Escena IX

(Don Albert i en Fidel)

Don Albert (després d’un llarc silenci) Doncs, sí: vostè ja deu estar enterat de l’objecte de la meva visita…

Fidel Sí, senyor.

Don Albert Sent aixís, seré breu.

Fidel Com a vostè li sembli.

Don Albert Però és indispensable, abans de tot, que’l posi en antecedents.

Fidel (am cortesia) Digui…

Don Albert (mirant de fit a fit an en Fidel) Permeti que m’admiri de veure-l fet un home.

Fidel (am molta amabilitat) Vagi dient.

Don Albert (somrient) No s’impacienti. (Cambiant de to.) He vingut a trobar-lo complint una missió sagrada.

Fidel (am delicadesa) Concreti.

Don Albert Vostè també deu tenir noticia de la trista joventut de la seva mare.

Fidel (am naturalitat) En sé alguna cosa.

Don Albert Figuri-s lo que devia sofrir quan va veure-s obligada a abandonar-lo!

Fidel No diu que és viuda?

Don Albert Sí…

Fidel Suposo que’l seu marit no devia ser el meu pare…

Don Albert No, senyor: era un altre.

Fidel (am molta delicadesa) I an aquest altre li va confessar el seu passat?

Don Albert (escandalitzat) Això no! (En to baix.) Si ella hagués trobat per espòs a un home generós…

Fidel Com ho sabia que no ho era?

Don Albert (no sabent què respondre) Oh! Veurà… Si l’hagués considerat aixís, an el seu marit, l’hauria fet regonèixer a vostè com a fill del seu matrimoni. La pobra no ha pogut fins ara.

Fidel I si hagués mort primer ella?

Don Albert Oh! Allavors…

Fidel Allavors jo no tindria mare.

Don Albert Què vol fer-hi? Vostè ja ho comprèn.

Fidel Sí. Però m’extranya que ella s’unís amb un home del qual ne dubtava tant.

Don Albert No hi havia altre remei.

Fidel Per què’s casava, doncs?

Don Albert (prudentment) Pera salvar les apariencies, el seu honor…

Fidel (amb ironia) I no va salvar res!

Don Albert (molt sorprès) Per què ho diu?… El món l’ha considerada sempre. Ningú s’ha enterat mai de la seva vida privada.

Fidel (amb ironia fina) I la seva conciencia, tampoc?

Don Albert Oh, sí! Per això ara…

Fidel Vaia una moral!

Don Albert No l’entenc…

Fidel Sí, que m’entén.

Don Albert En bona fe…

Fidel La meva mare va despendre-s de mi i va ocultar el seu passat a l’home que va dur-la a l’altar.

Don Albert Què volia que fes? Que digués la veritat?

Fidel (serenament) Sí. La veritat per damunt de tot!

Don Albert Oh amic meu!… La societat és tant exigenta, que devegades és preferible mentir.

Fidel Mai!

Don Albert (somrient) El seu ideal és hermós, sublim, però no és practic… Miri: la seva mare és molt bona: té un cor d’angel… No més vostè pot deslliurar-la de la tristesa que l’aclapara.

Fidel No és possible.

Don Albert Recordi que’s tracta de la dòna que va donar-li la vida.

Fidel No, que va llençar-la.

Don Albert Contra la seva voluntat. Reflexioni-ho, vostè que té talent de sobres.

Fidel Què vol de mi?

Don Albert Que vagi a reunir-se am la seva mare.

Fidel I aquests vellets, que m’han recullit i estimat com un fill?

Don Albert Donya Lluisa, la seva mare, ho ha previst tot. M’ha facultat pera dir-li que vostè mateix, en prova del seu agraiment, els senyali una pensió vitalicia.

Fidel (admirat) Què diu ara!

Don Albert (somrient) Li està bé?

Fidel (am dignitat) Quin concepte en tenen vostès dels meus protectors?

Don Albert Molt bo.

Fidel I, doncs, per què’ls ofereixen diners?

Don Albert Pera premiar les seves virtuts.

Fidel (amb ironia fina) Que no pot oferir res més la meva mare?

Don Albert (am to persuasiu) Deixi-s de filosofies. Vostè se’n va amb ella. Un cop hi sigui, tots dos, ben feliços, se n’aniran a viure a l’extranger.

Fidel (amb estupefacció) A l’extranger!

Don Albert Sí.

Fidel Encara no s’atreveix a presentar-me en la seva societat? M’ha de dur lluny, ben lluny, allà on no’ns coneguin! Aixís entén l’estimació?

Don Albert Més endavant, passats uns quants anys… comprèn?… podran instalar-se a Barcelona.

Fidel (aixecant-se, am dignitat) Prou!

Don Albert (també aixecant-se) Pensi que desprecía una gran fortuna. Aprop de donya Lluisa mai li faltaria res.

Fidel Me faltaria l’amor.

Don Albert (somrient amb ironia) Oh! Les seves idees…

Fidel (serenament i am dignitat) Són generoses i enlairades…

Don Albert Les idees… el benestar les suavisa.

Fidel (ofès) Per qui m’ha pres?

Don Albert (fent una rialleta) Jo tinc més experiencia de la vida.

Fidel Més edat, vol dir.

Don Albert Tinc més món, cregui-m.

Fidel I, am tot i això, encara no ha vist mai un home que no vulgui vendre ni trair els seus sentiments?

Don Albert Tot-hom procura pel seu benestar.

Fidel (amb energia) Bé: acabem.

Don Albert Acabem. Què determina? Què li dic a la seva mare?

Fidel (convençut i serè) Que ja estic content am la que tinc, que no’n vui d’altra.

Don Albert Això és crudel!

Fidel Es just! Lo crudel seria abandonar an aquests pobres vells.

Don Albert No’m dóna ni una esperança?

Fidel Ni una.

Don Albert Mediti-ho am més calma.

Fidel Es inutil. Am vinticinc anys, m’ha donat temps de sobres pera arrapar-me an el cor dels humils. Avui ja hi estic arrelat del tot. Tinc els seus anhels i les seves esperances. No puc trasplantar-me: sóc massa fet.

Don Albert (movent el cap) No va bé, no va bé.

Fidel Per què ha vingut a pertorbar la pau d’aquesta casa, la tranquilitat d’aquests pobres vells?

Don Albert He vingut, com li he dit abans, complint una missió sagrada.

Fidel I tant sagrada!

Don Albert Els precs d’una mare ho són sempre pera mi.

Fidel No totes les dònes que posen sers al món són dignes de ser mares.

Don Albert Ara sí que veig…

Fidel Que? Digui! No s’ho calli.

Don Albert (molt subratllat) Veig clarament que l’ausencia de la mare endureix el cor.

Fidel (indignat) Què sap vostè, si no’n té?

Don Albert Fidel!

Fidel No’l trec jo mateix de casa perquè hi han els meus pares, ho sent bé?, els meus pares, i vui que ells el treguin.

Don Albert (en veu baixa) M’he ben equivocat!

Fidel (cridant) Mare! Pare! Veniu: feu el favor.

Don Albert (sofocat) Que no’s basta per sí sol?

Fidel Veniu! (Compareixen precipitadament per la segona porta de l’esquerra la Madrona, el Passarell i en Boira.)