En Pere sense pór.

Hi havia un home y una dona que tenian un fill tot aixerit y entremaliat y’l que may tenia pór, tirant sempre bravatas de que res l’espantava.

Heuse aquí que sos pares lo posaren per escolá, y’l rector, cansat al cap d’algun temps de tanta fanfarronería, un dia digué: donchs jo’t faré coneixer lo qu’es pór, y agafant una olla de terrissa, li feu dos forats com ulls, després un altre forat pe’l nas, una boca ampla y grossa, ab alls ben blanchs per dents, la posá sobre un sach plé que feu tenir dret, encengué dintre de la olla un llum, ab caps de mistos feu ratllas en lo sach y ho posá tot á dalt del campanar, un xich avans de pujar lo noy á fer lo toch d’ánimas.

Aquest no sabia res y quan fou l’hora, se n’entrá per dintre la iglesia, fosca y sola, ahont tant sols cremava una llántia mitg apagada devant del Santissim, qu’anava fent sombras estranyas y bellugadoras per las parets y alt sostre; se dirigí cap á la escala del campanar, estreta y tortuosa, la pujá y, aixis que fou á dalt, aparegué á sos ulls, posada en lo últim replá, la fantasma aquella, fosca ab son cap horrible de calavera y l’ossamenta que li lluhia y s’apagava moventse sempre.

Lo noy se la mirá una estona, esclafí una mitja rialla y tot d’un plegat li digué:

–Oh, qualsevulla que sigas, ánima ó persona, ja pots eixir d’aquí al moment si no vols que jo te’n tregui.

Mes la fantasma, fosca y estranya, anava brillant de tot arreu y sobre tot de sos ulls y boca, donchs que’l vent feya moure la flama, que donava verdadera basarda. Tant es que li diguessin com que no li diguessin. Lo noy li torná á cridar:

–Sigas qui vullas, te dich que te’n vajis.

Y vejent que la fantasma no’s movia, ell que se n’hi va, la agafa, la rebot escalas avall y’s posa á tocar pausadament lo toch d’ánimas, mentres que la olla, trencantse per los esglahons y cayent lo que dins del sach hi havia, mogué tal estrépit, que no semblava sino que la escala é iglesia tot s’enrunava.

Lo noy, ab tota calma, quan hagué fet los tochs, baixá del campanar, atravessá per la iglesia sola y fosca sino es la llántia qu’ab sas llargas sombras encara feya mes basarda, y se n’aná cap á la rectoría, ahont lo senyor rector, tot admirat, li preguntá si li havia succehit alguna cosa.

–No pas res.

–¿Y donchs aquest soroll qu’hem sentit?

–Ah! era una fantasma que hi havia dalt de la escala y á qui, no volentme fer puesto, he tirat escalas avall; si la vol veure, potser encara la trobará per allí terra.– Y tot tranquil se n’aná á dormír.

Lo Senyor Rector quedá mes qu’admirat y, al matí següent, tot lo poble n’anava. Per aixó comensá á estendres la veu y tothom anava á preguntar al noy sino s’havia assustat gens, donchs no ho podian creure, pero’l noy sempre’ls hi responia que no sabia perque havia d’assustarse, y qu’encara no havia conegut la pór ni era ningú capás d’ensenyarli.

Heuse aquí qu’en lo poble hi havia una casa molt gran y deshabitada, que feya temps que ningú gosava acostarshi, pus deyan que hi havia ánimas en pena y s’hi sentia soroll de cadenas, morinthi tots quans s’hi ficavan.

Tothom comensá á dirli que si anés allí sabria lo qu’era pór y, si ho fes una vegada, no hi tornaria duas, y tant van picarlo, que digué que hi volia anar, mes que avans li donessin una paella, llenya y vianda pera sopar.

La gent, llavoras, va esferehirse, li pregaren que no hi anés pas, que sino moriria y era llástima essent tant jove. Lo noy ni sisquera volgué escoltarsels, agafá las tres cosas y se n’aná cap á la casa.

Hi va entrar, tancá be la porta, ’s dirigí cap á la cuyna, encengué un foch y aixi qu’anava pera coure la vianda, sent una veu desde la xemeneya, que, tota fosca, deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs déixala caure.– respongué’l noy.

Y caygué llarga y estesa una cama d’home: lo noy se la mirá y sense ferne gens de cas, se’n torná á coure la vianda. Mes encara no s’hi havia posat, quan torná á sentir la mateixa veu que deya: –Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs que caygui.

Y cau una altra cama. Lo noy torná á sos quefers y la veu á dir que li queya un bras y d’aquest l’altre y després lo cos y per últim lo cap, y quan tot fou á baix, aixi que’l noy vejé’l cap á terra, l’agafa, posa dret lo tronch, hi junta las camas y brassos y posa al capdemunt lo cap pera veure quina figura faria, quan de sopte, los trossos forman un home y un mort se li apareix devant.

–Hola, ja tinch companyía.

Y ab tota flema, ’s posá á coure’l sopar y’l mort á mirarsel. Una volta hagué cuita la vianda, ’s posá á taula, convidá al mort y veyent qu’aquest no mes se’l mirava sempre fixo, li digué: –Tu mateix, fes lo que vulguis. Y’s posá á sopar; després s’apariá un jas y’s posá á jeure al bell costat del mort, donchs no hi havia mes puesto, dormint tranquilament fins á l’endemá al matí que ja era clar, que despertantse y no veyent á ningú, obrí la porta y se n’aná cap al poble.

Quan en aquest lo vejeren, tots foren admirats, no savian avenirsen, pero li digueren que lo que no li havia succehit á la primera nit, potser li succehiria á la segona, y ell, prenent peu d’aixó y desitjant saber lo qu’era pór, digué que també hi aniria aquella altra nit. Com de fet, quan aqueixa fou vinguda, se n’aná cap á la casa, se ficá á dins, fermá be la porta y tot de dret á dret, se’n va anar cap á la cuyna. Allí apariá lo foch y quan ja ho tenia tot arreglat á punt de coures lo sopar, sent una veu que ab grans crits deya:

–Ay, que’m cau una cama; ay, que’m cau una cama.

–Donchs déixala caure.

Y plam, freda y erta, caygué ab estrépit una cama d’home.

Mes lo noy no’n feu gens de cas, quan al cap d’una estona, torna á sentir la mateixa veu que diu:

–Ay, que’m cau una cama.

–Aixi serán duas.

Y cau una altra cama.

–Bon servey poden ferme si se’m fan malbé las mevas, mes veig qu’están fredas.

Y las posá dretas á la bora del foch pera que s’escalfessin. Al poch rato caygué un bras y després un altre y després lo cos, y’l noy tot ho va posar á la vora de las flamas.

–Semblas un home decapitat.– Y encara no acabava de dir aixó, rebotí per terra un cap d’home.

–Vaja, ara si qu’ets complert y tindré companyía pera sopar.– Y acostant tots los membres, aquests se juntaren y formaren un home que’s posá al seu costat y li demaná de lo que menjava.

Ell li acostá una mica de vianda y’l mort, agafantli en compte d’eixa ma, li va estrenye ab la sua freda y esgarrifosa, que ja no li va deixar anar mes, y ajeguent lo cap damunt d’ell, li va quedar com adormit. Lo noy, al veureho, s’incliná també una mica damunt lo mort y’s posá á dormir ab tanta tranquilitat, que ja era ben clar quan va despertarse y’s trobá enterament sol.

Va alsarse y se’n va anar cap al poble, ahont ningú creya qu’hagués pogut eixirne. Si s’ha salvat duas nits, no ho fará la tercera; ningú n’ha tornat, digueren. Y’l noy, que no desitjava altre cosa qu’arribar á coneixer la pór, arribant la tercera, tot poch á poch se n’hi aná, ’s posá á coure la vianda y desseguida sentí la mateixa veu que cridava:

–Ay, que’m cau una cama.

–Donchs, déixala caure.

Y després una altra y un bras, y’l cos y per fí’l cap. Llavoras li aparegué un home horrible, groch, que’ls ulls li sortian, los cabells erissats, las mans crispadas y ab veu regullosa com si hagués eixit d’una caverna, se posá á cridar com un boig.

–Per tú fa tres nits que vaig errant per eixa casa, per tú so obligat á eixir del lloch ahont so pera veure si’t puch fer seguir, per tú no tinch repós ni sossego.

Y abrahonántseli, ’l estrenyé ab tanta forsa, que lo hauria mort si’l noy, previngut, no lo hagués esperat y desnuat los brassos que fortament l’estrenyian, dihentli:

–Tú pensas guanyarme, donchs té.– Y li doná tal revés que’l feu caure á terra.

Llavoras s’assegué ab tota calma á taula y’s posá á sopar, quan alsantse’l mort li digué:

–Tú has guanyat y has sapigut vence la pór: aixó t’ha salvat, vinaten ab mí.

Lo noy se posá á seguirlo y camina que caminarás per corredors estrets y foscos, varen arrivar á un pati de la mateixa casa ahont hi creixia la herba y en lo qual lo mort feu agafar una aixada al noy y li digué que’s posés á cavar.

Aixis ho feu aquest, y cava que mes cava, quan lo clot era ja un xich fondo, trobá una caixa.

–Tréula, li digué’l mort.

Y’l noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la herba.

–Cava mes fondo, digué’l mort.

Y altre vegada’l noy’s posá á cavar y mes al fons aparegué una altra caixa.

–Tréula.

Lo noy se la carregá al coll, la pujá á dalt y la deixá damunt de la herba.

–Cava mes fondo, torná á anyadir lo mort.

Lo noy ho feu, trobá una altre caixa y també la pujá á dalt. Quan totas tres hi foren, lo mort li digué:

–Obralas.

Lo noy obehí; va obrir las caixas y la primera la trobá tota plena de quartos, la segona de plata y la tercera d’or, que tota relluhia.

Llavoras lo mort se dirigí al noy, y li digué:

–Tú has sapigut vence la pór y aguantar la prova fins á la tercera nit: teu es lo premi; dels quartos, fesne caritat als pobres, de la plata, fesmen dir be per la mia ánima y l’or, quédatel que be l’has guanyat ab la teva valentía.– Y va desapareixe.

Lo noy quan se vejé ab alló, podeu contar quina alegría va tenir; cumplí los manaments del mort y ab l’or que li tocá fou rich per tota la sua vida.