EL CASTELLÀ EN EL TREN O L'AMISTAT.

Escena: Un vagó francès, de segona, a la frontera. És de nit. La claroreta del vagó es perd, temorenca, en una immensitat de la fosca.

El primer a pujar és un francès que fa cara, com tants de francesos, de cambrer de cafè. Podria ésser un rendista provincià, un professor d'arqueologia, o un germà bessó de M. Poincaré. Col·loca sos estres, s'asseu i s'abstreu. El posat de la seva cara és de calcular alguna operació fructífera.

Tot seguit puja un català de celles espesses, de mans sarmentoses, que fa a penes una inclinació de cap. Però, com que immediatament es gira a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut resposta. S'asseu, amb franca tendència a una forma travessera. És un català que no està per brocs, i s'ha proposat dormir, i dormir tot seguit.

Ve un altre català. És un barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch. És un home discret, suau. No ha donat mai cap empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el bót amb la seva muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega el vidre. Es treu el rellotge, mira l'hora i en frega el vidre. I resta galrebé embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben afaitat, vestit amb una elegància seriosa d'un excel·lent règim digestiu.

Finalment puja un castellà. El castellà és ben plantat, i, encara que no passa de simple comissionista de vins, té un aire magnífic, imponent. És un Greco tauròfil i que fa comentaris, a l'orella de les menestraletes que passen, sobre les seves abundors. Naturalment, és francòfob, i, en pujar al vagó francès, té un posat altívol, inconscientment imitat d'un Daoiz que una vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela pornogràfico- patriòtica a l'Apolo. Fins que el castellà ha arribat al vagó el silenci hi ha estat absolut. Però, de cop i volta, la parla estirada, quadrada, dogmàtica de Cervantes, sona, amb aquella forta injoncció de bàndol:

-Buenas noches, señores. -

El francès no contesta.

El català que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecís, amb una vaga inflexió de ressentiment:

-Mmm. -

El barceloní que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent una mica cohibit. Admira, en certa manera, la magnificència del castellà, i, en certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona nit, en un castellà opac.

El castellà ja sap, doncs, quina ha d'ésser la seva presa. S'asseu al costat del barceloní hospitalari, i amb un aplom de Jefe Superior de Administración, que és cosa de la raça, pregunta:

-Va usted a París? -

El barceloní és un home púdic. No defuig pas l'intercanvi social, però no està gens avesat a escampar tresors de confidències amb el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raça privilegiada i abassegadora. I és que el barceloní és home d'intimitat, i en canvi el castellà és home de patxoca, per al qual les paraules de qualsevol tema són, com la polseguera daurada per a l'antic atleta, aurèola de glòria. Tanmateix el barceloní ha de respondre, i diu, amb un aire mig dòcil, mig evasiu, que va a Londres.

El castellà té un moment de dubte, i el resol tot seguit a la seva satisfacció. Dóna un tustet insinuant a l'espatlla del barceloní, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a París i després a Anglaterra, però que no té cap inconvenient en fer passar al davant la seva estada a Londres.

-Porque- diu, enterament feliç i confortable, -yendo con un amigo…