LA VELLA POLIDA.

Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on vivia, va trobar, en un mas, la Quitèria, bordeta que hi servia de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan, conco aferrissat, gran golafre, gran caçador, home irat, tacany, i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitèria d'entrar al seu servei. La Quitèria era una d'aquestes dones que semblen fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes les altres dones del món: tenia una mica de cabell, una mica de cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigüitat i mesquinesa plaïen al senyor Ginjoan, com si aquell gairebé anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme i de la seva absorció egoista. Però el que sobretot plaia al senyor Ginjoan en la Quitèria era la seva polidesa, la seva humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rústica i infatigable deferència, sos gestos d'esborrament i d'immolació.

El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, això és, va anar inflant- se i bufant, i la Quitèria va anar fent-se vella, això és, va anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caçar, ni debatre violentament en el Círcol Agrícola, ni regalar-se amb els grans àpats i el begoteig. La seva passió es concentrà en la tacanyeria, en la roïnesa. Hom hauria dit que igual li passava a la Quitèria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, però que havien permès donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades de la Quitèria i al capdavall deixà totalment de pagar-les. El zel de la Quitèria, però, es redoblava: la seva cortesia s'havia fet maquinal, però cada dia més abassegadora, com passa amb alguns tics; i quan la Quitèria tornava alguns sous del magre pressupost de la plaça al senyor Ginjoan, amb una gairebé genuflexió, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt, ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia una reverència, i amb una mescla de tractaments característica, li deia:

-Si és servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -

No solament era polida la Quitèria amb el senyor Ginjoan. N'era amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i benignes. N'era amb les veïnes més humils. N'era amb els captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que semblava demanar perdó de la gosadia. N'era fins i tot amb la llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit quan les tancava, sempre llisquívola i amb la testa decantada.

Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda, que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitèria veié com s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tancà. Al cap de dues hores, demanà, sentint-se un poc marejat, una tassa d'aigua de majoles. La Quitèria la hi portà. Un veí pogué veure com la Quitèria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de la qual el senyor Ginjoan havia begut. Després, en el pis de dalt, veié la flameta del llum d'oli de la Quitèria, i després tot es va fer fosc.

A l'endemà, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitèria va trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els veïns, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La Quitèria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Algú va dir, tot seguit, que era ella qui havia comès el crim. El jutge va registrar el recambró de la Quitèria, i després tot el casal, i la féu detenir sense gaire fonament precís. La Quitèria repetia sempre, amb reverències, que no havia vist res, que no sabia res, que no sospitava res. La Quitèria, tan polida amb tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ningú, no hi hagué manera de trobar-li connexions, de suposar-li còmplices. A més, una doneta desnarida com ella escanyar un homenàs cepat! La cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va saber que hagués rondat pel carrer on visqué el senyor Ginjoan cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospitós; ni havia romàs senyal de fractura enlloc, ni cap botó delator, o cerilla aixafada en el paviment.

A l'Audiència, el procés va ésser llarg i tediós. L'acusador privat, un senyor obtús i interminable, va dir grans penjaments de la Quitèria. El defensor, un jove advocat maurí, recomanat pel rector a la Quitèria, va dir que havia estat ángel de luz en un hogar sombrío. El president va recomanar molt de compte als jurats, etcètera.

La Quitèria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb una mena de gratitud els seus guàrdies, i els magistrats, i el defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.

La deliberació del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una mala impressió de la Quitèria, perquè s'havia fixat en les seves mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament nervioses, potser d'una energia insospitada. Però no hi havia cap prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon preveure.

Quan el document solemnial fou llegit, la Quitèria no mostrà en els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els sobtava en retornar els sous sobrers de la plaça. No va tenir cap commoció, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:

-Sento haver-los molestat, total perquè se'n vagin de buit. -