LA NARRACIÓ INDEFINIDA.

Com si això d'ésser desgraciat, per si sol, ja no fos prou immoral, hi ha desgraciats que agreugen llur situació i llur responsabilitat contant llur desgràcia al proïsme. D'això en diuen confidència, esplai, o altres paraules perfumades; en el fons, sol tractar-se d'encolomar als altres, almenys imaginativament, els tribulls i marfugues que ells passen. Afegiu a aquesta intenció repulsiva el fet que, generalment, els que conten no saben contar, es repeteixen, s'embussen, es graten, escuren la gorja, i de vegades us agafen, i fins de vegades us tiren capellans. Creieu-ho: els éssers de boca bàrbara i fèrtil en calamitats, que impúdicament refereixen la burxada d'un mal de queixal o la conxorxa de dos cunyats per a fer-los barallar amb la sogra, són l'atenuació de l'atenuació de l'atenuació del canibalisme.

El meu amic de la infantesa, Mateu Llistosella, era una d'aqueixes insuportables criatures que es dediquen a ésser plangudes tot el sant dia per veus inexpressives i mirades absents de coneguts, veïns i diverses persones que amb ells es troben fortuïtament, indefenses, en bandes on cal matar les hores, com en una cua d'estanc o en una barberia el dissabte al vespre. A més, en Mateu Llistosella era més greu que no pas els seus companys de vici. En Mateu Llistosella, com a narrador, era d'una subespècie que sol trobar-se més freqüentment entre els recitadors d'acudits i gràcies: era d'aquells narradors que bisen per sistema, és a dir, que, en haver pronunciat el mot final de la narració, la reprenen de cap a peus, sens dubte creient que dir les coses una sola vegada és un procediment massa alat i escassament mnemotècnic. Sortosament, en Llistosella se'n va haver d'anar de Barcelona quan tenia divuit anys, i, dissortadament, ha tornat fa dos anys. Ha tornat, pitjor que mai. Ha tornat vidu, però amb un fill que és la seva estampa, que l'adora, que se l'escolta embadalit, que accepta la seva funesta versió autobiogràfica, que la repeteix, i que també la conta dues vegades sense treva o solució de continuïtat. Trobeu el noi a la plataforma del tramvia i us conta una desgràcia del seu pare, dues vegades; finalment, entreu a seure, i us trobeu amb en Mateu Llistosella al costat que us torna a contar aquella desgràcia dues vegades més. El primer cop que això us passa, incautes, dieu, per a estroncar la seva narració incipient. -Sí, ara mateix el teu hereu me'n feia dos quartos.- En Mateu Llistosella excel·leix aleshores a rependre el fil de la narració amb un: - Doncs ja ho veus si esborrona. Perquè, francament, això de què…- O bé: -Arribo a pensar que és un somni, això que ja saps. (Al brètol no li ve d'aquí, reconèixer que ja ho sé.) Però no, no, és la pura veritat. Talment, me'l vaig fer aquell sangtraït, etc.-

Fa tres mesos en Mateu Llistosella i el seu fill van anar en automòbil a les costes de Garraf. Sempre surten amb una tètrica expectació de la desgràcia que, facialment, té alguna cosa que veure amb el gest de la veracitat. I si els passa algun contratemps, es posen tot seguit a elaborar la narració pessimista del fet, i entre tots dos l'arrodoneixen i la fixen. Però aquell dia eixien més ombrívols que no pas de costum. En efecte, l'automòbil bolcà, i els Llistosella, pare i fill, projectats a l'exterior, sofriren tots dos un cop terrible a la testa, en caure damunt una esllavissada rocosa. Van estar quinze dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del cap. Però al cap de set dies més, ja parlaven. I tots dos havien quedat amnèsics. Ja no es limitava cadascú a dir les coses un parell de vegades. El que és a repetir-les una dotzena de vegades, no s'hi miraven gens. I el més infame era que, havent perdut la memòria, ja no adoptaven, a partir de la segona vegada, un aire d'intel·ligència, de mitja disculpa, sinó que mostraven el posat irritant i fatuïssim, cada vegada, de la persona que us fa una sorpresa que us espaterrarà.

Els meus lectors sabran perfectament -els uns perquè ho hauran vist al cinematògraf, els altres per experiència personal- que hom se sent atret al lloc on ha comès un crim. Els Llistosella, quan ja van estar ben refets, van tornar al lloc on els deien que havien sofert aquella desgràcia sensacional. Aquesta vegada van anar-hi en tartana. Però la tartana és molt més perillosa que l'automòbil. Va dir-se, ella: -Podré no vèncer-lo en rapidesa, però puc igualar-lo en l'eficàcia.- El fet és que els Llistosella van ésser, de bell nou, víctimes d'una bolcada i precipitats a un pedregar. No van sofrir cap lesió important, aquesta vegada. Vaig anar a llur casa, per quedar bé.

El metge (vaig trobar-lo a la porta), em va dir: -Que va a veure els Llistosella? No ho faci pas! Escapi's. Jo no torno més. Ja estan bé, però ni que s'haguessin badat el cap no tornaria a dar un tomb per aquí. Sap que abans repetien, entre tots dos, quatre vegades, l'una després de l'altra, la mateixa història, i que, després del primer accident, amnèsics, la repetien de dotze a catorze vegades, l'una després de l'altra? Doncs bé, això es veu que era poc. Ara, sense renunciar a la rastellera de les dotze o catorze vegades consecutives, multipliquen cada vegada per dotze o catorze vegades més.

-Què diu, sant cristià!

-Sí. Gràcies a la impressió rebuda, han quedat tartamuts. -