La princesa encantada.

Hi havia un rey que tenia tres fills, lo mes gran qu’era molt dolent, lo mitjá que no ho era tant y’l mes xich qu’era una malva. Lo pobre home s’aná fent vell y pensá elegir succesor de la corona. Á n’aquest fi, convocá als procers del regne y’ls proposá de fer hereu al seu fill gran, mes aquells juntament ab lo poble, quan ho sentiren, s’hi oposaren de tal manera per poch que’l volian, demanant que anomenés al mes petit, que’l rey deslliberá lo confiar la succesió á la habilitat y destresa de llurs fills, y al efecte’ls cridá y’ls hi digué que donaria’l ceptre á n’aquell que dintre d’un any li dugués lo caball mes bonich y lleuger que hi hagués en la terra. Y doná á cadescu d’ells una bossa ben plena de diners.

Los noys eixiren de casa seva, emprengueren camí, y camina que caminarás, trobaren tres diferentas vias, en las quals se departiren y cada hu n’agafá una de distinta. Lo mes petit, al cap d’una estona qu’anava sol, trobá un vellet qui li preguntá qui era y ahont anava, y’l noy li contá com era’l fill mes petit del rey qu’anava á cercar lo mes bonich caball que hi hagués, pus qu’alló era’l preu que’l seu pare’ls havia posat pera obtenir la corona y ceptre.

Lo vellet li digué: –Donchs segueix aquest cami al capdevall del que trobarás una vall gemada y fresca, plena d’arbres y pasturas, y en ell una eugassada hermosíssima de la qual podrás triar lo caball que mes t’agradi.

Lo noy tot content se n’hi aná, vejé al fondo d’un prat la eugassada que hi pasturava, s’hi acostá poch á poch, escullí be, y quan tingué la presa ben segura, eixi del amagatall, se tirá sobre un cavall y encara que li va costar prou de domarlo, per fí va conseguirho y tot content se’n va anar cap al palau del seu pare ahont arribá precisament pochs moments avans de fer l’any convingut.

Cumplert aquest, se presentá’l noy ufanós davant de la cort ab son caball, vingueren també’ls altres dos germans, cadescú ab lo seu, y, examinats, després de una llarga discussió fou declarat millor lo caball del germá gran.

Lo rey ab complascencia digué: –Ja ho veyeu, tinch de anomenar hereu de la corona al meu fill gran.– Mes lo poble que no’l volia gens, per lo dolent qu’era, comensá á dir que no y que s’estimavan mes al fill xich. Y tant y tant se queixaren que’l rey per fí digué:

–Donchs farem una altre proba. Será mon succesor qui dintre d’un any me porti lo gos mes bonich y bo pera cassar. Y’ls torná á dar una altre bossa de diners á cada hu.

Los tres noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto en que aquell se dividia en tres, que cadescú agafá’l que millor li va apareixe.

Heuse aquí que’l mes petit anant tot sol, trobá lo mateix vellet de la altre vegada, qui li preguntá ahont anava.

Lo noy li respongué: –Que anava á cercar lo millor gos de la terra, donchs que son pare’ls hi havia posat per condició á n’ell y als seus germans que aquell que li portés lo gos mes bonich y bo pera la cassa fora lo qui hauria la corona.

–Aixó ray, digué’l vellet, ves cap avall y trobarás un gos que’t donará la victoria. Mes com lo noy havia quedat enganyat l’altre vegada li respongué:

–No vuy pas creureus; la altre vegada per ferho, per poch me quedo sense regne y per lo tant no vuy que’m torneu á enganyar.

Y’l vell que li diu: –No t’enganyo; la altre vegada va esser perque no’m vas donar res; donam un xich de diners dels que portas y eixirás ab la teva.

Lo noy confiat li entregá la meytat de lo que duya, y content se’n aná caminant, caminant, fins que en una cleda trobá un pastor que tenia un gos hermosíssim y tan cassador que pessa qu’ell veya ja no s’escapava. Lo noy li va preguntar quan ne volia, y’l pastor li demaná un preu que’l pobre noy no duya, per los diners que havia donat al vell. Com podeu suposar, tingué un desespero d’alló mes gros, mes no hi hagué remey, tingué d’anarsen sense’l gos y comprarne un altre.

Al cap de l’any se’n aná al palau del seu pare, hi portá lo gos, lo mateix que’ls seus germans, y reunida la cort lo del mitjá fou lo millor. Lo rey tingué de cumplir la paraula, mes lo poble cridá tant, que’l rey per fí digué:

–Donchs va la última prova:’l: que’l cap de l’any porti la dona mes hermosa y guapa aquell será definitivament qui haurá la corona.– Y’ls doná á cada hu una altre bossa de diners.

Los noys emprengueren camí, y camina que caminarás, fins que foren á un puesto que’l camí’s dividia en tres, que cadescu agafá’l que millor va semblarli.

Lo mes petit tot sol se’n aná pel seu cantó, quan al cap d’una estona trobá lo mateix vellet de las altres vegadas, qui va preguntarli ahont anava. Lo noy tot cremat li va respondre que no li volia dir pues que l’havia enganyat las altres vegadas, y que per culpa seva no tindria’l trono. Mes lo vellet li respongué que no ho havia fet espresament, que li digués ahont anava, qu’ell podria ajudarlo, y’l noy qu’era tot bó li contá com anava en busca d’una dona tant hermosa com no n’hi hagués d’altre, donchs aquest era el preu pera haver lo regne.

Y’l vell que li diu:

–Donchs ves seguint, seguint y al capdevall la trobarás.

Lo noy se’n va anar y al cap de molta estona arribá á un bosch espés y frondosíssim que quasi no hi entrava la claror del dia y ahont se li feu fosch, que tenia pór de pasarhi la nit. Mes no tenint altre recurs, s’enfilá á dalt d’un arbre y s’adormí.

Al endemá quan va despertarse, heuse aquí que aparegueren á sos ulls tal y tal munió de monas enfiladas per tot arreu, arbres, matas y rocas que de veras va agafar pór y mes quan aparesqué una mona mes grossa y lletja que maná á totas las altres que lo agafessin y lo duguessen ahont ella aniria. Mes mort que viu van endursel, y al cap d’una estona arribaren á un palau, ple de preciosas catifas y richs mobles, tot de crestall y or, ahont vingué al noy una grossa malaltia produhida per la pór.

Las monas l’agafaren, lo ficaren en un llit tot ple de bons cuixins y domassos, li digueren que no tingués cap pór qu’ellas no li volian mal y se’l posaren á cuidar tan bé que’l noy ne fou maravellat. Sobre tot aquella mona grossa, á qui totas obehian, s’esmerá tant en cuidarlo que no’s movia may del seu costat y sempre era apunt pera cumplir la seva indicació mes petita. Lo noy ab tants de cuidados s’aná posant bo y quan ja quasi era del tot restablert digué á la mona que se’n tenia d’anar, pus s’acostava l’any que tenia de temps pera cercar una dona que fos molt hermosa, y encara no la havia trobada.

La mona se posá á plorar y li digué que seria la seva mort si se n’anava, que no ho fes pas y no fos desagrahit sobre tot quan feya sa desgracia, que’s deixes del regne y’s cases ab ella.

Lo noy quedá esgarrifat al veurela tan lletja y horrorosa, mes li devia tant, s’havia portat tan bé la mona ab ell, que’l seu agrahiment y reconeixensa lo dugué á renunciar al regne y á contraure matrimoni ab la mona. Empero, á tot aixó, l’any s’acostava que no mes hi faltavan pochs dias y’l noy tenia qu’anar á presentarse al seu pare y á tot lo regne. No podia faltarhi. Aixó’l posá altre volta en mal de cor, tingué una recaiguda y demaná á la mona qu’escribís á n’el seu pare, qu’ell no podia pas acudir á la cita, y que encara qu’ho fes era inútil, pus s’havia casat ab una mona.

Aqueixa ho feu; empero quan no mes faltavan dos dias pera cumplir l’any, comensá á pregar al noy que n’obstant la carta anés á la cita, qu’ella ja’l cuidaria be y que durian totas las altres monas pera ajudarlo. Y fentlo pujar á un cotxe emprengueren camí cap al regne del seu pare.

Podeu contar com ell hi anava, ab quina vergonya, pensant com se presentaria davant de tothom ab una mona per esposa y ab l’acompanyament aquell tan lleig y ridicol. Pobre noy, no sabia lo que li passava, quan heuse aqui que al esser al peu d’un arbre de grossa capsalada vejé que la mona feya aturar lo cotxe, que baixava, ’s posava dreta al peu de la soca, que las altres monas lo baixavan á n’ell, s’agafavan de mans y posantlo també al mitg, al costat de la mona, comensaren á fer la sardana al voltant de l’arbre, ab tanta furia que semblava alló un torbellí de tan depressa qu’anava. Y volta que voltarás, com ell estava tan débil no pogué aguantar mes, sino que va caure desmayat á terra, mentres las altres anavan rodant, y quan torná en sí, ’s trobá ab una noya hermosíssima y guapa al peu de l’arbre y al voltant una munió de noyas totas agraciadas, ab una pell cada una de mona á la má, las que li digueren qu’aquella era una princesa que havian encantat juntament ab ellas qu’eran las sevas camaristas y que totas li regraciavan tant lo haverlas desencantadas.

Lo noy quedá tot parat, se dirigí ab tota cortesia, com á cavallers pertoca, á la noya, posá son genoll en terra y li besá la ma ab tan d’amor, qu’ella agafantlo li doná un bes al front, lo feu pujar en un altre cotxe hermós y de infinita valua y’s dirigiren cap al palau del pare, ahont tothom quedá admirat de veurel ab aquella tan gentil noya, y no ho volian creure, sobre tot despres que havian rebuda aquella carta.

Los altres dos germans vingueren també cadescú ab una noya, las posaren totas tres de costat y encara que aquellas erant molt y molt guapas, cap arribá á serho tant com la princesa desencantada: per aixó tothom doná la victoria al mes petit, y com era la última prova, fou declarat hereu del regne, y si be los altres dos germans rondinavan perque deyan que tot alló d’escriure aquella carta no havia estat mes qu’una treta d’ell pera obtenir victoria fent qu’ells estessin refiats d’haverla, tingueren de convences de lo contrari, quan la princesa’ls hi contá la seva historia y’ls mostrá junt ab sas camaristas la pell de mona que cada una’s guardava.

Llavoras tot poch á poch, s’acostá al noy lo vellet y li digué que si l’havia enganyat las duas primeras vegadas ho havia fet expressament pera que obtingués la victoria definitiva, ja que sols podia esser hereu del regne lo qui desencantés aquella princesa, y aixó sols podia ferho lo mes bo dels tres germans després d’haver passat per las altres duas probas.