EL SECRET.

Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres enreixades, que semblen desertes, són veritables observatoris per a ús de les dones (la tafaneria de les quals és exasperada per l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però a darrera hora el nuvi va desaparèixer.

Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habituà a vestir de negre, que En Quimet seria destinat a il·lustrar l'estament levític. A més, l'especialització d'En Quimet en la poesia mística, semblava segellar-ho.

Però En Quimet deixà passar els anys sense entrar al Seminari perquè estava tot malicós. -Aquest noi no se'm refà- deia la seva mare adolorida. Pàl·lid, endolat i talment atuït per la seva pròpia inspiració, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un as als budells.

A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i continuant en la més dolça ingenuïtat, en les més innocents alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu d'altri, En Quimet començà de sentir l'atracció de la dona.

A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis anys, i aquest Centre, sobtadament, es proposà de donar fe de vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D. S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la Bohème, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que tocava un Impromptu sobre motius de La Traviata, un actuari castellà que feia discursos sobre les glòries espanyoles, i En Quimet, inaugurà unes sessions literario-musicals. A la primera sessió, En Quimet, tot llegint un romancet planyívol, s'adonà de dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del notari nou. Immediatament deixà de banda l'una d'aquestes noies, perquè tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi, es fixà en l'altra, que era dolça i amorosa. Però la noia dolça i amorosa no li retornà l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit. Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat, els seus paisans. Cada dia se n'anà enamorant més i més En Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encís, i cada dia passava un nou turment. Perquè els ulls d'ella no estaven per ell. Això no vol pas dir que mai, mai li adrecés la mirada. Ella el veia; però, fins i tot en la conversa, -perquè no trigaren a ésser presentats,- el veia de passada, com a una cosa sense interès, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge.

A la segona sessió del Centre de Defensa Social hi assistí -després es va saber que ho havia fet amb impúdiques mires escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos cabells que, més que grisejar, groguejaven; duia una armilla fantasia; tenia el tic de tòrcer el nas cap a la dreta, fent una mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres falses; i portava un cigar-ventall, un paraigües-bastó, i una llapidera anunciadora d'unes aigües minerals. Aquest subjecte, en ésser al C. de D. S., va fixar-se també en la noia dolça i amorosa, i digué en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flàvia hi jugaria a fet!- Son nebot el mirà amb indignació, però la seva indignació, no va pas trigar a canviar de causa, i a barrejar-se amb l'astorament, quan veié que la noia dolça i amorosa adreçava constantment l'esguard als ulls mustigats i al bigoti tenyit de son oncle, i es proposava d'atraure'l, i de conversar-hi, i, successivament, d'enternir-lo amb petits reptes i enlleminir-lo amb innegables manyagueries.

En Quimet, encara que amb molta de cautela, començà de fer esbrinaments sobre si la filla petita del notari era coqueta. Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets més florits, els joves tinents, algun foraster elegant, no havien pogut aconseguir que ella els mirés amb alguna atenció sostinguda. En Quimet respirà una mica, però encara li semblà més monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle. A la fi, va dedicar-se a escriure una lletra al seu oncle -que se n'havia tornat a Barcelona- demanant-li, després de molta de fina retòrica, quin havia estat el secret del seu triomf.

Un dia En Quimet obrí palpitant la lletra de l'oncle, escrita en paper d'un bar de la Ronda de Sant Antoni. L'oncle, després de demanar que li trametessin per l'ordinari dues garibaldines d'una fàbrica molt bona que hi havia a la seva ciutat natal, i després de fer alguns comentaris irrespectuosos sobre la fracassada vocació sacerdotal d'En Quimet -a propòsit de la qual arribà a retreure un acudit de La Campana de Gràçia- notificava a En Quimet, que, tot seguit que va fixar-se en la noia dolça i amorosa, va reparar que seria d'aquelles més tranquil·les i menys amatents. Perquè de verament amoroses, deia ell, només hi ha que les que fan cara de mal geni; i les que fan cara d'amoroses és que són bledes. Però fins per les bledes hi ha truc. I el truc que l'oncle d'En Quimet havia adoptat, amb gran èxit, per a obtenir que la noia dolça i amorosa el mirés amb un creixent daler, era, senzillament, mirar la noia que seia al costat de la noia dolça i amorosa.