LA DÈRIA.

Era enemic de les dones. Ho duia a la sang. Les dones temien l'arruga de malhumor del seu front. Havia estimat? Era una decepció romàntica o una inveterada eixutor, el motiu de la seva duresa, la seva impolidesa, la seva sorda enemistat contra les figures fines i elàstiques, igualment bones per dansar, per plorar, per somriure, per ignorar, per endevinar, per guarir i per malmetre?

De fet, ara no estimava sinó la música. La seva música, naturalment, i, a més, les suggestions musicals de la naturalesa. És segur que una bella part del misoginisme li venia de la relativa freqüència amb la qual el parloteig de la dona torbava arreu del món les seves absorcions estètiques. Un dia, tanmateix, hagué de confessar la gràcia física de la dona. -El mal és que no calli- afegí tot seguit. I, encara, amb més amargor: -Sí, la dona és una obra d'art, però d'art primitiu: una escultura; i, com diu Strindberg, l'escultura és la més grollera de les arts, perquè necessita les tres dimensions.-

Però Kate volgué conèixer el músic, aquest músic extraordinari d'un país gairebé inconegut, abans de tornar-se'n a la seva ciutat plena de boira i de fum. Estava avesada, per una pila de casos hongaresos, polonesos i russos, als músics de noms estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li els perills que corria, per la rancúnia d'En Puigrafegut contra el sexe coquet i refiladís: una rancúnia plena d'injustícies i exabruptes. Kate digué que ella era molt seriosa i reservada, i que en aquest món no tenia por sinó a l'incivil galanteig dels madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per les finestretes del vagó pipes de fumadors insolents. Sabia com manegar-se. I, a més, la seva admiració per la música d'En Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres observacions no havien fet sinó augmentar la seva graciosa tafaneria inexorable.

A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia una toilette senzilla, i cap joia. Però una cinteta negra al coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la transparència del si escarit, en contrast amb la brunor sana i tota esportiva de la cara i el coll. Sos cabells castanys eren pentinats amb una primorosa imitació del despentinament, exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensació de refiar-se, d'implorar, de no conèixer malícia. Tota ella semblava una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de descloure's.

Vam arribar a témer que En Puigrafegut no vindria, i això que li havíem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava conèixer-lo, parlar-li. Però, tanmateix, comparegué. Va fer-nos l'efecte de més desmanegat, més negligit que mai; però la meva germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li decebuda ni seriosament shocked. Ell tingué una mirada agra, rampelluda, en veure el parany, però sense que arribés a rondinar.

Kate va dir que volia fer-li alguna pregunta sobre interpretació de música seva. La meva germana i jo, vam aprofitar l'avinentesa per a girarnos a d'altres invitats. Després vam saber què cosa havia succeït. Kate i En Puigrafegut estaven vora la finestra, en una mena de pau armada, quan de sobte se sentí un crec minúscol, però ben definit.

-Aquestes dones!- digué En Puigrafegut -sempre tan fortament encotillades! Fins que no tenen més remei que esclatar!

Kate estigué admirable. Va somriure i demanà el seu braç per anar a la taula. Però En Puigrafegut no li digué cap altre mot. La seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva consciència de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.

Parlàrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertàrem un tema que donés peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si volia, però que, d'altra banda, no constituís un recaptament tan directe del seu concurs, que el deixés en situació desairada si ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una cançó popular sentida en un hostal d'Itàlia. En Puigrafegut va fer una cara absolutament impermeable.

Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un tacte infinit, va parlar poc. Però va parlar amb una entonació tan gràcil, tan ingènuament desentesa, que era un pecat no estimar-la.

Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adreçà a un veí, i li digué, a propòsit de res, unes quantes nicieses vulgaríssimes, ben per sota de sos pitjors abandons. A mi allò va semblar-me un intent de revenja contra la tàcita victòria de Kate; a la meva germana va semblar-li un indici de remordiment.

La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la taula havien perdut frescor: Ens alçàrem a pendre cafè en el salonet exòtic. Kate tenia els llavis una mica més vermells, i els ulls no pas exaltats, sinó més tendres.

En Puigrafegut se li acostà. Tots vam adonar-nos-en, però tots vam fènyer que no ho havíem reparat. I ens vam posar a conversar lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta, tanmateix, perquè semblés que no escoltàvem.

En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braços atuïts, deia a Kate :

-He de reconèixer que el crec ha estat de la meva lligacama.-