LES DUES VIES.

Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere, l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases.

Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva, s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent, i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de textos llatins.

Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n, ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament parlant, que amagar-li l'ou.

De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal, però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern, trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i, aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina. Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas, condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i, tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de compunció.

Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós, així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves confeccions. Hi havia per allí un coci, que poc abans havia eixit del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era aquella tan polida que hi havia dins l'estre.

-Pasta de caramel,- va dir-los el pastisser, -que és una cosa, com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.-

Aquesta metafòrica suggestió induí a Fra Pedro a ficar el dit dins el coci. Però immediatament el retirà amb una ganyota i un crit esgarrifós i començà de fer ràpides giravoltes. S'havia cremat el dit. El pastisser cuità a aplicarli una tireta de patata, però l'acuïtat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja no va deixar-li de petge la imaginació, fins i tot quan arribà a moderar-se'n el funest adoloriment.

Fra Pere assistí sol·lícit al conhort de son companyó, i romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella estona, perquè fins i tot els havien amanit un soparet gustós.

En acabat del sopar, Fra Pere adreçà l'esguard al coci de la pasta. El grau de consistència palesava el refredament esdevingut. Ficà doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra, els dos vianants anaven a colgar-se. Però abans d'ajeure's, els frares, per dins, es feren cadascú la seva consideració:

-Si això és tan abrusador,- pensà Fra Pedro, -com serà l'infern!

-Si això és tan dolç,- pensà Fra Pere, -com serà el cel!-

I, perseverant cadascú en aquest pensament, tots dos foren sants, i anaren allà on avui en dia es peixen de lliris, més amunt dels estels.