿Qui vol comprar eixa poma?

Un aplech de compradors se posaren á son vol, donchs que la poma era com cap ningú may n’hagués vista. La noya coneixent que no era encara la reyna qui l’hi concertava, preu no volia posarhi. Per manera que ja quasi comensavan de cremarse, quan la reyna, sentint desde dalt que’s venia una poma tan bona, va baixarhi.

Los mercadejants, quan la vejeren, respetuosament s’apartaren y ella que dirigintse á la noya li diu:

–¿Quant ne vols d’eixa poma?

Y la noya que respon: –No pas or ni plata.

–¿Y donchs?

–Los ulls d’una cristiana.

Tothom va quedar admirat y mes la reyna, al oure tan estranya demanda, pero com la noya insistí en lo preu y la reyna estava tan prendada de la poma, ella que maná treure’ls ulls de un gat y’ls doná á la noya.

Aqueixa, tota contenta, va fer entrega de la poma y tot poquet á poch, ab los ulls á la ma, se’n va tornar cap á la platja. Quan hi fou, cridá á la serp y li entregá’ls ulls, mes aquesta li digué:

–Ay com t’han enganyada! Te, aquí tens una pera com no n’hi ha cap altre; ves, tornaten á la ciutat del rey y no la donguis sino per los ulls d’una cristiana.

La noya va empendre altra volta’l cami de la ciutat del rey y quan hi fou, se n’aná al bell peu del palau, sota la finestra de la reyna, á vendre la pera.

Aixi que la posá venal, altre volta hi aná un aplech de compradors á mercadejarla, mes la noya no hi volia donar preu, fins que, sentintho la reyna, hi baixá y aná á preguntarli lo que’n volia.

Los mercadejants quan la vejeren, gorra en ma se retiraren y ella, dirigintse á la noya, li diu:

–¿Quan ne vols d’eixa pera?

Y la noya que respon: –No pas or ni plata.

–Y donchs?

–Los ulls d’una cristiana.

La reyna quedá tota admirada; mes s’havia enamorat de la pera y de totas maneras volia tenirla, empero no savia com ferho. Llavoras una camarista s’hi acostá, y li digué:

–Perqué la Magestat Vostra no dona aquells ulls que tan recatats guarda?

Los dos ulls aquells eran los de la noya.

A la reyna li recava’l donarlos y duptá molt, mes lo desitg era irresistible y, girantse á la camarista, li digué:

–Ves, tréulos de la caixa y pórtals.

La camarista ho feu, baixá’ls ulls que doná á la reyna, aqueixa los baratá ab la pera y la noya se’n va anar tota contenta.

Camina que caminarás, arribá á la platja, cridá á la serp y, donantli’ls ulls, aqueixa ficá’l cap de la noya á sa boca, l’engullí tot y quan al cap d’una estona’l tragué, va apareixe la noya hermosa y guapa, com avans gentilíssima donzella, que dava goig de veure, ab dos ulls que ni pas del cel las estrellas.

¡Podeu contar quina alegría fou la de la noya! No savia lo que li passava, va abrassar á la serp, y emprenguent camí, se n’aná cap á la ciutat del rey demanant que li deixessin veure á Sa Magestat. Los criats y patjes primer duptavan, mes per fi li concediren y ella, ficantse endins, endins, se presentá devant del rey, qui, al véurela, sentí renaixe tot l’amor de sa jovenesa, y coneixentla, se girá á la altra y li preguntá qui era. La noya li esplicá tot y ’l rey, foragitant á la malvada, la condemná á mort per sa felonía, y á la noya la feu reyna, essentne felissos per tots los anys de la sua vida.