La cirereta.
Reading edition
Hi havia una mare que tenia una filla á qui va manar que se n’anés á costura. Mes la noya va passar per prop d’un cirerer, las cireretas, encesas y grossas, li feren denteta y en compte d’anar á costura, s’enfilá á dalt del arbre á menjar cireretas.
Mentres ho estava fent, va passar un home y li va demanar que li dongués una cirera, pero com la noya era un xich golosa, no n’hi volgué donar cap, de lo que cremantsen l’home, ’s va enfilar á dalt del arbre, agafá la noya, la va ficar dintre d’un sach que duya y carregantsel al coll, se’n va anar al poble mes vehí á guanyarse la vida.
Y aixis que hi es, se despenja’l sach y diu:
–Canta sarró ó’t dono cop de bastó.
Canta sarró
ó’t dono cop de bastó.
La noyeta per pór se posá á cantar:
–Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre’l sarró.
Heuse aquí que la gent donavan una pila de cuartos al home, y éll:
–Canta sarró ó’t dono cop de bastó.
Canta sarró
ó’t dono cop de bastó.
La noya anava cantant:
–Mal haja la cirereta, mal haja la cireró, si hagués cregut á la mare no fora dintre’l sarró.
Mentres tant en lo poble anavan assenyalant á missa y, com l’home no hi havia anat y n’era dia, se n’entrá á dintre d’una casa y demaná si li guardarian aquell sach.
La mestressa que li diu: –Poseulo detrás de la porta.– Y l’home, fentho, se’n aná á cumplir lo sant precepte, mentres aquella seguí sa feyna de passar farina.
Heuse aquí que la noya per la veu de la dona conegué qu’era aqueixa una seva tia, y aixi que’l home fou fora, ella que’s posa á cantar:
–Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.
La dona, al sentir alló, va aturarse tota estranyada y la noya torna á dir:
–Tia Maria, passeu farina, katrik, katrak, treyeume del sach.
Llavoras la dona ja no tingué cap dubte y, coneixent que la veu eixia de dins del sach, corregué á deslligarlo, y quina no fou sa sorpresa al veure alli dins á la seva neboda! Aqueixa li esplicá com hi era, y perque quan l’home tornés no conegués lo cambi, tiraren dintre del sach uns quans gats y gossos.
L’home, tot confiat, al eixir de missa se n’aná á cercar lo sach, se’l carregá al coll y sens coneixe res, va anarsen.
Quan va esser á la primera casa que’s trobava, ell que’s despenja’l sach y diu:
–Canta sarró ó’t dono cop de bastó.
Canta sarró
ó’t dono cop de bastó.
Mes lo sach no deya res. Ell que tot cremat li dona un cop y se sentiren desseguida uns crits tals d’udols y marramaus á dintre, que l’home tot estranyat va obrir lo sach y tots los gats y gossos y altres bestias que hi havia se li tiraren á sobre mossegantlo, que no tingué altre remey que fugirne mes que depressa.